El 29 d’octubre del 2024, el País Valencià va patir la seua major catàstrofe humana i mediambiental fins a la data: una dana que ens va colpejar i que, combinada amb la deplorable gestió de l’emergència, es va cobrar la vida de 233 persones. L’impacte psicològic i la càrrega emocional que ha suposat –i suposa– aquesta catàstrofe és realment incommensurable, i aquells que van viure minut a minut la desesperació de tantíssima gent encara arrosseguen les seqüeles.
Entre ells, els treballadors i treballadores del servei 112 Comunitat Valenciana, que van tractar de coordinar l’emergència malgrat la falta de personal en el torn –denunciada en reiterades ocasions pels representants sindicals– i davant la impossibilitat de proporcionar una resposta immediata a les situacions viscudes per la falta de recursos i el col·lapse general del sistema.
Des que es va crear el servei 112 CV en 1999, aquest serveix com a termòmetre per a conéixer minut a minut què és el que ocorre en cada lloc del nostre País. Per ell passen milers de trucades diàries i s’atenen emergències de tota mena: des d’incendis forestals, passant per caigudes en la via pública, simples maldecaps, o fins a ofegaments a la platja o animals perduts. No obstant això, tot això no seria possible sense els treballadors i les treballadores del 112 CV, concretament el personal de la Sala d’Atenció de Telefonades que treballen donant un servei 24 hores i 365 dies a l’any a la ciutadania.
Gestionar cada trucada donant el millor servei possible i en el menor temps no és fàcil. L’objectiu del servei és atendre les emergències amb la major eficàcia, tractant d’evitar que passen més de 185 segons des que una persona realitza la telefonada fins que s’avise el servei d’emergència corresponent; això implica que en 10 segons algun operador ha de despenjar la telefonada i en menys de 175 segons ha d’haver recopilat tota la informació necessària per a avisar els serveis d’emergències i poder donar la telefonada com a gestionada. Cada segon compta quan es tracta de salvar vides, però el compromís dels operadors telefònics es veu condicionat per la mercantilització d’un servei bàsic i de primera necessitat, que genera dinàmiques neoliberals dins d’un ambient de treball destinat a gestionar problemes públics.
Efectivament, la gestió de les emergències des del telèfon 112 recau en una empresa privada, en les mans de la qual deixem un servei essencial per a la població del País Valencià. La Generalitat té subcontractada i amb un conveni de telemàrqueting l’explotació operativa i tecnològica del servei d’atenció de telefonades del 112 CV; situació que comporta que els treballadors i treballadores –encarregats de vetlar per la nostra seguretat i benestar– tinguen unes condicions laborals molt precàries.
En el dia a dia falten operadors i coordinadors a la sala per a poder fer front a l’elevat nombre de telefonades, fet que augmenta la pressió i l’estrés sobre el seu treball. Així mateix, el servei se sustenta gràcies a la precarització dels seus treballadors: molts d’ells no compten amb un contracte fix, sinó que formen part d’una borsa de treball temporal que usa l’empresa adjudicatària quan necessita complir els objectius del servei marcats en el contracte per a no ser multada econòmicament. D’aquesta manera, en lloc d’augmentar la plantilla fixa del servei, es fan periòdicament cursos de formació per a eixamplar la borsa amb més treballadors, la gran majoria joves, que agafen cada telefonada amb la incertesa de si tindran contracte o no la setmana vinent. Tampoc podem oblidar que el salari que reben aquests treballadors essencials no té res a veure amb el que correspon a un treballador d’un servei d’emergències, sent més similar al d’un operador telefònic de qualsevol companyia de telemàrqueting.
A aquesta situació precària se suma el cost emocional que hi ha darrere de cada telefonada, en parlar i intentar calmar la persona que acaba de perdre un familiar, que veu com es crema sa casa, que s’ha trencat un braç, que ha patit un infart, que té idees de suïcidi o que veu que com l’aigua li arriba al coll sense poder eixir del seu vehicule. Un cost emocional davant el qual l’empresa gestora sembla quedar-se indiferent, aprofundint en la vulnerabilitat dels seus treballadors gràcies a la precarització dels seus llocs de treball i les seues vides.
En definitiva, després de 27 anys de funcionament i després d’enfrontar-se a situacions extraordinàries com l’accident de metro del 2006, la dana del 2024, l’apagada elèctrica o la recent dana Adam, és hora de reconéixer la importància que tenen els treballadors d’aquest servei. La societat valenciana ha d’exigir una gestió pública del 112 CV, un servei públic i essencial que coordina les nostres emergències, i l’esfera política ha d’escoltar les reclamacions dels treballadors i treballadores d’aquest servei, traduint aquestes demandes en una voluntat política real que desmercantilitze les labors de gestió d’emergències i allunye les dinàmiques neoliberals i precaritzadores dels llocs de treball dels qui dediquen les seues vides a salvar les nostres.
Ignacio Oliver és membre de la Coordinadora Nacional de Joves PV-Compromís i extreballador de 112 CV.
