La jornada de l’Aplec del Puig ha nascut de matinada, amb la marxa a peu que ha eixit a les 8.00 h de les Torres de Serrans. Vora les 10 i mitjà la representació de les entitats convocants de l’Aplec de la Muntanyeta de la Patà han decidit l’ajornament. Semblava que el cel anava a truncar l’esperit de l’Aplec, de tots tres. El sobirà, el religiós i el polític. Déu no ha tingut pietat amb l’oratge, o sí. Ha sigut intensa, però no massa. El Jovent Republicà d’Esquerra Republicana del País Valencià ha començat a fer entrepans baix la pluja. Com el voluntariat jove que va creuar tantes i tantes vegades la passarel·la de la solidaritat, els i les joves han començat a proveir a qui ha desafiat les inclemències meteorològiques. Un dia truncat, però, que no ha impossibilitat la missa per La Pàtria, la Pau i la Justícia. Una litúrgia amb una homilia dura. Els que n’han sentit totes les últimes en diuen que ha sigut “la més forta” dels últims anys. Els representants de Déu a la terra s’han posicionat. Déu parla valencià. Alhora, els núvols han permés que Més Compromís celebrara el seu 48é Aplec a l’esplanada del Monestir de Santa Maria del Puig. Això sí, la pluja ha doblegat el concert de Pep de la Tona, que s’ha hagut de suspendre. Tot no es pot sempre.
La marxa: memòria viva, topografia cívica i una crida a la constància
La marxa ha estat un exercici de memòria en moviment. Des de les Torres de Serrans, els organitzadors han situat l’origen sentimental en els aplecs dels seixanta i en les primeres caminades valencianistes: “La marxa a peu (…) tenia un simbolisme de marxa pacífica, però reivindicativa”, han recordat, amb parades que han funcionat com a petites lliçons d’història urbana i política. Entre elles ha estat la parada al Monestir de Sant Miquel dels Reis on s’ha recordat la persecució franquista a Peset Aleixandre.
En el relat, han emergit estampes d’època: la senyera del Rat Penat “que era la duia Moll”, les càrregues de la Guàrdia Civil i “una avioneta que llançava unes paperetes” amb insults als congregats —“rojos renegados”—, un record que ha enllaçat amb una vigilància més contemporània: “A nit ja ens seguien en dron”, ha ironitzat el guia.
El fil, memorial ha fet parada a Santa Mònica, amb un mosaic d’anècdotes que ha cosit cultura, repressió i fil de ciutat: de Josep Escrivà i Martí Domínguez a “Les pedres es parlaran” —“a propòsit de la Riuada del 57”—, fins a la cartografia de la “via romana” que obria València cap al nord. “És constància”, el guia quan ha parlat de la defensa dels serveis públics i de la sanitat.
La Muntanyeta: sobirania, sindicalisme i societat civil (malgrat l’ajornament)
La meteorologia ha obligat a reconfigurar el guió i a ajornar el 65é Aplec. Però, com han explicitat les entitats organitzadores, representants s’han reunit al Puig per “fer una fotografia de germanor” i reiterar el compromís amb “la sobirania, el territori i el futur del País Valencià”; un missatge que ha vindicat el caràcter històric de la cita —“des dels anys seixanta”— i el lema d’enguany: “Llengua, territori, poble i desenvolupament”. Com que no s’han pogut fer els parlaments, algunes entitats han enviat els comunicats de la seua postura en una jornada com la del d’arrer diumenge d’octubre.
El text de Poble Lliure ha posat el diagnòstic més cru i el full de ruta: “Som una colònia interior almenys des del 29 de juny de 1707” i “l’única manera de garantir la nostra supervivència com a poble (…) és alliberar-nos del jou colonial”. D’aquí, la proposta de “dotar-nos d’un moviment d’alliberament nacional” que actuara “dins d’una estratègia d’alliberament nacional i social”, amb “tàctica i estratègia de País Valencià” i capaç d’evitar “la trampa (…) d’haver d’elegir entre els espanyols bons i els espanyols dolents”. “Amb coherència. I amb ambició”, ha tancat el document.
