El dopatge és molt més que un delicte esportiu: és un símptoma de la nostra obsessió col·lectiva per rendir sempre més. Les substàncies químiques, els anabòlics, les hormones de creixement o fins i tot la manipulació genètica no són només eines prohibides, sinó una temptació permanent en un sistema que premia l’excepcionalitat i que converteix cada victòria en un negoci. El risc no és només la salut dels esportistes, exposats a problemes cardiovasculars, hormonals o psicològics, sinó també la credibilitat mateixa de l’esport, que es fonamenta en la idea de joc net i en la igualtat de condicions.
Conscients d’este perill, el Comitè Olímpic Internacional (COI) i els Estats van crear el 1999 l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), que des de 2004 estableix el Codi Mundial Antidopatge, que fixa normes comunes per a tots els esports i països, i que actualitza cada any el llistat de substàncies i mètodes prohibits. L’objectiu és fixar unes regles universals que garantisquen que ningú guanye fent trampes i que l’esport continue sent reconeixible com a tal.
Com que este Codi només s’aplicava dins de les organitzacions esportives, la UNESCO va aprovar el 2005 la Convenció Internacional contra el Dopatge en l’Esport, que ofereix als Estats un marc legal per actuar en àmbits fora del control federatiu. A Espanya, la lluita antidopatge està regulada per la Llei Orgànica 11/2021, que atribueix a la Comissió Espanyola per a la Lluita Antidopatge (CELAD) la responsabilitat de garantir el compliment de les normes. D’esta manera, Espanya adapta l’esquema internacional a l’àmbit nacional. Qualsevol país que no seguisca els procediments establerts per l’AMA seria sancionat i no podria participar en els grans esdeveniments esportius internacionals, com Campionats Europeus, Mundials o Jocs Olímpics.
Però l’establiment d’un marc legal comú no ho resol tot: la temptació del dopatge reapareix constantment, alimentada per la pressió mediàtica, pels interessos comercials i per l’avanç imparable de la ciència biomèdica. En este context, propostes com els Jocs Millorat (Enhanced Games) —un espectacle que presumeixen d’abandonar la lluita antidopatge i celebrar obertament l’ús de fàrmacs i tecnologies per potenciar el cos i les seus capacitats— posen el dit a la nafra. Potser no són més que una provocació comercial, però ens obliguen a mirar de cara una realitat incòmoda: potser el veritable debat no és si prohibir el dopatge, sinó fins on volem redefinir què significa ser esportista i, en última instància, què significa ser humà.
La lluita contra el dopatge i l’esport professional
L’AMA s’ha consolidat com l’autoritat mundial en la lluita contra el dopatge, establint normes comunes i estandarditzant procediments i protocols de control. En l’esport professional espanyol i europeu, així com en els grans circuits internacionals —com l’ATP i la WTA de tennis, el World Athletics en atletisme o el UCI Pro Tour en ciclisme—, l’AMA té plena autoritat per supervisar els controls i les respectives federacions internacionals d’aplicar les sancions. En canvi, a les lligues professionals nord-americanes (NBA, NFL, MLB, NHL i MLS), els programes antidopatge són gestionats de manera interna per les mateixes lligues i les associacions de jugadors. Encara que recorren a laboratoris acreditats per l’AMA i segueixen les directrius per dotar de credibilitat el sistema, la jurisdicció sobre el control últim i les sancions recau exclusivament en les lligues professionals i no en les federacions de l’esport respectiu. Això les diferencia clarament dels esports federats i dels circuits internacionals professionals.
Malgrat els esforços, la lluita contra el dopatge continua anant un pas per darrere de les pràctiques dels esportistes i dels seus equips tècnics que intenten enganyar els controls. Cada vegada apareixen noves substàncies i tècniques més sofisticades, entre elles les substàncies emmascaradores, utilitzades amb la intenció d’ocultar o dificultar la detecció de productes dopants o medicaments prohibits, i que van sent incorporades any rere any al llistat de substàncies prohibides.
Segons dades de l’AMA, en 2023, es van realitzar un total de 288,864 anàlisis antidopatge en esports olímpics i no olímpics, amb 2.313 casos positius (0,80%). No obstant això, no tots estos casos acaben en sanció, ja que alguns esportistes disposen d’una exempció per ús terapèutic, que els permet utilitzar substàncies prohibides per raons mèdiques concretes. En estos casos, la presència d’una substància en el cos no es considera infracció. Els informes de l’AMA no indiquen el percentatge de casos positius amb exempció.
Un exemple significatiu és l’ús de broncodilatadors per part d’esquiadors de fons diagnosticats d’asma, que tenen entre dues i quatre vegades més esta malaltia que la població general i força més que altres esportistes. Tot i que l’objectiu és tractar la malaltia, estes substàncies poden millorar la capacitat aeròbica i oferir un rendiment superior en esports de resistència. Açò ha generat controvèrsia: per a alguns, les exempcions per ús terapèutic poden actuar com una “porta oberta” al dopatge; per a altres, són una mesura imprescindible per garantir la salut dels esportistes sense penalitzar-los per necessitats mèdiques.
