L’Evangeli de Joan (8,32) atribuïx a Jesucrist la frase: “Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. A la segona meitat del segle XIX i dins de l’ambient liberal, el krausisme li va afegir un toc d’exclusivitat: “Sols la veritat us farà lliures”. I és una gran realitat, ja que els enemics de la llibertat utilitzen a mansalva la mentida per a confondre el personal i retallar llibertats.
En la comunicació política l’errada, la falsedat, la confusió, l’aberració i la tergiversació són a l’ordre del dia. El gran mestre en esta matèria fou el ministre de propaganda del govern nazi alemany Joseph Goebbels i, malauradament, ha tingut i té nombrosos seguidors. Així veiem que l’atribució a l’enemic dels propis defectes, la repetició constant de falses acusacions fins que semblen veritats, la simplificació i exageració de notícies fragmentàries tretes de fonts poc fiables, la utilització de prejudicis i el piconament insistent sobre persones o col·lectius suposats enemics de la pàtria, tal com ho practicava l’esmentat ministre nazi, són d’una actualitat esfereïdora.
Els que practiquen tot això són mala gent que no dubten en la intenció d’enganyar un gran nombre de persones, amb poca formació, per tal d’aconseguir els seus objectius particulars, i ho fan sense el menor indici de vergonya. D’exemples n’hi ha un munt, partits que en la campanya electoral prometen rebaixar els impostos i després, en el govern, els apugen o es comprometen a portar un finançament just i després el deixen com està o diuen que aconseguiran tal i qual cosa i, en diverses legislatures, no aconseguixen res del que primer han dit.
Un cas diferent, però amb resultats similars, és el dels negacionistes, que es neguen a acceptar les evidències. Els primers van ser els creacionistes. Malgrat la munió de proves aportades per Charles Darwin per a demostrar la seua teoria, continuen negant l’evolucionisme perquè no és el que diu el Llibre, encara que la majoria d’esglésies cristianes ja han advertit que Déu inspirava els seus autors amb paraules que aleshores pogueren entendre i ara s’han de copsar d’una manera metafòrica. Després es van afegir els neonazis que, malgrat la quantitat de documents gràfics i escrits trobats a la fi del nazisme, neguen l’holocaust jueu.
Per especialitat potser no en són molts, però en conjunt segurament representen un percentatge no menyspreable de la humanitat. Als ja esmentats s’han de sumar els terraplanistes, els ufòlegs i creients en extraterrestres, els conspiranoics, els antisistema i, més modernament, els antivacunes que obvien el primer tractament de la medicina científica que ha salvat milions de persones d’una mort prematura. Massa gent que passa d’emprar la racionalitat per a considerar les seues creences i, per això són brou de cultiu dels mentiders.
La qüestió no seria preocupant si la mentida política tingués un càstig electoral, és a dir, si una majoria d’electors no tornara a elegir a aquells que els han mentit. Però no, veiem elecció rere elecció, que hi ha una massa electoral que torna a votar els que creuen que són “els seus” encara que hagen comés la indecència d’haver-los mentit. Si no hi ha un nombre suficient de ciutadans que pensen racionalment, la democràcia no pot funcionar bé. Això ja els va bé als partidaris de l’autoritarisme: si mentint aconseguixen el poder, perfecte, i si de pas deterioren la democràcia, encara millor.
No és fàcil eixir d’este cercle viciós, però hem d’intentar-ho. A curt termini cal predicar amb l’exemple, no propagar falsedats, encara que ens beneficien, no prometre allò que sabem que no podem aconseguir o si ho prometem obstinar-nos a aconseguir-ho. A llarg termini la solució estreba en la formació de tota la població i en especial dels joves, és important que els personatges públics practiquen l’educació i les bones formes, però és absolutament necessari que els mestres s’esforcen a educar el jovent en el pensament racional i l’esperit crític.
