Jordi Évole fa un cara a cara entre l’actual alcaldessa de Barcelona (bé) i un polític paracaigudista que es presenta per un partit que ara mateix és la tercera força al consistori i que, segons les seues enquestes, no seria la que més opcions té per disputar l’alcaldia de la resta (no gens bé).
Évole i Atresmedia fomenten una disjuntiva irreal per promocionar el seu marc espanyol de disputa política. Cosa que no deixa de ser ben legítima, però que esdevé una estafa pornogràfica quan ens la volen presentar com a tot el contrari.
Per exemple, assumim que parlar de “llacets”, “155” i d’altres no vol dir parlar de les “coses importants”, tal com ens ve a dir Évole en un tuit de promoció del programa”. Que parlar de “llacets” només seria parlar de “llibertat d’expressió”, cosa que, total, és una qüestió perfectament secundària i prescindible. Assumim això i, si ho arriba a dir en referència a un país amb una dictadura formal, li cauen més pedres que a King Africa en Teheran.
Perquè -ho sent- no pense jugar al seu joc. Em sembla obscenament pervers i fals. I el pitjor de tot és que es presenta com a periodisme incòmode amb el poder, professional, trencador i situat en l’extrem esquerre de la dieta mediàtica espanyola. Quasi res.
Per exemple, ara que han anat pels aires les clavegueres de l’Estat contra Podemos i Pablo Iglesias ha denunciat amb valentia l’oligopoli mediàtic i tot allò que representa respecte a l’ús efectiu del poder, hi ha un parell de preguntes molt interessants a fer.
Quan Podemos era un partit extraparlamentari i Pablo Iglesias rebia tractament d’estrela del rock als mitjans d’Atresmedia, es creien sincerament que els convidaven perquè els feien pujar l’audiència?
Es pensaven que les clavegueres de l’Estat s’aturarien i només es gastarien amb els catalans?
Així, eixes mateixes clavegueres -i cal dir-ho ben clar i ben alt- varen estimar-se més jugar a favor de Colau com a Alcaldessa de Barcelona que no continuar amb Xavier Trias, a qui li varen fabricar un compte corrent a Suïssa en plena campanya electoral que l’equip de campanya de Colau va usar al seu favor.
Aquesta legislatura hem vist un referèndum organitzat des del poble contra el poder estatal i en el qual l’Ajuntament de Barcelona s’abstenia de facilitar i no cedia els seus espais municipals, amb Colau al capdavant, cosa que sabem que no hauria estat igual amb Trias en una de les vores de la plaça de Sant Jaume.
Al remat, el periodisme presumptament valent d’Évole no és més que una paràbola més de la tragèdia de l’esquerra espanyola: aquella “burgesia catalana” ha resultat ser més revolucionària que ells. Bona matèria per a un Salvados al racó de pensar.
