En l’univers digital, allò que no es veu sembla que no existeixi. Una notícia que no apareix a la pantalla, una revista que no entra en les recomanacions o una proposta cultural que no genera prou interaccions poden quedar relegades a una zona d’invisibilitat. No necessàriament perquè tinguin menys valor, sinó perquè no encaixen en els criteris amb què les plataformes ordenen els continguts. Ja fa un temps que gran part de la població només llegeix i observa allò que acumula més clics, però qui vetlla realment per allò que mereix ser conegut?
Els algoritmes són útils per gestionar l’abundància d’informació, ja que analitzen comportaments, detecten patrons i ens acosten continguts que probablement ens interessen, el problema està en que aquesta capacitat de predicció no equival a una valoració editorial. Un tema rellevant no sempre és el més popular, una història necessària no sempre és la més compartida, una mirada nova no sempre coincideix amb allò que ja hem consumit. La personalització pot facilitar l’accés, però també pot reduir l’espai de descoberta si es converteix en l’únic criteri que determina què ens arriba.
Les revistes parteixen d’una lògica diferent. Darrere de cada publicació hi ha una selecció que respon a una mirada, a uns objectius i a una responsabilitat. Els equips editorials decideixen quins temes necessiten espai, quines veus convé escoltar i quines històries poden ajudar-nos a comprendre millor la realitat. No es tracta de prescindir de les dades ni de rebutjar la tecnologia, sinó de recordar que la decisió editorial no es pot reduir a una predicció de comportament. Publicar també és prendre partit per la qualitat, la diversitat i el coneixement.
Al País Valencià, aquesta funció es manifesta en projectes que amplien l’espai cultural i informatiu en la nostra llengua. La Veu dels Llibres, vinculada al Grup La Veu, ofereix informació i crítica literària i contribueix a fer circular la producció editorial en català-valencià. Saó manté una mirada d’informació, anàlisi i reflexió sobre la realitat valenciana. El Temps connecta actualitat, cultura i debat des d’una perspectiva pròpia. I revistes com Mètode, dedicada a la divulgació científica, o Tresdeu, centrada en la cultura i les tendències, mostren que l’edició periòdica pot obrir finestres a àmbits molt diferents del coneixement i la creació.
Aquestes publicacions no tenen per què competir amb la immediatesa ni perseguir cada moviment de l’actualitat, ja que la seva aportació és donar forma a una proposta, establir prioritats i oferir context. En una revista, el lloc que ocupa un reportatge, l’elecció d’una entrevista o la manera de presentar una qüestió formen part del contingut. El disseny, la fotografia, la tipografia i l’organització de les pàgines no són elements accessoris: ajuden a construir una experiència de lectura i a expressar el respecte de la publicació pel tema i pel lector.
El debat no és entre paper i pantalla, ni entre tecnologia i tradició. Les publicacions digitals poden oferir continguts de qualitat i una lectura reposada, mentre que les revistes en paper continuen convidant a fullejar, aturar-se i llegir sense la successió permanent d’estímuls. El que importa és que el format estigui al servei d’una proposta editorial i no que el contingut es converteixi en un simple instrument per retenir l’atenció.
I en una societat amb una oferta informativa gairebé inesgotable, el criteri humà és una forma de mediació imprescindible. Ens ajuda a distingir entre allò que és urgent i allò que és important, entre el soroll i la informació, entre la repetició i la descoberta. També contribueix a preservar la pluralitat, una societat culturalment diversa necessita publicacions que no es limitin a reproduir les preferències majoritàries, sinó que facin visibles altres temes, altres veus i altres maneres d’explicar el món.
Aquesta aportació es va reivindicar el 5 de novembre a la 26a Nit de les Revistes i la Premsa en Català que organitza l’APPEC. Les revistes són una part essencial d’un ecosistema comunicatiu que necessita qualitat, continuïtat i diversitat de mirades i, en el cas del País Valencià, també contribueixen a enfortir un espai de comunicació en llengua pròpia, capaç d’explicar el territori i de connectar-lo amb altres realitats.
Els algoritmes poden ajudar-nos a trobar continguts, però no haurien de decidir, per si sols, què mereix ser vist. Allò que no entra en el càlcul també pot tenir valor i perquè una societat que vol entendre el món necessita més que recomanacions: necessita criteri, curiositat i publicacions que ens convidin a descobrir allò que encara no sabíem que volíem llegir.
Germà Capdevila és president de l’APPEC.
