El 25 de novembre, declarat per les Nacions Unides Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones, eixirem al carrer per a recordar a les dones assetjades, silenciades i assassinades, i cridar que ens volem vives i lliures.

Eixirem al carrer per a recordar que la violència masclista no és una suma de casos aïllats, sinó el producte de la desigualtat.

Mantindre les desigualtats suposa garantir el sotmetiment de les dones i això es tradueix en violències. L’informe del Consell General del Poder Judicial relatiu al segon trimestre de 2026 sobre la violència contra la dona en documenta l’enorme magnitud. 55712 denúncies en l’Estat espanyol, que respecte al mateix període del 2025 van suposar un augment del 7,6%. Al País Valencià 7.284 denúncies, 41 per dia, 23,9 per cada 10000 dones. Una taxa superior a la de la resta de l’Estat. Bé!, les dones denuncien. Una galtada al negacionisme institucional del nostre Consell.

El feminisme i la igualtat contra la violència

La violència i la seua impunitat no és una suma d’agressions aïllades o “domèstiques”, sinó una realitat estructural, arrelada en desigualtats històriques i justificada per actituds de superioritat i prejudicis sobre (contra) les dones. Aquest entramat serveix per a mantindre posicions de poder desiguals entre dones i homes. Permet garantir el sotmetiment de les dones i les múltiples violències. Acabar amb la impunitat implica desconstruir les actituds i prejudicis “culturals” que justifiquen el silenci còmplice. 

El conjunt d’aquestes causes, mecanismes i justificacions és el que denominem sistema patriarcal. Aquest coneixement generat pel feminisme ha arribat fins i tot a un òrgan de l’estat tan conservador com el Tribunal Suprem, i així en la seua sentència 308/2026, de 29 d’abril, s’assenyala que “la violència de gènere no pot analitzar-se com un fet aïllat o conflicte personal, sinó en el context de relacions de poder, control i desigualtat”.

La denúncia de la desigualtat i del sistema patriarcal, i la reivindicació dels Drets Humans, és el que fa que el feminisme no conega fronteres, edat, raça, professió, origen social o nivell cultural.

Així, les feministes destaquem el sofriment que travessen les dones migrants, una realitat on la violència masclista s’entrellaça amb el racisme i la precarietat laboral. Dones que passen fronteres fugint de la violència, la pobresa o el col·lapse climàtic es topen, a la seua arribada, amb una nova realitat d’opressió. Una opressió que el govern actual del País Valencià aguditza amb les seues polítiques de retallar els sistemes de protecció a les dones i amb la introducció en la legislació de la ideologia feixista de la “prioritat nacional”. La falta de xarxes de suport familiars, l’accés limitat al mercat laboral, la dificultat a la informació sobre els drets que els assisteixen, augmenta la seua exposició a la violència de parella, a xarxes de tràfic, explotació laboral o agressions racistes en l’espai públic, modalitats de violència que els recursos convencionals contra la violència de gènere no cobreixen de manera integral. Per això, la protecció de les dones migrants enfront de la violència masclista exigeix una reconfiguració de les polítiques públiques més enllà de la resposta estàndard.

La protecció de les lleis

En l’àmbit judicial, les professionals que ens hem dedicat a la defensa dels drets de les dones davant els tribunals, sabem l’important que va ser la Llei orgànica 1/2004, de protecció integral i prevenció contra la violència de gènere, una llei pionera i de referència internacional.

És cert que no és la llei que haguérem volgut, ja que no contempla la violència que s’exerceix contra les dones fora de la parella i exparella. No obstant això, va suposar un avanç molt important en la condemna i visibilització de la violència masclista. Les lleis tenen també un paper pedagògic davant la societat.

És una Llei que, tanmateix, el dia de hui no ha sigut desenvolupada i executada íntegrament, i la fiscal del Tribunal Suprem Coordinadora de violència sobre la dona, María Eugenia Prendes Menéndez, ha assenyalat la insuficiència de recursos, i la falta de desenvolupament de serveis importants, com les unitats de valoració forense integral.

