Arriba sol, amb l’americana com mal cordada i un cert aire a Mr Bean. No se’l veu especialment còmode quan desfila per davant la filera de fotògrafs i càmeres a la porta del Museu de les Ciències on es farà el funeral d’estat per les víctimes de la dana. Potser el millor per a Carlos Mazón hauria estat fer cas a la petició de les víctimes i no vindre, però cal reconèixer que la decisió és complicada. De veres el president valencià no anirà a un acte de primer nivell que es fa a València? Qualsevol decisió que haguera pres hauria estat malament.
Al seu pas les càmeres disparen una i altra vegada -crec, crec, crec- mentre Mazón es queda allí, plantat a la porta esperant els monarques i al seu arxienemic, Pedro Sánchez, president del govern espanyol. Si fa un any, no quedava clar de qui era la culpa principal de la tragèdia humana que van patir cinc comarques valencianes, hui ja no hi ha ni un sol dubte.
Una volta dins la sala on es farà l’acte, de nou toca esperar. Malgrat que els reis espanyols ja han entrat a l’edifici -els reporters gràfics han immortalitzat l’escena de les salutacions amb Mazón, Sánchez i altres autoritats-, encara s’esperen a entrar a la sala. Allí, Mazón, queda exposat. La primera fila està buida, la segona pràcticament i, malgrat que es troba en una discreta tercera fila, se’l veu clarament. Algú no pot aguantar-se i crida un sorollós “assassí!”. En pocs segons la sala s’ompli de crits i insults contra el president. Es calma, però només uns segons abans d’arrancar de nou. En un moment la cridòria és unànime, la gent alça les fotografies dels seus familiars morts, però Mazón aguanta la tempesta impertèrrit. Al meu costat, una fotògrafa diu: “i es posa a parlar, li dona igual tot a este”.
Els monarques no apareixen i per un moment fa dubtar de si l’acte arribarà a començar. A les 6 en punt, però, s’acaba el miratge. Entren els reis, acompanyats de Pedro Sánchez, i es fa un silenci automàtic. Sona l’himne d’Espanya, comença el funeral d’estat.
La veritat és que la producció és impecable i l’escaleta va com un rellotge, ara, això sí, les salutacions en “les llengües oficials” es limiten a un “bona vesprada” que, a més, distingeix del “bona tarda”, com quan Disney tradueix les pel·lícules a castellà i latino. Hi ha una altra concessió a la plurinacionalitat de l’estat: una cita de Raimon. “Al meu país la pluja no sap ploure” i tot allò… sabran a que es referia Raimon quan parlava de “país”?

Donar veu a les víctimes
Després de llegir els noms de les 237 víctimes mortals de la dana -les 229 del País Valencià, 7 a Castella-la Manxa i un a Andalusia- arriba el moment de donar veu a les víctimes. Hi ha certa expectació. Després de la xiulada d’uns minuts abans, diran més coses?
La primera és Andrea, una xica jove, que agraeix a tots els voluntaris, personal d’emergències, militars, etc. que van anar a la zona zero a ajudar. “Gràcies a vosaltres, enmig del caos la humanitat segueix existint”, els diu. També a les associacions de víctimes “per ser la nostra veu”, però cap referència a Mazón, excepte un final críptic: “la veritat ha de prevaldre”.
La segona persona a pujar l’estrada és Naiara, qui fa un emotiu recordatori del seu marit, que aquell fatídic dia mai va tornar a casa. Una història que la majoria de públic, per desgràcia, sap que suposa. Moltes llàgrimes i sospirs, els mocadors corren com l’aigua. Però cap referència als responsables d’aquesta desgràcia. Censura?
Finalment parla Virginia, cosina d’una víctima mortal de Letur, a Castella-la Manxa. En menys d’un minut fa un discurs que desmunta tot el relat de l’extrema dreta -“el nostre veí no és l’enemic, la majoria de nosaltres només volem viure en pau”- i apunta directament a Mazón: “és qui omet el seu deure, sabent que la seua omissió pot suposar en pèrdua de vides humanes qui comet l’acte primigeni que deriva en les morts”. I un aplaudiment espontani i unànime ompli la sala. I encara continua: “No hem de deixar la nostra societat en mans d’aquells qui ens allunyen d’aquest concepte complet de pau”. Nous aplaudiments encara més sorollosos. La meua teoria -sense cap base empírica- és que protocol va revisar a fons els discursos de les víctimes valencianes, pensant que allí es podrien trobar les paraules grosses i van pensar que la manxega no es clavaria en política. Error greu.
Finalment, li toca parlar a Felip VI, però no diu res interessant. Repeteix molt les paraules “dolor” i “carinyo” i “abraçada”. I també fa referència a aprendre dels errors i “seguir analitzant les causes i conseqüències per afrontar futures catàstrofes”, un objectiu pel qual “tots hem de posar de la nostra part”. Si era una referència al Ventorro, ha estat molt subtil.

Crits per a Mazón, abraçades per als reis i Sánchez
L’acte acaba amb una ofrena floral a les víctimes -amb una única bandera espanyola- amb tot el públic dret. Punt i final. Algunes víctimes aprofiten per acostar-se a saludar als monarques i també al president espanyol. Abraçades, paraules de condol, copets a l’esquena… Mazón es manté al seu lloc, assegut i intentant passar desapercebut. No li funciona i, de nou, ressonen els insults i els crits de “Mazón dimissió”. El president opta, ara sí, per marxar discretament i desaparèixer d’escena. El seu vicepresident, Gan Pampols, no es mostra gens solidari i es queda departint alegrement amb altres autoritats.
Si fa un any els mitjans ultres van intentar utilitzar el desastre de la dana per atiar l’odi a Sánchez, hui es pot dir clarament que han fracassat. S’ha imposat un relat i aquest és que Mazón va ser el responsable únic de no haver avisat a temps i les morts que va provocar el perseguiran sempre. Un any d’esforços per a enfangar-ho tot per tal d’amagar aquesta obvietat per part de polítics, palmers i manipuladors, han fracassat estrepitosament.








