El mateix dia que es tanca la negociació del nou Acord Laboral de Ford Almussafes, les dades econòmiques posen damunt la taula una realitat que no es pot ignorar: l’IPC avançat de setembre s’ha situat en el 4,9%, sis dècimes més que a l’agost i en el nivell més alt des de febrer de 2023. És una dada especialment significativa per a qualsevol negociació salarial, i encara més quan la proposta d’acord fixa un sostre del 20% per a l’increment salarial acumulat durant els quatre anys de vigència.
La pregunta és inevitable: com es pot garantir que les treballadores i els treballadors no continuen perdent poder adquisitiu si els increments salarials tenen un límit màxim, independentment de quina siga l’evolució dels preus?
Aquesta és una de les principals qüestions que deixa sense resoldre l’anomenat Acord 2030. Després de quatre anys de congelació salarial, la plantilla necessita recuperar poder adquisitiu i disposar d’un mecanisme que impedisca noves pèrdues. Per això, el Sindicat de Treballadores i Treballadors del Metall-Intersindical Valenciana (STM-Intersindical Valenciana), sindicat representatiu a Ford Almussafes, ha reclamat durant la negociació una clàusula de revisió salarial vinculada a l’IPC i sense topall.
No és una qüestió menor. Quan els preus augmenten per damunt dels salaris, la diferència es paga amb la capacitat de compra de les famílies treballadores. I després d’un període prolongat de congelació salarial, el punt de partida ja és prou exigent.
Però l’acord planteja altres qüestions importants. Entre aquestes, una bossa d’hores que pot comportar el treball de dissabtes i una flexibilitat que trasllada a la plantilla una part de la incertesa derivada de l’activitat productiva. La conciliació de la vida laboral i familiar no pot quedar subordinada a les necessitats conjunturals de la producció. Qualsevol exigència de treballar en dissabte hauria d’estar planificada i comunicada amb prou antelació perquè les persones puguen organitzar la seua vida.
També cal assenyalar la pèrdua del pagament corresponent a dos dies de jornades industrials. En una plantilla que ha suportat congelacions salarials, ERO, ERTO i reduccions importants de l’activitat, consolidar noves pèrdues no és una bona manera d’encetar una nova etapa.
Però el debat de fons és encara més ampli. No es tracta únicament de quant augmentaran els salaris, sinó de quantes persones treballaran a Ford Almussafes d’ací a quatre anys i en quines condicions ho faran. Quina serà la càrrega de treball? Quina plantilla serà necessària per assumir-la? Hi haurà ocupació estable i suficient?
La factoria ha viscut en els darrers anys una reducció molt important de la producció i de l’ocupació. Els expedients de regulació han format part de la realitat de milers de treballadores i treballadors. Ara, els nous projectes industrials i l’aliança amb Geely poden obrir una etapa diferent. Però anunciar nous models no és, per si mateix, una garantia de manteniment de l’ocupació.
Calen compromisos concrets i verificables. No seria acceptable que un eventual augment de la producció es traduïra simplement en més flexibilitat, més dissabtes, més intensitat i més càrrega de treball sobre una plantilla més reduïda.
El futur industrial no pot construir-se sobre la disponibilitat permanent de les persones treballadores. Tampoc sobre la idea que qualsevol augment de l’activitat ha de ser assumit amb més esforç individual. La productivitat i la competitivitat no poden desvincular-se de les condicions en què es treballa.
Per això, el debat sobre l’Acord 2030 no hauria de tancar-se amb la signatura. El futur de Ford Almussafes requereix una política salarial capaç de protegir el poder adquisitiu, compromisos efectius de manteniment de les plantilles, una càrrega de treball assumible i una organització compatible amb la vida de les persones.
També és imprescindible garantir la participació democràtica de la plantilla. Les decisions que condicionaran durant anys les seues condicions laborals no poden quedar allunyades de les persones que hauran d’assumir-les. La participació de tots els sindicats representatius i el dret de la plantilla a pronunciar-se han de formar part de qualsevol acord que pretenga projectar el futur de la factoria.
Ford Almussafes necessita estabilitat, però aquesta no pot confondre’s amb acceptar renúncies. Una indústria sòlida necessita projectes, inversió, producció, ocupació estable i drets. Necessita també una plantilla suficient per afrontar els reptes productius sense convertir la flexibilitat en una forma permanent d’intensificació laboral.
L’Acord 2030 no pot significar que siguen les treballadores i els treballadors qui assumisquen els principals riscos de la transformació industrial. Si Ford i Geely projecten una nova etapa per a Almussafes, aquesta ha d’anar acompanyada de garanties per a qui fa possible cada dia el funcionament de la factoria.
El futur industrial del País Valencià no es mesura només pel nombre de vehicles fabricats. També pel nombre de llocs de treball que es mantenen, pels salaris que permeten viure dignament i pels drets que es preserven.
Per això, qualsevol nou projecte per a Ford Almussafes ha de partir d’una premissa clara: més producció no pot significar més precarietat, menys poder adquisitiu ni més càrrega de treball per a una plantilla cada vegada més reduïda.
