El meu amic Mauri és un interí desestabilitzat -després de vint-i-cinc anys pegant bacs pel món, agafant els grups que ningú vol i, esportivament, fidel al Llevant malgrat totes les evidències. Els del Cabanyal som així, ens agrada viure al límit, diu.
I deu ser així a la vista dels 800 euros que pagàvem per una habitació quan treballàvem a Eivissa i la determinació amb què inicià -tot innocent ell- la vaga el passat mes de maig. Vas molt fort, tu… però no em feu cas.
Ara està plantejant-se anar a estiuejar a la secció dels congelats del Carrefour perquè, fets els càlculs, en la nòmina de juny li ix a pagar a la Conselleria. De fet, està pensant a empenyorar les joies que té alçades en una caixa de sabatilles La Tórtola de quan era delegat de classe.
Segons el peritatge que li ha fet Manel, el del bar de davall de casa, a tot estirar, en traurà 5 euros. El collar de macarrons està deformat en les puntes, tot i la retirada innegable d’art orgànic que destil·la l’obra d’estil Barceló-desfici d’estiu. I la polsera és de plàstic Papas Vidal, d’oferta, com a molt, valor sentimental i para de comptar, que encara descobriran que li la furtares a Maria, la delegada de 4t C -i que t’agradava a base de bé; eh, roder!
Maria, la Xe Guevara de l’insti, ara és inspectora, del partit -el que siga- i xalet en l’Eliana. Que en aquest món tot no és patir, li diu a son pare, un vell sindicalista del sector del metall que ara vegeta de cara a la tele en una residència concertada -i que, quan ix Mazón, gruny. Ell no la sent o no vol sentir-la. I amb la mirada aquosa li canta la canya: ai, filla, no et criàrem perquè visqueres d’una manera tan indigna. I ella no acaba d’entendre què té d’indigne viure a l’Eliana. En qualsevol cas, els seus fills no podran fer-ho perquè no trobaran on, remata per a ella.
Al meu amic, de les mobilitzacions en l’exterior, li han eixit unes taques en la pell que, si déu no ho evita, el dermatòleg de l’ambulatori examinarà l’octubre de 2027. Encreua els dits per arribar-hi viu (no li agrada deixar plantat ningú; mireu si és responsable). De la pròstata ja ni en parla. Des que soc tutor de 2n d’ESO qualsevol malaltia física o espiritual em resulta insignificant i suportable, conta a qui vol escoltar-lo -normalment, Nardet, que té mobilitat reduïda i està una miqueta sord (va molt bé per a quan t’insulten en classe; no n’has de fer parts disciplinaris. I somriu). Nardet és matemàtic, primer de la seua promoció i últim en la graella dels horaris perquè no és afí a la directora -que també viu a l’Eliana i que, si és del partit, ella no ho sap. Incompetent, sàtrapa i apòstata de l’aula, li amollà en un claustre -encara està buscant-ho en el diccionari. I es quedà més ample que llarg. Un crac.
Divendres passat Mauri anava repartint consells orientadors en les caixes del Mercadona -als qui, fent cua, no podien evitar-lo encara que vullgueren. És que les famílies no han vingut a arreplegar-los i, després de tanta faena, és una llàstima que es perden. Sí, sí, per a vosté. I als qui li l’agafaven, els oferia de promoció informes PAP, memòries de final de curs i consells afectivosexuals que uns evangelistes de la porta li havien donat perquè no anara a l’infern de cap. Heu fet tard, xics!
Mara, la seua companya de pis, ha demanat un crèdit personal per afrontar el mos de la vaga en la nòmina, i ella, ni pensar-ho, està disposada a perdre’s la Vila en agost -en té records memorables. Des del juny tots dos freqüenten els centres comercials millor comunicats a peu, car, en cotxe és un embós permanent i quan agafes l’autobús, diuen, si no vas armat, és difícil trobar-hi lloc. Millor, comunicats i fresquets.
Per rematar-ho, la precarietat energètica la tenen tan arrapada a la pell que sembla, ja que siga un tatuatge -per a aquesta no n’han demanat cita; pa qué! Així, a l’hora de dormir, el ventilador del sostre el tenen al mínim de revolucions per no gastar massa llum. Fins i tot els ajuda a dormir, ja que les seues voltes lentes, moroses i sedants fan que en no res estiguen adormits. I a la mitja hora, la suor els trau a ballar, però.
Amb tot, Mauri, Mara, Nardet i milers i milers de vaguistes tornaran a setembre a omplir els carrers, amb renovada determinació, per dignitat i perquè, en molts casos, és molt poc el que poden perdre. Els diners van i venen, com els responsables polítics de l’administració i els consellers. I més, quan, molt probablement, la ciutadania l’any vinent els faça fora a puntellons perquè s’ho estan guanyant a pols i perquè el canvi vindrà -com el climàtic. I miren el ventilador.
Per cert, per l’amor de déu, algú pot canviar el canal, que estic fart de vore Tele5? I diu que viu a l’Eliana i és consellera, ella que no sap fer la o en un canut? Si sa mare la vera…