Decidim condensà la indignació i l’horitzó de ruptura: “ahir els carrers de València i Alacant es varen omplir de dignitat” i al capdavant hi ha “un delegat colonial” mantingut pel “pacte del règim del 78” després del 29 d’octubre. Sense “mecanismes democràtics reals”, i amb “230 vides arrebatades” i “mig milió de persones afectades”, cridà a “pujar els amperis de resistència”, preparar “vaga general” i “caixes de resistència”. Reclamà “construir la nostra consciència” i lligà llengua i dignitat —ens l’ataquen perquè prova que som poble— per obrir “una nova etapa de ruptura i llibertat”.
Acció Cultural del País Valencià ha advertit que el relat no podia quedar atrapat només per la DANA. Ha enumerat “la persecució a revistes, els actes de censura” i el paquet normatiu que, a parer seu, ha retallat garanties: “la consulta sobre la llengua, l’atac a la memòria democràtica, el control de l’Agència Antifrau, la modificació de la Llei de transparència i (…) el control de la Corporació Audiovisual”, a més de canvis toponímics i un “abandonament dels serveis públics”. I ha oferit el camí: “Serà la societat civil organitzada qui els farà fora, però només si (…) som plurals” i mantenim “respecte i independència”.
Intersindical Valenciana ha condensat el seu missatge en dues demandes: “més autogovern i més dignitat”. Ha acusat el Consell d’“indignes” i “inútils”, i ha lligat la crítica al balanç d’un any: “a partir del 24 d’octubre de 2024 es va demostrar claríssimament la seua inutilitat i negligència”, fins a convertir “una catàstrofe natural” en “una catàstrofe humana” amb “229” persones mortes aquell dia i dos operaris posteriorment —“un d’ells en TRAGSA”—. “Això que no té el govern valencià, la dignitat, sí que la té el poble valencià”, ha reblat, reivindicant les mobilitzacions i el “suport mutu” als carrers: “Visca el País Valencià”.
El temple: una homilia que ha cosit fe, llengua i drets
La missa “per la Pàtria, la pau i la justícia” ha esquivat les gotes caigudes ja que s’ha celebrat dins del monestir. Ha estat iniciada i presidida per la imatge de Jaume I, monarca que atorgà al poble valencià el règim foral. A l’interior, l’homilia ha subratllat la “dignitat del poble i centralitat de la llengua. El to ha sigut seré però ferm i ha travessat el ritual amb un fil molt concret: fer-se proïsme. El predicador ha entreteixit el calendari litúrgic amb el de l’Aplec i, a partir de la paràbola del bon samarità, ha demanat “passar de mirar a actuar” en allò menut: visitar qui està sol, sostenir les xarxes veïnals, acostar parròquia i barri, i cuidar la terra —el litoral i l’horta— després dels temporals.
El celebrant ha reclamat una fe “no teòrica” i ha demanat caminar sense “folkloritzar l’herència dels nostres iaios”, amb litúrgia real en valencià i una Església que supere la discriminació de les dones. La part espiritual ha mirat cap a fora: acompanyar les víctimes de la dana i lligar l’ètica cristiana amb “polítiques que facen possible la realització dels drets humans”.
Ha agraït la tasca del voluntariat i dels serveis d’emergència i ha convidat a una “ecologia integral” que unisca cura de les persones i del territori. També ha fet una crida a la veracitat en temps de soroll: triar la paraula honesta, fugir de la murmuració i no contribuir a les faules que “trenquen comunitats”. Tot plegat, amb un missatge final d’esperança activa: la missa “ha sigut punt de partida” per a un compromís quotidià que continue més enllà del temple.
L’esplanada del Monestir: Més-Compromís encén el mode electoral
El 48é Aplec de Més-Compromís ha convertit l’esplanada del Monestir en una plaça cívica. Però, abans era el moment, també litúrgic, de la trobada de Més amb la marxa que havia eixit de València a les huit del matí i portava hore amb un desafiament a la pluja. Acabat el ritual, era moment de passar a l’acció, al discrus polític.
La secretària general, Amparo Piquer, ha situat el sentit de la convocatòria: “Tornem al bressol de la nostra identitat col·lectiva (…) i iniciem la nostra precampanya per reafirmar-nos com a alternativa d’esperança”, amb l’objectiu que Compromís “torne la decència i el bon govern a les institucions valencianes”. Ha dedicat l’acte “a la memòria de les víctimes de la dana” i al teixit que ha sostingut la reconstrucció.
