Aquesta taxonomia elemental que la saviesa popular aplica al gènere masculí -predicable, però, de tota condició humana sense distinció de gènere- trasllada a l’imaginari col·lectiu la consideració social, cívica o ètica que, a grans trets, les persones tenen les unes de les altres. Entesos.
Les primeres persones -els “hòmens” en la classificació popular- són les nobles, les previsibles per a bé, les que, vullgues o no, són les autènticament imprescindibles per a la comunitat -car tiren del carro i assumixen responsabilitats i lideratges que no s’han buscat; el destí ja ho ha fet per elles. Quatre gats.
En segon lloc, els “homenets”. Són aquells que, ocasionalment i contra tot pronòstic, protagonitzen accions meritòries dignes de reconeixement, tot i la prudència paralitzadora que sol governar-los. Amb tot, són necessaris ni que siga per fer rogle. La majoria, vaja.
I, en darrera posició, les cadiretes de cagar. Són, en la seua versió vegetal, el més semblant a una mata de faves amb forma humana -el misantrop de matemàtiques, per exemple, que ha fet de traure a passejar el gos el leitmotiv de la seua vida. O, en la seua versió antropològica sàpiens, són aquells que tenen la consideració seràfica de tros de carn batejada -sense anar més lluny, aquella fadrinavella -que en el col·le fa de secretària -que només pensa a jubilar-se per fer la ruta de les ciutats imperials amb la seua cosina de Burgos -també fadrinavella i funcionària en Ministerios. Deixa’m estar de vagues!
Tot plegat, aquest grup singular -perfectament identificable només donant una ullada als claustres- és el dels “prescindibles”, aquells que la seua inacció, pusil·lanimitat o egoisme els convertix, en l’escenari tumultuós de la vida, en simples objectes decoratius a l’altura de l’aparador de la saleta -heretat de la iaia- o del batí de guatiné que tenen en l’armari per si, d’improvís, han d’anar a l’hospital. Ah, i no miren la nòmina perquè no en tenen necessitat -inclús a alguns els sembla de mal gust i tot. Compte fet, passen per la vida com el “burro” de Vitòria, sense pena ni glòria. Què hem de fer!
Així, en tornar als vostres centres educatius, en un exercici saludable i redemptor, feu-ne la taxonomia docent en els termes descrits, i qui sap si, creuant les dades intercentres recollides, podeu promoure un tinder docent que traga clarícia de tanta mediocritat revinguda i que faça del rancor latent germanor enriquidora -fins i tot feliçment reproductiva, perquè, demogràficament parlant, no està la cosa per anar tirant coets.
I veges tu, mentre raonàvem sobre el professorat amb paràlisi criticocognitiva mode ninot de falla -i que “vivo sin vivir en mí, pero la nòmina no me la toques”, la Conselleria ha decidit parar a fumar- fins dilluns.
Esta decisió intempestiva -estem o no estem negociant, cari?- és senyal inequívoc que, a la pobra, li costa doblegar el llom, però que, això sí, és força aplicada a l’hora de fer servir el principi de la dilació com a maniobra de desgast del contrari.
La veritat és que, sense saber-ho, a la Conselleria algú ha descobert la sopa d’all -no debades ha d’amortitzar el màster sobre gestió empresarial multimodal “Me voy a forrar y esto no ha hecho más que empezar” (18 milions d’euros, de moment), convalidable per crèdits gaiatoprèmium, que cursà en la privada i li costà un dineral. Xe, Estratègia fina! Al seu costat, Napoleó, un principiant. Però, “Déu em deslliure dels meus assessors, que, dels meus enemics, ja me n’ocupe jo”, que diria aquell.
Així, veient com ha conduït la negociació l’administració -els sindicats, pobrets, rodant com cagalló per séquia-, no n’espereu dilluns absolutament res. A més , sembla que la IA -gratuïta, en la línia d’austeritat autoimposada- que fa servir per redactar les seues propostes, no dona ja per a més. De fet, l’operació negociadora deu haver estat batejada en la casa amb el nom encoratjador de “Bufa de pato” i, amb eixes credencials nominatives, veges tu a qui t’encomanes.
No sols això. En aqueixa estratègia de primer de Publicitat i Màrqueting, on es repetix el mantra-matraca que la vaga és política i per diners, tancar-la en fals, com volen, és convertir-la, de fet, en política i monetària -quan, mira per on, no era ni una cosa ni l’altra. De vaga a revolta, el salt és feliçment qualitatiu i replicable en altres àmbits socials en lluita. Si ho arriben a saber, s’hi fan els morts.
Ara, jo, si fora la Conselleria, després de veure la pel·li Agafa la pasta i corre, protagonitzada pels dos sindicats amics, i apagar el cigarret, em prendria un somnífer per mirar de dormir (Si no n’hi ha acord, què faran estos pollosos dimarts vinent? Qui substituirà el substitut del substitut dels tribunals?). Ai, mare!
En fi, qui sap si dilluns, malgrat tenir-ho tot aparentment controlat -TSJCV, inclòs-, els negociadors de la Conselleria d’Educació es troben amb una sorpresa ben grossa que òbriga noticiers d’àmbit estatal i que a més d’un li faça tremolar les cames.
Així, arribat el cas, s’adonaran que, quan estàs en la faena i vas a estall, parar no és gens bo i, fer-ho per a fumar, pot ser letal. Ja ho advertixen les autoritats; el tabac mata. Ja vos ho deia la mare, sou uns malcreguts!
