«Per què un estat que s’autodefineix com a social i democràtic reprimeix i criminalitza activistes que protesten pacíficament?» La pregunta pot parèixer retòrica però potser cal donar-li una volta de tant en tant. Sobretot quan es troben patrons en el tractament als activistes que fa pensar en una estratègia pensada, no per evitar potencials delictes, sinó en impedir un dret a la protesta que, en principi, hauria d’estar garantit per les institucions.
Aquesta és una de les principals qüestions que sorgeixen de l’informe anomenant «Patrons de criminalització de moviments socials i defensores dels drets humans a Amèrica Llatina i València», elaborat per l’ONG Entrepobles en col·laboració amb la Clínica Jurídica per la Justícia Social de la Universitat de València i el Màster de Drets Humans, Democràcia i Justícia Social que es presenta hui al Saló de Graus de la Facultat de Dret de la Universitat de València.
A través d’entrevistes a una vintena d’activistes de països com Hondures, Colòmbia, Xile o Perú, a més d’altres de la ciutat de València, els investigadors han tractat d’establir uns patrons comuns en el tracte que les institucions atorguen a moviments de base de defensa del territori i els drets humans. «Naturalment hi ha diferències de grau, ací és més difícil que et jugues la vida com passa a alguns països d’Amèrica Llatina –explica el professor de Dret Penal i un dels coordinadors de l’informe, Jorge Correcher-, però sí que hem detectat patrons similars en l’acció del sistema judicial i institucional per tal de desarticular moviments socials».
En el cas valencià, tots els activistes entrevistats coincideixen en un punt clau: l’efectivitat de la Llei Mordassa a l’hora de dificultar i perseguir el dret a la protesta. «És una llei que va crear-se, article per article, pensant en cada moviment social o grup de moviments socials», detalla Carlos Pérez, del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) i amb un judici pendent després d’una acció de desobediència civil durant la inauguració de la passada edició d’Expojove.
Des de l’informe s’assenyala també que el fet que derive les infraccions del codi penal a disposicions administratives, dificulta la defensa jurídica dels activistes –que ja no van a judici- però manté una repressió molt forta a base de multes molt elevades. Una persecució econòmica que pot produir el que anomenen «efecte desànim» en molta gent, que no s’atrevisca a participar en protestes per por a no poder assumir les conseqüències econòmiques.
«Un tret comú dels casos que hem estudiat [a l’informe s’entrevisten activistes que van resistir al Forn de Barraca, de la Comissió Ciutat-Port, Cuidem Benimaclet, l’Assemblea Feminista i el ja citat MOC] és que sempre realitzen accions molt pedagògiques, que no produeixen res perillós i que no es pot justificar la repressió per motius de seguretat ciutadana o d’alteració de l’ordre públic», continua Correcher. I malgrat açò, tots els entrevistats han estat objecte de detencions, processos penals i multes, a més de decisions que condicionen les seues protestes «de forma arbitrària».
I Correcher encara apunta una altra conseqüència d’aquesta dinàmica: «Es genera una roda perversa en què l’activitat dels col·lectius o moviments socials s’ha de centrar en aconseguir els recursos econòmics per fer front a les multes o els processos penals, enlloc d’aconseguir els seus objectius inicials».
El cas de Jesús Rodríguez
Encara que no és un moviment social, l’informe inclou una entrevista a la periodista de La Directa Ester Fayos. «Volíem que hi haguera una correspondència entre els casos d’Amèrica Llatina i els valencians, i en el primer cas també hi havia periodistes i hi vam incloure aquesta entrevista», explica Correcher.
L’entrevista ha servit perquè els estudiants del Màster –molts d’ells llatinoamericans- conegueren el cas de Jesús Rodríguez, periodista de La Directa exiliat a Suïssa després de ser acusat de terrorisme en el desenvolupament de la seua activitat professional. Una imputació que Fayos no dubta a definir com una «resposta de les clavegueres de l’Estat a l’acompliment de la seua activitat com a periodista, centrada en els últims anys a destapar les operacions d’espionatge policial als moviments socials».
Però la presència de la Directa a l’informe també té un altre objectiu: «D’alguna manera, perquè molts d’aquests patrons de repressió siguen aprovats socialment és necessari que els mitjans de comunicació els presenten d’una forma determinada, creant uns estereotips que justifiquen la repressió i els canvis legislatius que la fan possible», explica Correcher, i posa per exemple la presentació de l’ocupació d’habitatges com un problema d’una magnitud i característiques que no era certa.