La medicina de la millora i el transhumanisme
En este sentit, cal tenir present que la medicina ha evolucionat progressivament des de la seua funció inicial de guarir malalties i alleujar el dolor fins a convertir-se també en un instrument de millora. Al segle XX, amb l’aparició de la medicina preventiva i la noció de qualitat de vida, va començar a intervindre en persones sanes, donant lloc a pràctiques com la cirurgia estètica o la neuroestimulació, orientades no només a restaurar la salut, sinó a optimitzar el cos i la ment. Hui, gràcies a la genètica, la biotecnologia i la neurociència, la medicina no es limita a tractar patologies, sinó que obri la porta a potenciar les capacitats físiques i cognitives, difuminant la línia que separa curar de millorar l’ésser humà.
Esta voluntat de millora transcendeix el rendiment esportiu i forma part d’una aspiració social i cultural més àmplia: superar les limitacions biològiques i redefinir què significa ser humà. En este marc, connecta amb el transhumanisme, un corrent que concep la persona com un projecte sempre perfectible i que defensa l’ús de la ciència i la tecnologia per superar els límits naturals. La medicina de la millora esdevé així una eina central: no només per corregir dèficits, sinó també per augmentar la força, la resistència, la longevitat o les capacitats mentals, i fins i tot per integrar tecnologies externes com pròtesis avançades o implants neuronals.
En este escenari, el pas de curar a optimitzar deixa de ser només una qüestió de salut per convertir-se en un procés de transformació que abasta àrees com la biotecnologia, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la robòtica o l’edició genètica. Tot i això, este horitzó, que per a alguns representa la promesa d’una “nova humanitat”, també planteja interrogants: fins a quin punt és legítim modificar l’ésser humà? Quins riscos d’injustícia o desigualtat pot comportar? I, sobretot, què quedarà del que entenem com a “humà” si la frontera entre biologia i tecnologia va dissolent-se a poc a poc?
Tecnologia i rendiment: de l’esport paralímpic als Enhanced Games
Esta tensió entre millora i límits és especialment visible en l’esport paralímpic, on la tecnologia ha permès superar barreres que semblaven insalvables. Atletes amb pròtesis avançades han assolit marques comparables, i fins i tot superiors, a les dels esportistes sense discapacitat. No es tracta d’un avantatge il·legítim, sinó d’una manera de compensar el desavantatge inicial. Entre els exemples destaquen els dobles amputats de cames per baix del genoll, com el sud-africà Oscar Pistorius, que va córrer els 200m en 21,58s i els 400m en 45,07s; els estatunidencs Blake Leeper, amb 45,25s en 400m, i Hunter Woodhall, amb 21,85s en 200m i 45,60s en 400m. En salt de llargada, hi trobem l’alemany Markus Rehm, amputat d’una cama per baix del genoll, i la neerlandesa Fleur Jong, amputada d’ambdues cames per baix del genoll, que han assolit 8,72m i 6,75m, respectivament.
Ara bé, esta mateixa evolució tecnològica també ha donant peu al que alguns anomenen ciborgificació de l’esport, és a dir, la progressiva hibridació entre cos humà i dispositius tècnics que no sols restauren funcions perdudes sinó que poden arribar a millorar-les. Tot i que en l’àmbit paralímpic esta tendència s’ha justificat com una manera de compensar el desavantatge i garantir oportunitats, també ha estat objecte de crítiques. S’ha assenyalat que pot reproduir dinàmiques capacitistes —quan es considera el cos amb discapacitat com a “deficient” que cal corregir— i generar noves desigualtats, ja que no tots els atletes tenen accés a les mateixes tecnologies. Experiències com el Cybathlon, on es competeix amb exosquelets, pròtesis robòtiques o interconnexions cervell-ordinador, mostren tant el potencial emancipador com les tensions entre assistència, millora i espectacle.
Encara que la idea sempre ha estat latent, sembla que ara s’han alineat els interessos i els capricis de grans empresaris, materialitzant l’espectacle dels anomenats Jocs Millorats. Esta competició tindrà lloc, del 21 al 24 de maig de 2026, al Resorts World de Las Vegas. El projecte està impulsat per l’empresari australià Aron D’Souza i compta amb el suport d’inversors com Donald Trump Jr. i Peter Thiel.
Mentre que en l’esport paralímpic la tecnologia s’ha presentat sobretot com a eina de compensació i inclusió, en els Jocs Millorats el mateix repertori de pràctiques -ampliat amb l’ús de substàncies i altres estratègies transhumanistes- es posa explícitament al servei de l’espectacle i el negoci, sota el lema: “Tenim la missió de redefinir la superhumanitat a través de la ciència, la innovació i l’esport”.
Els Jocs Millorats es presenten com una alternativa paral·lela als Jocs Olímpics, on els atletes podran utilitzar substàncies i tecnologies per incrementar el seu rendiment sense les restriccions de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) ni d’altres organismes esportius com el COI, les federacions internacionals o, fins i tot, les lligues professionals estatunidenques. Entre els col·laboradors figuren institucions com el Comitè Olímpic i Paralímpic dels Estats Units o el Real Madrid —una col·laboració que resulta una mica contradictòria— , així com multinacionals de pes com Red Bull, Nike, Electronic Arts, Morgan Stanley o Clifford Chance.
