Hi ha paraules que semblen innocents fins que les poses dins d’una llei. “Prioritat” és una d’elles. Prioritzar és decidir què va davant: una necessitat sobre una altra, una urgència sobre una altra, una persona vulnerable sobre una altra.
Però quan davant de “prioritat” posem “nacional”, la cosa canvia.
Els pressupostos de la Generalitat Valenciana per a 2026 han incorporat, a proposta de Vox i amb el suport del PP, el principi de “prioritat nacional”. En matèria d’habitatge i determinades ajudes públiques, la llei parla d’una assignació prioritària dels recursos a qui mantinga un “arrelament real, durador i verificable” amb el territori. Vox ha explicat que és “un poc més que l’arrelament” que defensa el PP.
I és precisament eixe “poc més” el que em preocupa.
Perquè l’arrelament sí que el puc entendre. En un poble sabem què significa. Sabem que hi ha persones que arriben i, amb els anys, acaben formant part de la comunitat. No perquè ningú els haja concedit un certificat de pertinença, sinó perquè fan vida ací.
A Vilafamés hem rebut molta gent amb passaport estranger que s’ha integrat plenament en la comunitat. Persones que han fet ací la seua vida, que participen en les nostres festes i que tenen ací els seus amics, les seues feines i els seus records. Algunes porten tants anys ací que probablement ja no reconeixerien com a propi el país on van nàixer.
Les seues criatures han crescut ací. Han aprés a parlar en valencià abans, fins i tot, de soltar una paraula en castellà. Han anat a la nostra escola, juguen amb la resta de xiquets i coneixen les nostres expressions, les nostres festes i les nostres manies. Quan els pregunten d’on són, responen amb orgull que són culrojos i culroges.
Aquells xiquets i xiquetes ja són, en alguns casos, persones adultes. Han estudiat, han construït la seua vida i tenen hui feines i responsabilitats més que respectables. Són, senzillament, una part més de la comunitat.
En canvi, hi ha persones amb nacionalitat espanyola que porten dècades pernoctant al poble i que mai no han arribat a formar part de la comunitat. Algunes, probablement, no han entrat mai al museu.
I no passa res. Ningú està obligat a visitar el museu. Però serveix per recordar-nos una cosa molt senzilla: la nacionalitat no explica l’arrelament.
Una persona pot tindre passaport estranger i estar profundament arrelada a un poble. I una altra pot tindre nacionalitat espanyola i mantindre amb eixe mateix poble una relació purament residencial.
Per això em costa entendre què aporta la paraula “nacional” quan parlem d’arrelament.
A Vilafamés tenim, a més, un problema real d’habitatge. Hi ha persones que volen viure ací i no troben una vivenda de lloguer. Si algun dia tenim un habitatge públic disponible i deu famílies el necessiten, haurem d’establir criteris. La renda, la situació familiar, la vulnerabilitat o l’arrelament poden ser criteris comprensibles.
Però introduir la nacionalitat en eixa equació és una altra cosa.
L’arrelament no s’hereta. Es construeix.
Els pobles necessitem que la gent puga arribar, trobar una vivenda, treballar, portar els fills a l’escola, participar en les festes i, amb el temps, deixar de ser “la persona que va arribar” per convertir-se simplement en una persona més del poble.
Si exigim que una persona estiga arrelada per poder accedir als recursos que li permeten arrelar, podem acabar protegint tant els qui ja són d’ací que dificultem que algú nou puga arribar a ser-ho.
Per això cal anar amb compte amb les paraules.
No em preocupa que una administració prioritze les persones més vulnerables. Em preocupa que comencem a parlar de les persones en termes d'”els nostres” i “els altres”.
Quan una administració incorpora la “prioritat nacional”, està fent alguna cosa més que ordenar una política d’ajudes. Està introduint una determinada idea de comunitat: una idea en què l’origen pot convertir-se en una mesura de pertinença.
I ahí és on hauríem de parar-nos.
Perquè un poble sap que la pertinença no funciona així.
La nacionalitat diu d’on vens.
L’arrelament diu on has fas la vida.
Si per saber qui és dels nostres hem de mirar el passaport, ja no estem parlant d’arrelament.
Estem parlant d’una frontera.
Raül Forcadell és regidor de Compromís a Vilafamés.