Àgueda Micó, diputada del grup mixt s’hi ha sumat a la línia de Piquer i ha reconegut el treball de les entitats. Alhora ha destacat el treball a Madrid. La diputada de l’Olleria ha subratllat l’acord de la comissió d’investigació en el congrés espanyol. “El president del govern havia de comparéixer en la comissió d’investigació”, ha sentenciat.
El Més d’Honor 2025 ha distingit associacions de víctimes, comités locals de reconstrucció, els col·legis de Treball Social i d’Educació Social i càrrecs municipals de Compromís. “Amb aquests guardons hem volgut reconéixer la resposta exemplar i la força col·lectiva de tantes persones que, davant l’adversitat, han demostrat el millor del nostre poble”, ha resumit Piquer. També s’ha homenatjat Rosa Maicas (Castelló) i, a títol pòstum, Pepa Narbó (Altea).
Els aplaudiments més llargs arribaren quan el relat dels qui havien estat a primera línia va connectar amb els Més d’Honor. Les treballadores i professionals de Serveis Socials reivindicaren “el seu treball” i posaren rostre al reconeixement que Més-Compromís atorgà als col·legis de Treball Social i d’Educació Social i, per extensió, a totes les plantilles que van sostenir la resposta comunitària després de la dana.
Empar Puchades, vicepresidenta de víctimes dana 29-O, deixà els conceptes que travessaren l’esplanada: “Transparència i responsabilitats”. El seu crit dialogà amb el guardó a les associacions de víctimes, que visibilitzaren el dol i exigiren veritat i reparació.
El primer edil d’Els Poblets, Josep Lluís Mas (la Marina Alta) encarnà la lluita municipalista: “la gent no sap de competències, però els incompetents són ells”. La seua intervenció lligà amb el reconeixement al municipalisme de Compromís, els càrrecs que es quedaren als peus de la riuada mentre altres miraven a una altra banda.
També ho feren els Comités de Reconstrucció: Ruth Moyano assenyalà “les seues polítiques negacionistes del Consell” i Juanvi, en nom de Toni Valero, denuncià que Mazón “agredeix, dones, migrants, sexualitat i la nostra cultura i llengua”. Aquell doble testimoni quadrà amb el Més d’Honor atorgat als comités locals de reconstrucció, que convertiren l’autoorganització en servei públic de facto.
La Fundació Horta Sud aportà el marc cívic: “La DANA encara no ha acabat. Mentida l’individualisme que se salva qui ‘sálvese quien pueda’, ens necessitem els uns als altres. Necessitem recuperar la desafecció política.” El seu missatge va resumir l’esperit dels guardons col·lectius: enfortir el sentiment de comunitat.
En clau personal, l’homenatge pòstum a Pepa Narbó (Altea, la Marina Baixa) recordà una biografia que “va fer possible que moltes dones migrants saberen llegir i escriure”, símbol d’un feminisme de barri i de llarga durada.
Tancà el bloc Joan Baldoví, que s’emocionà en parlar dels regidors i llançà una sèrie de dards: “La indecència de Rovira amb el professorat… José, director de l’institut de Xest, sí que va ser decent. Susana Camarero era una espectadora. Les treballadores de la residència no eren espectadores. President, Carlos Mazón, irresponsable, immoral.” I rematà amb el programa moral que donà sentit als Més d’Honor: “Els valencianistes som poble. Amb la solidaritat, amb els serveis d’emergències. Amb impostos justos i serveis públics. Construir el govern de la dignitat… Necessitem construir l’alternativa. No li hem de preguntar a ningú d’on ve. Ho farem obrint-nos i sumant-nos. Hi havia més dignitat ací que a tot el Consell de Mazón.”
L’oratge ha deslluït la jornada. La corda estreny però no talla. A contracorrent, amb un cel poc amable el missatge s’ha difós. El valencianisme cívic, sobiranista, religiós i polític s’ha interposat a les precipitacions i el vent. La pregunta és si ara ho podrà fer entre al desastre de l’extrema dreta. Electomania apuntava la setmana prèvia a l’Aplec que Vox seria primera força a la demarcació de València. S’encaminarà el valencianisme cap al miracle de la dignitat institucional? El poble valencià mostra el camí fa un any, com va demostrar en la darrera manifestació per la gestió de la dana. Aquest “miracle” aplegarà a les urnes? De moment, l’Aplec del Puig existeix, i com el poble valencià, resisteix.
1
