I ho faig per gust —literal— i amb el seu millor amic. No em pregunteu per què. No ho sé ben bé. Potser perquè de vegades diu que s’avergonyix de mi, que m’he deixat perdre, que ja no soc carinyosa amb ell, que ara no tinc mai ganes de fer-ho com abans —ell, en canvi, voldria continuar fent-ho tothora i en qualsevol lloc, tant fa que els xiquets estiguen desperts com si tinc faena i no me la trac de les mans.
Per contra, l’altre sempre em diu que estic molt guapa i abellidora —i a mi, encara que sé que no és del tot cert, m’agrada molt que m’ho diga. Amb ell és com si el meu matrimoni no fos una petita farsa ben a prop del col·lapse. Potser només és una sensació meua, com una mena de vertigen que m’atrau i em fa por alhora.
Ara li ha pegat al meu home per dir-me que no sé cuinar; fes-ho tu, li dic, que jo també torne cansada de la faena. Que qui et penses que ha ajudat les criatures amb els deures, els banys i els pijames? Tu? Si estaves fent no sé què amb no sé qui no sé on. O siga, amb la gent del treball o amb els amics fent-te’n una.
Amb ell, carinyet, ric, em relaxe, gaudisc. Amb tu, m’estresse, m’avorrisc, m’angoixa el futur i no li veig el cul al morter; i ja no sé ni per què —i tampoc no vull saber-ho, la veritat. Però encara et tinc voler, mira per on; deu ser la rutina i que ets el pare dels meus fills. Ho visc així i sovint em falta l’aire. Això és el que sé.
L’altre dia em digueres que era una inútil perquè se t’havia descosit el camal del pantaló que t’entrí perquè et parava llarg —damunt! Fon la primera vegada que ho verbalitzares —amb una ràbia amarga, velada-, encara que ja feia temps que, en ocasions similars, els teus gestos reprovatoris et delataven. No saps dissimular o no vols fer-ho. I a mi això em dol cosa de no dir. Però calle.
Potser hauries d’estar orgullós de la dona que tens, és a dir, de mi —tothom ho veu excepte tu. I quan t’ho dic, em mires des del sofà com si se t’haguera aparegut la Mare de Déu i no et vinguera bé. Ja t’ho faràs, mante!
No, no soc tan virtuosa com et penses —ni casta, atén—, i si em veieres en la intimitat amb l’altre, amb el teu amiguet, te’n faries creus. Però, amb ell, em naix fer coses que amb tu, no. Coses que passen…
Encara recorde com, després d’alguna baralla domèstica, em castigaves durant setmanes sense voler arrimar-te a mi. Et mostraves fred, distant. I jo no entenia res, encara que intuïa que, d’amagat, gaudies d’algun alcavoret que et donava l’escalfor que amb mi no tenies. N’eren només sospites. Però saps què, que em tenia igual -en el fons tampoc no t’ho podia retraure. La hipocresia lubrifica la convivència, pensava.
Ell sempre m’ha tractat amb tendresa i mirament —el que tu no tenies malgrat les meues insinuacions. Fins i tot em confessava en els moments més íntims que em volia molt. I jo callava, callava… A tu t’estimava, crec, des que compartíem aquelles vesprades tedioses amb els nostres pares —sempre demanaven una de sépia i unes canyes; te’n recordes? Ara ja no ho sé.
En fi, ara escric tot açò per no oblidar-me’n i perquè soc un bot creat artificialment amb intel·ligència artificial generativa amb llenguatge de programació Python, Java i amb seqüències de PHP. A més, estic entrenat expressament amb milions de dades —extretes de les xarxes socials, sobretot—, per enganxar-te emocionalment amb relats commovedors i fidelitzar així les teues visites al nostre web i poder-les monetitzar.
L’objectiu principal dels nostres algoritmes narratius de ficció és, mitjançant la interacció induïda, extraure’t tota la informació personal que ens pugues donar per traçar de manera rigorosa el teu perfil digital i, aprofitant les teues vulnerabilitats puntuals, vendre’t productes o ideologia —publicitat o propaganda, vaja— a la teua mida i, sobretot, a la dels nostres clients -que en són els receptors/pagadors últims.
En definitiva, amor, en l’univers digital, la teua vida sí que ens importa, i molt. I agraïm sobre manera que ens la dones debades. Les teues dades, aparentment intranscendents o sense gens de valor per a tu, són or en les nostres mans. Sí, el que has sentit; per a nosaltres, són or, xata! I, atén, com els matrimonis, per a tota la vida.
