Aquest matí de finals d’octubre París es resisteix dèbilment al sol. Es mou lentament com atrapada dins d’un tel de llet que ho empastifa tot. Els mercats d’Aligre i de Bastille s’han despertat fent mandres, envaïts a penes per uns pocs vilatans, la majoria d’edat avançada. Possiblement són els mateixos de cada diumenge que venen a proveir-se de peix, fruites i verdures, tal volta d’unes flors que han de durar tota una setmana. Els darrers habitants potser del que queda d’una ciutat real.
París es desperta calmosament però sense aturador. Als aparadors de les botigues de llenceria de tots aquests amples boulevards que com puntes de fletxa van a buscar el cor de la ciutat, les bellíssimes maniquins s’esperesen tot tensant els seus pits menuts com pomes de bosc, amb els ulls molt tancats i les cames, llargues llarguíssimes, molt obertes.
Falta no res perquè una multitud nerviosa esclate com flors de cirerer a la plaça dels Vosgues, a la de Jean-Paul II, Charles de Gaulle, Hôtel de Ville, Maréchal Juin… De seguida s’ompliran de gent els cafès de totes les cantonades, els museus, els ponts sobre el Sena, els majestuosos parcs o boscos ensinistrats d’aquesta urbs imaginada, destruïda, reconstruïda, reordenada sempre dins dels límits d’un plànol infinit.
Qualsevol diria que la ciutat fa dies que crema al pas marcial dels lycéens que, ara mateix, aixequen les velles ensenyes de sang dels seus avantpassats entre càntics, trons, al so d’orquestres multitudinàries que executen els acords de la Marsellesa sota el foc dels escamots policials aparats com legionaris romans.
Si s’és foraster cal ser un hermeneuta per a interpretar en els grafitis que tatuen el basament de la Columna de Juliol, les murades de Hoche, Beaumarchais, Lyon, Victor Hugo, Friedland, Bourdon, Charenton, la Roquete, Grand Armée, les dels suburbis, per a interpretar, dic, que París, Europa sencera, està immersa en una revolta que ja dura fa molts anys i que per força ha d’acabar amb un gran terrabastall, en un gran xoc de plaques de gel, d’esmolat acer contra un bloc de marbre amb vetes d’or. Una revolta que no tothom vol saber que va començar el 2008 a les oficines de Lehman Brothers en un gratacel de Times Square just quan un grapat de malparits van acabar de jugar al joc de l’avarícia i de l’engany, van col·locar les seues pertinences de pixatinters en capses de cartó i se’n van anar cap a casa com si no res. Va ser llavors que, de colp i volta, tot se’n va anar a fer la mà i va començar la remor primera d’aquesta revolta.
Des de la taula del cafè Les Chimères, al carrer de Saint-Antoine, París és ara mateix, sobretot, la distància i l’oblit. Distància de les pròpies pors. Oblit forçós dels cossos que van ser estimats. Una pausa, també, abans del gran carnaval de la història que estem a punt de protagonitzar en el paper d’arlequins estúpids.
Serveix les taules, disposades com en un vagó de tren, una bellíssima jove de pell bruna i cabells negres. Una altra dona d’aspecte vagament germànic i una mica més gran, malcarada, atén el taulell. Al meu costat, un tipus d’uns quaranta anys amb aire de milhòmens, teletreballa. Pel que puc sentir des d’on estic, sembla que es dedica a les arts escèniques i que, a més, ho fa amb una gran solvència. Fa uns minuts he vist com li pagava un cafè amb llet a un xicot africà esquàlid que ha entrat fent un somrís d’orella a orella, tremolant de fred, mentre esgrimia a ulls de l’encarregada una moneda de vint cèntims que, entre els seus dits de calavera, semblava d’or. Parlava en una llengua que ningú no hem entès tot i que tots i cadascú de nosaltres, a la nostra manera, hem pogut desxifrar l’expressió més químicament pura de la misèria.
A fora, al carrer, els xiquets es diverteixen en un carrusel orfe de fira cavalcant cavallets de llums i de porpra. L’entrada al metro de Saint-Paul és un formiguer de gent. Sonen les campanes de l’església de Saint-Paul Saint-Louis i, de sobte, el sol rebenta a colps de llum una muralla de núvols i es posa sobre les teulades com una au fènix. Revolta? Quina revolta?
