A la darrera peça destacava tres episodis d’intervenció militar nord-americana contra països productors de petroli: Iraq, Líbia (sota la bandera de l’OTAN, en col·laboració amb França i la Gran Bretanya, principalment) i Veneçuela. Els objectius manifestats, les armes de destrucció massiva, la protecció de la població civil i la lluita contra el narcotràfic, respectivament. Els objectius reals són, però, interessos materials relacionats amb el control dels fluxos petroliers i la preservació dels avantatges que deriven de ser emissors del dòlar-USA, la moneda de referència de comerç i reserva.
El dòlar, però dona senyals de fatiga. Els actors internacionals la perceben en forma de desconfiança en la rendibilitat de les reserves que mantenen en forma de deute nord-americà, que creix de forma galopant d’acord amb la lògica interna d’un sistema monetari basat en diner-deute amb interés. I així, perseveren els moviments dels països emergents (BRICS) per alliberar-se de la dictadura del dòlar. Els intents per exportar petroli en monedes diferents del dòlar han estat avortats pels EUA allà on poden imposar la força del seu potencial militar.
No sempre cal la força, però. En 2007 el francés Dominic Strauss-Kahn, del Partit Socialiste Francés, succeí l’espanyol Rodrigo Rato com a director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI). I sota el seu lideratge, l’FMI qüestionà el paper del dòlar USA en el Sistema Monetari Internacional (SMI). La crisi de 2008 originada en els mercats financers de Wall Street dugué Strauss-Kahn a proposar una reforma de l’SMI que li tragués al dòlar el seu paper dominant. La reforma es quedà en fase d’estudis teòrics. Entre ells un document de l’FMI, de 2010, titulat «Acumulació de reserves i estabilitat monetària internacional» on s’apunten els problemes causats per l’enorme proporció del dòlar en els actius de reserva mundials, molt superior a la participació els EUA en l’economia global. Problemes que emergeixen perquè els interessos dels EUA, emissor del dòlar, col·lisionen amb els interessos dels altres actors de l’economia mundial. També es projecta desenvolupar una moneda global neutral, que no fos la moneda de cap país.
A més, se suggereix, a tall d’homenatge, anomenar-la bancor, el mateix nom que la moneda neutral que proposà John M. Keynes, en 1944, per a ser usada en el comerç internacional. Com ja vaig descriure (esquemàticament) en «El dòlar USA, de nou», el bancor i el sistema que Keynes dissenyà haurien de tindre la propietat d’equilibrar els desajustos comercials entre països, la font de molts conflictes. Era l’època dels Acords de Bretton Woods on es traçà el sistema monetari que regiria al món després de la IIGM. El moment que els EUA imposaren el seu dòlar com a moneda de comerç i reserva internacional, rebutjant la proposta de Keynes. El sentit i l’ànima de la proposta de l’FMI sota la direcció del francés Strauss-Kahn era, en 2010, similar al de Keynes de 1944. La direcció de l’FMI, però, prompte anava a mudar de nou, i aquell projecte, en estudi, a oblidar-se.
Germinant en el cor d’una institució amb capacitat per a canviar les normes, el programa que iniciava Strauss-Kahn, des de l’FMI, contra el predomini del dòlar era, possiblement, més amenaçador que els episodis locals escomesos per un país o altre, productor de petroli. A més, l’economiste francés li estava aplicant un vernís socialdemòcrata al projecte de reforma de la institució que liderava. El seu pensament, com el de Keynes, setanta anys abans, es decantava per combatre la desigualtat material, dintre dels països i entre països deficitaris i superavitaris. Citant l’historiador britànic Tony Judt, qualificava la desigualtat material de corrosiva, «la patologia de l’època i la amenaça més greu per a la salut de qualsevol democràcia (…) podreix les societats des de dins (…) il·lustra i exacerba la pèrdua de cohesió social».
He tret la cita de dalt d’un discurs de Strauss-Kahn titulat «Desenvolupament humà i redistribució de la riquesa». Pronunciat en la ciutat marroquina d’Agadir en 2010, el ponent començava recordant que un dels fundadors del liberalisme econòmic, Adam Smith, ja havia advertit que «una mala distribució de la riquesa podria soscavar el sistema de lliure mercat». Resumint el que ha aportat la globalització, «un esperit d’obertura que ha enderrocat murs arreu del món», Strauss-Kahn destaca, però que «la globalització també tenia un costat fosc (…) darrere amagava un gran abisme creixent entre rics i pobres».
El segle XX va viure dues guerres mundials en un període de trenta anys. Foren precedides per vàries dècades de globalització sota un SMI basat en el patró-or i el predomini de la lliura esterlina. En aquells trenta anys, entre 1914 i 1944, l’SMI experimentà un terratrémol. El patró-or s’abandonà en iniciar-se la IGM, en els vint anys d’entreguerres es transità per un sistema (patró-canvi-or) en què el dòlar USA començà a tindre protagonisme, i se sortí amb el patró-dòlar-or imposat pels EUA. «Va passar una vegada i pot tornar a passar», diu Strauss-Kahn. I és per això que proposà reformes sobre com enfocar la globalització per tal de moderar les desigualtats, de compartir amplament els rendiments de l’economia mundial i de soterrar les guerres de divises. I en eixe projecte cal situar el seu programa de desdolarització i la implementació d’un nou SMI basat en una moneda neutral de comerç i reserva, el bancor.
Strauss-Kahn tenia fama de faldiller i en 2011 fou detingut i acusat penalment per agressió sexual a una cambrera d’hotel. El fiscal retirà els càrrecs quan la credibilitat de l’acusadora trontollà. Posteriorment, la cambrera presentà una demanda civil per danys i perjuís arribant a un acord monetari amb el polític. Potser l’episodi té relació, de nou, amb el dòlar USA, amb malbaratar el projecte de Strauss-Kahn de desdolarització de l’economia mundial. Mai ho sabrem amb certitud. Potser forma part de la història oculta, la dels de silencis i enganys a l’opinió pública. El ben cert és que Strauss-Kahn dimití de la presidència a l’FMI, i amb ell, el seu projecte. La succeí Christine Lagarde, i amb ella el tarannà neoliberal tornà a regnar.
Complementaris a aquesta peça, els invite a llegir (o rellegir) dos articles de la sèrie sobre la naturalesa del diner que els enllace: «El futur del sistema monetari. El dòlar» i «L’euro i el renminbi».
