La Puerta del Sol torna a omplir-se de tendes i assemblees. Quinze anys després del 15M, l’habitatge torna a mobilitzar una generació que sent que el futur se li escapa. Però, què ha passat entre aquella acampada i l’actual?
El 15M va ser una gota d’oli que es va escampar per tot l’Estat, va generar espais de debat i va acostar la política a molta gent. La cara B va arribar quan part d’aquella energia es va canalitzar cap a Podemos, que prometia renovar la política però va acabar immers en disputes internes, escissions i lluites de lideratge. L’esquerra estatal es va fragmentar i algunes forces territorials amb trajectòria pròpia van ser tractades com si tot haguera començat amb una nova marca.
El resultat recorda aquella escena de La vida de Brian en què els grups dissidents es passen més temps discutint entre ells que combatent allò contra què diuen lluitar. El problema no són les diferències, sinó que les sigles i les cadires pesen més que el projecte col·lectiu.
La nova acampada encara ha de demostrar quin recorregut tindrà. La indignació és necessària, però no suficient: cal convertir-la en organització, propostes i canvis duradors. Si no, sempre hi haurà algú disposat a apropiar-se del malestar per a construir una nova estructura de poder.
Hi ha una altra reflexió incòmoda: un govern d’esquerres és el segon pitjor govern possible. És una provocació contra la idea que un bloc ha de governar necessàriament perquè l’alternativa sempre serà pitjor. Cap partit mereix un xec en blanc. Els últims anys del felipisme ja van demostrar que un projecte de transformació podia acabar desgastat per la corrupció i els escàndols. L’alternança no és una desgràcia: és part de la democràcia.
El problema va més enllà de l’esquerra o la dreta. Les grans decisions econòmiques i socials es prenen massa sovint lluny de la realitat de la ciutadania. Qui les pren moltes vegades desconeix les persones que n’assumiran les conseqüències ni els problemes quotidians dels pobles.
La política hauria de consistir a decidir pensant en el bé comú. Per a mi, hauria de ser vocacional i temporal, mai una professió vitalícia. Hi ha una dita que ho resumeix: si vols saber com és una persona, dona-li poder. Quan agarres una cadira i deixes de pensar en el poble per a preocupar-te només de conservar-la, perds tot el meu respecte. No importa el color polític: has oblidat qui t’ha posat ahí.
Els governs de dreta han deixat episodis que no podem oblidar: el Prestige, el Yak-42, la manipulació informativa sobre l’autoria de l’11-M, l’accident del metro de València i la gestió de la DANA de 2024. Gürtel, Bárcenas i les causes vinculades a Ciegsa i Imelsa recorden la irresponsabilitat de la seua gent.
Tampoc podem obviar Vox. Un partit que es presenta com a regenerador ha de respondre pels seus propis comportaments i pel seu origen. La polèmica sobre Revuelta, l’organització juvenil vinculada al seu entorn, i la gestió de les donacions destinades als afectats per la DANA va posar damunt la taula una pregunta elemental: qui controla els qui asseguren que venen a acabar amb els privilegis dels altres?
A Europa, diversos països han tingut governs amb participació de l’extrema dreta sense convertir-se automàticament en autoritarismes. Això no elimina els riscos autoritaris, com mostren les controvèrsies sobre l’estat de dret a Hongria. Però si cada victòria electoral d’un adversari es presenta com l’inici inevitable d’una dictadura, les advertències perden credibilitat. La paraula feixista té un significat històric que no hauria de convertir-se en un insult per a qualsevol discrepància. La política necessita anàlisi, no profecies; fets, no auguris. Cal examinar les decisions i les polítiques, no substituir l’anàlisi per la por.
L’educació, la sanitat pública i l’habitatge no són concessions de cap govern, sinó drets que necessiten recursos i una ciutadania disposada a defensar-los. No hauríem d’esperar a perdre’ls per a adonar-nos del seu valor.
Potser eixa és la lliçó del 15M: la indignació és un punt de partida, no una solució. Els partits són instruments, no finalitats; els governs necessiten control i la ciutadania no hauria d’entregar mai la seua confiança incondicionalment.
No sabem si l’acampada actual serà un nou 15M. El que sí sabem és que l’habitatge no es resoldrà amb una fotografia, una consigna ni una nova marca electoral. La democràcia no consisteix a aconseguir que sempre governen els nostres, sinó a poder canviar de govern, exigir resultats i recordar que cap persona ni cap partit està per damunt del bé comú.
Raül Forcadell és Tinent de l’Alcaldia a Vilafamés i president del MACVAC.
