Espanya ha guanyat el Mundial de futbol masculí. A la llotja del MetLife Stadium hi havia el Borbó, Gianni Infantino i Donald Trump, que fins i tot es va resistir a abandonar la tarima durant la celebració. Les imatges de la victòria han omplit informatius i portades.
Aquell mateix dia, però, a l’Estat espanyol ja sumàvem trenta-una dones assassinades enguany pels seus companys o exparelles, la xifra més alta des del 2023. Dos de cada tres no havien denunciat mai. Entre les víctimes també hi ha menors.
Cap d’elles no ocuparà hores de televisió. El país que celebra amb eufòria un títol mundial és el mateix que converteix els feminicidis en una notícia breu, quan no en una simple estadística. No és casual que siga precisament el futbol —l’espectacle de masses per excel·lència— l’espai on el masclisme institucional continua mostrant-se amb tanta impunitat.
Rubiales ja ens ho va recordar fa dos estius. Va besar Jenni Hermoso sense el seu consentiment davant de milions de persones i després va intentar convéncer-nos que el problema era la interpretació que en féiem les dones. El procés judicial ha acabat reconeixent que aquell bes constituïa una agressió sexual. Però han calgut mesos de debat públic i anys de procediment perquè una evidència, que qualsevol dona identifica immediatament quan la pateix, fora assumida institucionalment. Mentrestant, Rubiales va continuar ocupant espais de poder i representació.
I ara mirem qui presidia la final. Donald Trump va ser declarat responsable d’abús sexual per un tribunal civil nord-americà en el cas d’E. Jean Carroll; la jutgessa va afirmar que, en el llenguatge comú, els fets podien descriure’s com una violació. Tot i això, ha aprofitat el Mundial per fotografiar-se amb Infantino i convertir l’esdeveniment en un aparador més del seu lideratge, fins al punt de bromejar que la tensió comercial amb els països veïns feia el torneig “més emocionant”. Costa imaginar una metàfora més precisa de la normalització de la impunitat.
I la qüestió no s’acaba amb el masclisme. Als estadis mexicans ha tornat a sentir-se el conegut crit homòfob contra els porters rivals, un insult que la FIFA fa anys que promet eradicar sense èxit. En tota la història del futbol masculí professional només un grapat de jugadors han eixit de l’armari mentre encara estaven en actiu. Encara avui continua sent notícia quan un futbolista diu obertament qui estima. En canvi, al futbol femení la diversitat sexual es viu amb una normalitat que al masculí encara sembla impossible. No és una casualitat: és la mateixa masculinitat rígida que necessita demostrar-se constantment davant dels altres. Les campanyes institucionals, els braçalets o els vídeos promocionals serveixen de poc mentre la por continue determinant les vides dels jugadors.
Els grans esdeveniments esportius sempre han servit també per blanquejar poder. Ho han fet règims autoritaris, governs democràtics i dirigents de tota mena. L’eufòria col·lectiva té una enorme capacitat per diluir preguntes incòmodes. Per què un president condemnat per abús sexual i còmplice de genocidis ocupa la tarima d’una celebració global? Per què un esport que mou milers de milions continua sent incapaç d’oferir un espai segur perquè els seus referents visquen la seua orientació sexual amb normalitat? Massa sovint preferim no formular aquestes preguntes.
Aquesta indiferència no és neutra. És el terreny on arrela un discurs conservador i patriarcal que ja no sent cap necessitat d’amagar-se. Als Estats Units, a Europa i també al País Valencià hi ha forces polítiques que qüestionen les lleis contra la violència masclista, exageren el fenomen de les denúncies falses i retallen recursos destinats a protegir les víctimes mentre augmenten altres partides pressupostàries. No és un accident. És una estratègia política i cultural.
Mentrestant, les dones continuem fent la feina que moltes institucions no fan. Eixim al carrer cada 25 de novembre, sostenim xarxes de suport, acompanyem víctimes i continuem denunciant, encara que massa sovint denunciar no siga garantia de protecció. El moviment feminista no pot suplir, per si sol, un sistema que continua arribant tard.
Hi ha alguna cosa profundament reveladora en el fet que un gol siga capaç d’aturar un país mentre trenta-una dones assassinades en mig any amb prou feines alteren la conversa pública. No es tracta d’estar en contra del futbol ni de prohibir l’alegria. Es tracta de preguntar-nos què diu de nosaltres una societat que és capaç de mobilitzar-se massivament per una victòria esportiva i, en canvi, conviu amb els feminicidis com si foren un soroll de fons inevitable.
Perquè mentre uns alcen copes, nosaltres continuem comptant cadàvers.
Adela Alba i Albiol és primera tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Benifairó de les Valls i secretària de finances d’ERPV
