El nou procés de regularització extraordinària per a persones migrants en situació administrativa irregular ha començat amb una imatge que es repetix en diversos punts de l’Estat: cues llargues, serveis desbordats i entitats socials intentant absorbir una demanda que ha esclatat en pocs dies. El Reial decret 316/2026, aprovat el 14 d’abril, permet sol·licitar una autorització de residència temporal per circumstàncies excepcionals per raó d’arrelament extraordinari a les persones que ja es trobaven a Espanya abans de l’1 de gener de 2026 i que complisquen els requisits previstos. El termini arriba fins al 30 de juny.
El col·lapse no és només una percepció. A Elx (Baix Vinalopó), l’Ajuntament ha hagut de centralitzar els tràmits en l’oficina Pangea després que les oficines municipals arribaren a registrar prop de 1.800 atencions en una sola jornada, moltes vinculades al certificat de vulnerabilitat, amb cues des de la nit anterior i afectació sobre altres tràmits ordinaris. Este escenari ajuda a entendre que les imatges de gent esperant durant hores davant de seus socials o municipals no responen a un cas aïllat, sinó a un arranc general tensionat per la falta de mitjans i per l’allau de sol·licituds.
La norma no obliga totes les persones a aportar el certificat de vulnerabilitat, però sí el fa imprescindible en determinats supòsits. Segons la regulació i la informació difosa estos dies, poden acreditar esta situació els serveis socials públics i també les entitats socials inscrites en el registre corresponent. El document ha de portar el segell de l’entitat competent i la seua expedició és gratuïta.
En este context s’emmarca el que ha passat a la seu de l’Associació Rumiñahui a Benimaclet, a València, una entitat que des de fa anys treballa amb persones migrants i que ara també informa i tramita el procés de regularització. La mateixa associació explica en la seua web que acompanya les persones interessades amb assessorament i tramitació gratuïta, i inclou València entre les seues delegacions actives. La seu valenciana, segons una peça recent sobre el barri, funciona com a punt d’orientació per a persones que busquen regularitzar la seua situació, trobar faena o escolaritzar els fills.
La transcripció que m’has passat retrata bé el rostre humà d’eixa saturació. Lucila conta que havia arribat de matinada i resumeix el sentit de la cua amb una frase clara: “El que volem és com a immigrants treballar amb regles, és a dir, amb papers, cotitzar i estar bé”. També descriu la precarietat que acompanya la irregularitat administrativa, sobretot en sectors com la neteja o el treball domèstic, i admet que sense papers “com cotitzarem a la seguretat social?”. El seu testimoni no parla només d’un expedient, sinó d’un model de supervivència sostingut durant anys sobre el treball en negre.
Flavio, arribat de Bolívia fa uns huit mesos, explica que ha estat treballant “netejant piscines” i “treballant en negre”. Quan li pregunten què diria a qui acusa les persones migrants de no vindre a treballar, respon: “Tots han de vindre a treballar. Han de vindre per un propòsit ací”. La frase encaixa amb el sentit social de la regularització: traure de la invisibilitat persones que ja formen part del mercat laboral, però en les pitjors condicions possibles.
Fátima aporta un altre angle igualment revelador. És arquitecta, ve del Perú i voldria exercir ací, malgrat les dificultats per homologar la titulació. Mentrestant, ha estudiat anglés i ha fet treballs puntuals. La seua història mostra una altra conseqüència de la irregularitat: no sols condemna moltes persones a sous baixos, sinó també a viure per davall de la seua formació, de la seua experiència i del que podrien aportar professionalment.
L’Associació Rumiñahui també apareix com una entitat desbordada per la demanda. Claudia Estefanía Guayguacundo Quishpe, vocal de la junta directiva, explica que aquell primer dia a València esperaven atendre 369 persones per a l’emissió del certificat de vulnerabilitat i que treballaven amb personal contractat, voluntariat i practicants per intentar donar resposta a una necessitat massiva. La mateixa veu admet una realitat ambivalent: el procés pot obrir una oportunitat, però la seua gestió ha recaigut en bona part sobre estructures socials que s’autogestionen com poden.
El Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions va informar que el procés de regularització extraordinària va arrancar el 16 d’abril amb 13.500 sol·licituds telemàtiques només en el primer dia. El Govern espanyol calcula que la mesura pot arribar a beneficiar unes 500.000 persones migrants que ja residixen a l’Estat, una previsió que ajuda a entendre la pressió que ja suporten tant l’administració com les entitats socials implicades en la tramitació.
La regularització extraordinària ha arrancat, per tant, amb una doble lectura. D’una banda, oferix una eixida administrativa a persones que ja viuen ací, treballen ací i sostenen amb feines invisibles una part del dia a dia de la societat. De l’altra, ha evidenciat les costures del sistema d’atenció, tant en els serveis públics com en el tercer sector. Les cues no són només una fotografia del col·lapse. Són també la prova visible de fins a quin punt hi havia una bossa enorme de vida precària esperant una escletxa legal per deixar de sobreviure i començar, finalment, a viure amb drets.