Sota supervisió mèdica, es disputaran disciplines com la natació (50 m i 100 m lliures, 50 m i 100 m papallona), l’atletisme (100 m i 110/100 m tanques) i l’halterofília (arrancada i envió). Els premis econòmics seran notables, incloent-hi una recompensa d’un milió de dòlars per a qualsevol esportista que establisca un nou rècord mundial.
Es tracta, en definitiva, d’una proposta tan “innovadora” com polèmica, que s’inscriu en el debat més ampli sobre els límits de la millora humana i sobre el paper que la tecnologia i la farmacologia poden jugar en la redefinició mateixa del significat de competir.
Una controvertida proposta que ha revivat el debat ètic i esportiu. D’una banda, els defensors sostenen que els atletes haurien de tindre la llibertat de potenciar les seues capacitats amb l’ajuda de la ciència i la tecnologia; de l’altra, organitzacions com l’AMA alerten dels riscos per a la salut i de l’amenaça que suposa per a la integritat de l’esport.
Ètica del rendiment: quan el dopatge esdevé inevitable
Els Jocs Milllorats suposen també un punt de trobada d’alguns posicionaments desenvolupats des de la filosofia de l’esport. Julian Savulescu, filòsof i bioètic australià i referent en l’ètica de la millora humana, defensa que, quan les intervencions que augmenten el rendiment no tenen efectes adversos sobre la salut, prohibir-les resulta injust, i que convé regular-ne l’ús per protegir la salut i garantir la igualtat de condicions entre competidors. Per entendre esta postura recordem la distinció existent en l’esport: una substància autoritzada per tractar una malaltia mitjançant una exempció terapèutica no sanciona l’atleta, mentre que la mateixa substància utilitzada per millorar el rendiment sí. Com pot un fàrmac utilitzar-se amb una finalitat terapèutica i, a la vegada, estar prohibit en l’esport? Aplicat als Jocs Millorats, això implica que, amb supervisió i control, l’ús de tecnologies i substàncies podria ser considerat èticament acceptable.
Savulescu i altres pensadors, com Jean-Noël Missa, Marc Perelman o Claudio Tamburrini, sostenen que el dopatge no és la causa del problema, sinó la conseqüència. Es tracta de la resposta lògica a la recerca constant de la maximització del rendiment. La naturalesa hipercompetitiva de l’esport d’elit espenta els esportistes a complementar l’entrenament amb una preparació biomèdica. La pressió permanent per guanyar, superar els propis límits i assegurar la carrera professional fa que el dopatge resulte gairebé inevitable: és consubstancial a una ideologia del rendiment on l’èxit esdevé el valor fonamental. L’esperit de l’esport d’elit és l’optimització del rendiment i el dopatge n’és simplement un mitjà més per assolir-lo. Açò acaba generant una paradoxa: com més es glorifica la victòria i la superació, més creix la temptació del dopatge. En este context, prohibir-lo introdueix una contradicció estructural: se li exigeix a l’esportista que se supere constantment, però alhora se li impedeix utilitzar alguns dels mitjans més efectius per aconseguir-ho.
De la prohibició a la mercantilització del dopatge
El que fa transgressor el fenomen dels Jocs Millorats és que, en lloc d’ocultar l’ús de substàncies i tecnologies darrere de controls i sancions, es proposa institucionalitzar-lo i convertir-lo en un espectacle i una indústria emergent. Esta perspectiva transforma la millora del rendiment en un producte regulat i visible, obert a l’espectacle i al mercat, i afí a un nou model econòmic que vincula l’esport, la tecnologia i la farmacologia.
De fet, la lluita contra el dopatge ja s’ha convertit en un negoci multimilionari. Laboratoris acreditats, agències internacionals, passaports biològics, programes educatius i controls periòdics mouen cada any grans quantitats de diners i recursos, generant un ecosistema econòmic al voltant de la prohibició i la supervisió. Els Jocs Millorats representen l’altra cara d’esta realitat: un projecte que, en lloc de prohibir el dopatge, l’exhibeix, el publicita i el mercantilitza, obrint un nou nínxol de mercat centrat en la millora i la potenciació del cos i de les capacitats físiques.
Este pas de la prohibició a la mercantilització reflecteix un canvi de paradigma més profund. Ja no es tracta només de garantir la salut o la igualtat en la competició, sinó de reconèixer que la millora humana, ja siga regulada o comercialitzada, formarà part del futur de l’esport, que esdevindrà un laboratori biomèdic on la tecnologia, la farmacologia i els interessos econòmics redefiniran els límits de la competició. S’acabarà d’extirpar definitivament la dimensió lúdica i el joc de l’esport d’elit, per transformar-se plenament en un espectacle tecnologitzat, mercantilitzat i deshumanitzat. Podrem continuar anomenant esport a una pràctica així?