Escriu Éric Vuillard en 14 de juliol tot referint-se al París de la Revolució del 1789: “Una ciutat és una enorme concentració d’homes, però també de coloms, de rates, de paneroles. Les ciutats van aparèixer fa uns cinc mil anys, van néixer en alguna banda entre el Tigris i l’Eufrates, com l’agricultura, l’escriptura o el jardí de l’edèn. Caín podria haver donat origen a la primera ciutat, a la terra del vagareig. I, en efecte, cada ciutat és ben bé una reunió d’emigrants i de pòtols, s’hi troben tots els apàtrides. (…) Sovint són les ciutats que Déu castiga, Enoc amb el Diluvi, Sodoma i Gomorra amb una pluja de foc i Jericó amb un toc de trompeta. I és que la ciutat és el mitjà que l’home ha trobat per fugir del projecte de Déu”.
El llibre de Vuillard tracta sobre la presa de la Bastilla. És un reportatge retrospectiu d’aquells fets. Un text de ritme frenètic, angoixant. Aquest mateix cafè on ara llig 14 de juliol s’ubica en l’antic hôtel de Séguier aixecat el 1626, just en el carrer -que amb un traçat ben distint- s’estenia fins a les portes de la mítica fortalesa. És un cafè bonic. Sobre la porta uns chimères, uns monstres alats amb pits de dona i cap de lleó, cos de drac, sostenen la balconada exterior que va ser construïda el 1728.
Per dins està guarnit i moblat a la manera de l’art decó. Un mural ceràmic amb la figura de dos acolorits paons confrontats decora el mur del fons de la sala per on s’accedeix a la cuina. He llegit que el local és conegut també perquè es fan concerts de jazz. Les guies turístiques l’anuncien com una reinterpretació brillant del bougant (el restaurant tradicional) a càrrec d’un tal Frank Pujol on se serveixen uns plats excel·lents a preus molt raonables.
Recordem que a escassos metres d’ací, un botornós 14 de juliol de 1789, una multitud va assaltar la Bastilla, va matar els seus guàrdies, va linxar i escapçar el seu governador, Bernard-René Jordan de Launay i en unes poques hores va convertir en runes aquella mol·lície símbol de l’opressió i, sobre les runes, encara, va plantar una tenda amb un cartell on es podia llegir, ‘ací es balla’. Vuillard, astorat per la determinació d’aquella turba assedegada de venjança que s’agombola a Saint-Antoine, als peus de la Bastilla, es pregunta què és una multitud. No aconsegueix respondre-ho. Potser tampoc nosaltres no ho sabríem. I, encara, què nodreix la multitud?
Aquest matí aquesta multitud abstracta i alhora tan real, tangible, no es veu per enlloc si no és la dels turistes que entorpeixen el pas dels parisencs que passegen, corren, tafanegen per les galeries d’art del Marais tot cercant una ganga per impressionar el veïnat. Però vet ací que la multitud hi és per tot com un espectre i ha passat per tot agranant com una tempesta. S’ha plantat als carrers, s’ha posat dempeus sorollosa, violenta de vegades, invicta, poderosa i alhora feble davant d’un Estat que, com tots els estats, té la força de la pota d’un elefant sobre el cos cruixent d’una panerola.
Ha passat per exemple per la Columna de Juliol on un dia va aixecar-se la vella i inservible Bastilla. Un castell a penes defensable si no fos pels seus canyons i pel sentit del deure i de la llei del seu governador davant de la multitud. I ha estat aquesta multitud que ara mateix no veiem la que ha exigit per escrit sobre els murs de la Columna, la decapitació de Macron, la mort dels policies considerats tropa de xoc d’un capitalisme ferotge, un estat per la Palestina martiritzada, tot el poder pel vell jacobí de Mélenchon… Ha clamat per l’escola pública i per l’habitatge en una França, diuen, en bancarrota a la qual Alemanya no es va atrevir a doblegar com si va fer amb Grècia o amb Espanya després del 2008 durant els anys de la desfeta i els primers d’aquesta revolta.
Impossible deslligar la música celestial de les orquestres dels lycéens del bram exaltat d’una turba nodrida en la frustració, qui sap si manipulada com a titelles, qui sap si a sou. Més difícil encara desfer l’embolic d’una situació social terrible. París es trenca i per les seues esquerdes s’escola tot el continent.
Torna a escriure Vuillard enmig d’aquest desori de Saint-Antoine, mentre la gent balla sobre les runes del castell ensorrat, mentre pels carrers de Marais brut i pudent corre la brama dels miserables que el món està a punt de canviar: “Hauríem d’obrir més sovint les finestres. Caldria de tant en tant, així, sense preveure-ho, fotre-ho tot daltabaix. Això alleujaria. Quan se’ns regira l’estómac, quan l’ordre ens exaspera, quan el desassossec ens ofega, hauríem de forçar les portes dels nostres Eliseus irrisoris, allà on els últims lligams s’acaben de podrir, i pispar els tafilets, pessigollejar els uixers, mossegar les potes de cadira, i buscar, de nit, sota les cuirasses, la llum d’un record”.
