Fa només uns anys, el valencià era per a Jorge Pàmies Amorós (Callosa de Segura, Baix Segura) una llengua limitada a les hores de classe. Hui és la llengua en què escriu les cançons del seu projecte musical, Un de Vint, amb què acaba de publicar un EP i diversos senzills que parlen d’habitatge, desamor o identitat. El músic, baixista també del grup Hiperactivitat i corredor d’ultrafons i creador de contingut esportiu, assegura que no va prendre una decisió conscient de cantar en valencià, sinó que el procés va ser natural. “Considere que el valencià és una de les meues llengües i, si és en valencià com m’ix expressar-me i inspirar-me, és en valencià com escric”, explica. El que busca amb la música tampoc no són les reproduccions. Tot i superar el miler d’escoltes a Spotify, insisteix que “jo faig música per expressar-me; si algú m’escolta, perfecte, i si no, també”, perquè el projecte respon més a una necessitat personal que no a una aspiració comercial.
El seu cas és el d’un neoparlant que ha acabat fent del valencià la seua llengua habitual. Recorda que els primers passos no van ser fàcils perquè “quan comences a parlar una llengua que no és la teua materna costa molt”, però destaca que mai no es va sentir jutjat. Al contrari, diu que les persones del seu entorn el van animar a continuar parlant-lo fins que va deixar de sentir-lo com una llengua apresa. “Ha arribat un punt que m’és més fàcil expressar-me en valencià. Tot el meu voltant parla en valencià i ja és com si fora la meua llengua materna.” Aquell canvi, assegura, li ha transformat també la manera de veure el país i la cultura: “He descobert música, cinema i sèries en la nostra llengua que abans no hauria conegut”, afirma, abans d’afegir que el valencià fins i tot li va obrir les portes d’una feina a Malta, on la persona que el va entrevistar era valenciana.
Pàmies rebutja la idea que el Baix Segura siga una comarca completament aliena al valencià. Assegura que cada vegada coneix més persones que l’utilitzen o que, almenys, mantenen una conversa en aquesta llengua amb normalitat. “Jo crec que ja em falten mans” per comptar els neoparlants que coneix, diu, després de recordar les converses en valencià amb gent de Callosa, Catral o Torrevella i les trobades amb joves de la comarca en festivals com el Feslloc. Segons ell, s’està consolidant una generació que potser no fa servir el valencià en tots els àmbits, però que “si li parles en valencià, et contesta en valencià”, una realitat que considera molt diferent de la d’uns anys enrere.
Tanmateix, també sosté que el Baix Segura continua arrossegant una sensació d’exclusió respecte de la resta del país. Ell mateix admet que durant anys va sentir una certa animadversió cap al valencià, però assegura que no provenia de la llengua sinó del tracte rebut. “Quan els partits (polítics) que es consideren valencianistes venen al Baix Segura i canvien al castellà, ens estan tractant diferent”, lamenta. A parer seu, aquest gest transmet la idea que la comarca és una excepció dins del País Valencià i dificulta que molta gent s’hi identifique. Per això reclama més polítiques de promoció lingüística al sud i una actitud que deixe d’assumir que els habitants del Baix Segura no poden viure també el valencià com a propi.
Les lletres d’Un de Vint reflecteixen aquesta mirada crítica sobre la realitat, però no es limiten a la qüestió lingüística. L’habitatge, el canvi climàtic, la precarietat laboral o els desamors apareixen en unes cançons que, segons explica, naixen de les preocupacions d’una generació que conviu amb “molts fronts oberts”. Sense pretendre oferir receptes, considera que la música és la seua manera d’explicar el món i d’aportar una mirada pròpia. El pròxim 5 d’agost publicarà un nou senzill —encara inèdit— centrat en els “quasi-alguna cosa”, aquelles relacions que mai no arriben a consolidar-se, en una peça íntima interpretada només amb teclat i veu.
Quan parla de Callosa de Segura, Pàmies reivindica tant el patrimoni històric com la realitat multicultural del municipi. Descriu una ciutat amb un nucli antic i un important llegat monumental, però també com un espai on la convivència entre persones arribades de llocs diferents enriqueix el dia a dia. Ho exemplifica amb la veïna marroquina de la seua iaia, que sovint comparteix dolços tradicionals amb la família: “Nosaltres aprenem receptes d’ella i ella també aprén coses nostres. Això és bonic.” De la mateixa manera, considera que veure artistes com Panxo o Abril, castellanoparlants d’origen que han desenvolupat projectes en valencià, ha estat determinant per demostrar que també des del Baix Segura és possible crear en la llengua pròpia. “Són referents brutals”, conclou, convençut que la seua generació comença a escriure una nova pàgina de la realitat lingüística del sud del País Valencià.
