L’educació valenciana està a peu de guerra. I no és per caprici. No és per ideologia. No és per gust de confrontar. És perquè estem fartes i farts de ser menyspreats, ignorats i utilitzats per una administració valenciana i per un govern que, en lloc de cuidar l’educació pública i les persones que la sostenim cada dia, ens menysté i es burla de nosaltres a la cara.
El conflicte està servit mires per on mires. Tot són promeses incomplides, retallades disfressades de gestió, improvisació constant i mangarrufes administratives. Mentrestant, als centres educatius continuem fent miracles amb menys recursos, menys personal i menys respecte.
Però cal dir-ho clar: aquest conflicte no afecta només el personal docent. L’educació pública no funciona només amb mestres i professorat. També la sostenim el personal d’atenció educativa: educadores d’educació especial, educadores infantils, fisioterapeutes, intèrprets de llengua de signes, educadores socials, treballadores socials, terapeutes ocupacionals. I també el personal d’administració i serveis: administratives, subalterns i tantes altres figures invisibilitzades.
Totes i tots formem part del mateix engranatge. Totes i tots som imprescindibles. Sense nosaltres, els centres no funcionen. Som qui acompanya l’alumnat amb necessitats educatives especials. Som qui ajuda a garantir la inclusió real. Som qui sosté emocionalment xiquetes i xiquets vulnerables. Som qui facilita la comunicació. Som qui obri portes, tramita expedients, resol incidències i atén famílies. I, malgrat tot això, continuem sent les grans oblidades.
Patim ràtios insostenibles. Treballem en centres que no reuneixen condicions dignes. Passem calor asfixiant a l’estiu i fred insuportable a l’hivern. Assumim càrregues de treball desbordades. I, a més, estem mal pagades i mal pagats. La precarietat s’ha convertit en norma mentre des dels despatxos es parla de qualitat educativa amb una hipocresia insultant.
El personal d’atenció educativa no ens quedem darrere de cap reivindicació. També estem en la lluita. També exigim dignitat professional. També reclamem reconeixement, estabilitat, salaris justos i condicions laborals decents.
Perquè som un col·lectiu més menut, sí. Però no som secundàries. No som complementàries. No som prescindibles. Som una peça clau del puzle de l’educació valenciana.
I ja està bé que se’ns tracte com si passàrem de costat. Ja està bé que se’ns convoque només per a cobrir expedient. Ja està bé que se’ns recorde només quan falta algú o quan esclata un problema. Sense personal d’atenció educativa no hi ha inclusió. Sense personal d’atenció educativa no hi ha equitat. Sense personal d’atenció educativa no hi ha educació pública de qualitat.
Per això alcem la veu. Per això ens mobilitzem. Per això diem prou.
Noelia Calero Ortega és portaveu d’Intersindical Valenciana – STAS.