Pel seu costat, el 2014 l’estat va ratificar el Conveni d’Istanbul, que l’obliga a actuar amb la diligència deguda i garantir la prevenció, la protecció, la persecució del delicte i la reparació de les víctimes. El Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, aprovat en 2017 i renovat en 2025, va vindre a enfortir aquest compromís transferint a les comunitats autònomes un pressupost anual, mantingut fins a 2030, per a invertir contra la violència masclista, i consolidar les polítiques públiques basades en l’evidència i en la perspectiva de gènere. 

Aquests avanços en l’erradicació de les desigualtats són el resultat de la mobilització i el treball continuat del moviment feminista i de les organitzacions de dones, i hem de subratllar la seua importància perquè el dret no és neutral i en gran manera ha servit per a garantir i mantindre la subordinació de les dones. 

Però les lleis i els convenis internacionals cal complir-los i aplicar-los. Tot retrocés legislatiu, tota banalització o negacionisme institucional té efectes directes sobre la seguretat i la vida de les dones.

Si al País Valencià hi ha més denúncies per violència que en la resta de l’estat, el seu govern actual manté un negacionisme institucional que invisibilitza els drets de les dones a la igualtat, així com la violència que s’exerceix cap a nosaltres. Aquest negacionisme s’ha materialitzat, per exemple, en l’eliminació de la formació en violència de gènere per a la policia local, en l’eliminació del concepte de violència de gènere o masclista corrompent-lo pel de violència intrafamiliar, i també en la creació d’oficines antiavortament. 

Aquest negacionisme els ha portat a abandonar el Pacte valencià contra la violència cap a les dones, la qual cosa els permet reduir les ja minses partides pressupostàries destinades a aquest efecte.

Exigim que el Govern valencià aprove el II Pacte valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, i que es desestimen les mesures negacionistes i discriminatòries aprovades. 

Cada avanç salva vides, cada retrocés és una menys de nosaltres.

Les lleis no basten

La persistència d’assassinats, agressions i violències demostra que erradicar la violència cap a les dones no és responsabilitat exclusiva de les institucions. És una exigència democràtica que requereix la implicació activa de tota la ciutadania en la seua lluita per la igualtat i els drets humans.

  • El record de les dones que van perdre la vida a causa de la violència masclista, dels seus fills i filles, de la seua absència. 
  • El saber que hi ha milers de violentades que fins i tot pateixen en soledat i no han pogut fer el pas de denunciar o no se’ls ha reconegut la seua denúncia. 
  • El saber que a la discriminació de les dones migrants, racialitzades, per ser dona se sumen moltes altres discriminacions. 

Són la base per a mantindre un compromís ferm per la igualtat, en la conquesta d’un món lliure de por, on l’amor mai signifique perill i on cada dona puga viure segura, respectada i en pau.

Obdulia Martínez Asensi en representació de Dones Feministes d’Alacant.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes
Comparteix
Dona i agermana't: amb 200 donacions anuals, deduïbles en la declaració de renda fins a 250 euros, incorporarem al nostre equip un periodista del migjorn valencià i editarem La Veu del Sud
Notícia: El TSJ condemna Sanitat per ocultar informació dels pagaments a la privada
Comparteix
La sentència considera vulnerat el dret de la diputada socialista Yaissel Sánchez i dona un mes a la Conselleria per a remetre la informació a Les Corts
Notícia: Per què el franquisme és pitjor que el feixisme
Comparteix
Les dretes radicals espanyoles poden connectar amb símbols, relats i xarxes d’una tradició que conserva acceptació social. Vox expressa esta reactivació de manera especialment explícita. Les convergències discursives i aliances del PP amb l’extrema dreta obliguen a examinar la normalització d’elements d’aquell llegat.

Comparteix

Icona de pantalla completa