La situació actual del cos docent al País Valencià és una contingència peculiar. Davant d’un clima cada vegada més insostenible als centres, fa mesos que els docents intenten arribar a una solució amb la Conselleria. Aquesta situació deriva directament de les ràtios excessives, la ingent càrrega burocràtica, les infraestructures envellides o deficients i la pèrdua progressiva de poder adquisitiu.
En aquest context, les negociacions entre els sindicats i la Conselleria han topat amb un entrebanc constant per part de la Generalitat, que ni tan sols ha intentat buscar cap mena de pal·liatiu que pogués frenar la mobilització. Davant d’això, els docents han decidit plantar-se i convocar una vaga indefinida a partir del pròxim 11 de maig. Una vaga, però, que és destacable no només perquè pot suposar un punt d’inflexió pel que fa als drets dels docents i a la seua millora, sinó també pels paral·lelismes que té amb la Primavera Valenciana del passat 2012.
En aquest text, per tant, no tractarem de fer una recopilació dels motius que han portat al plantejament de la vaga ni de justificar-los, per a la qual cosa ja hi ha bastant escrit. La nostra intenció és comparar la situació de fa catorze anys amb l’actual per tal de mostrar com aquesta aturada no és una reivindicació més, sinó que ens trobem davant d’un fet que fa gairebé quinze anys que no es vivia al nostre país.
Així doncs, per tal de comparar-les, hem de parlar breument sobre el que va ser la Primavera Valenciana i el que va suposar. Aquest esdeveniment fa referència a l’onada de protestes estudiantils que van tenir lloc a la ciutat de València durant el mes de febrer de 2012. Unes mobilitzacions que van començar amb les reivindicacions dels estudiants de l’IES Lluís Vives i que acabarien per convertir-se en un conflicte social d’elevada magnitud a causa de la intervenció policial, que va carregar contra menors d’edat. Un conflicte que, posteriorment, seria secundat per altres estudiants, docents, famílies i per la societat en general.
Què té de similar, però, aquesta situació amb l’actual? En tots dos casos, el detonant de fons és la percepció d’un abandonament o desmantellament del sistema educatiu públic per part de l’administració. Si el 2012 eren retallades pures en el funcionament, el 2026 aquest infrafinançament es tradueix en ràtios elevades, falta de plantilles i infraestructures deficients. D’altra banda, en ambdós casos hi ha una fractura profunda entre la comunitat educativa i la Conselleria d’Educació. En les dues etapes s’ha acusat el govern autonòmic de manca de diàleg i de governar d’esquena a les necessitats reals de les aules.
D’igual manera, trobem la qüestió física dels centres. Tant el 2012 com a hores d’ara, les infraestructures educatives no tenen cap mena d’adequació climàtica, la qual cosa les converteix en un entorn inadequat per a la docència.
A aquestes reivindicacions estructurals, però, s’hi suma un element identitari fonamental que diferencia aquesta aturada de la de 2012: el factor lingüístic. Un dels grans motors de la vaga docent del 2026 és la defensa del valencià a les aules, que el professorat considera amenaçat pels recents canvis normatius impulsats per la Conselleria d’Educació (Sindicat STEPV, 2026). La nova mobilització, per tant, no només clama per la qualitat dels recursos, sinó també per la protecció de la llengua pròpia com a eix vertebrador del sistema educatiu.
Així, una de les diferències més notòries inicialment entre una situació i l’altra semblava ser el suport popular. Mentre que en la Primavera Valenciana es va donar un gran suport social cap a la comunitat d’estudiants que reclamava els seus drets, en la possible Nova Primavera Valenciana aquest suport ha trigat una mica més a visibilitzar-se directament als carrers. Tot i això, el teixit associatiu i la comunitat educativa ja han començat a articular-se de manera conjunta. La comunitat d’estudiants fa costat als docents en haver convocat també una vaga el pròxim 11 de maig. A més, cal destacar l’adhesió de la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic – que aglutina organitzacions sindicals, de l’alumnat i associacions de famílies (AMPA) –, la qual reforça l’aturada i demostra que el front comú s’està consolidant (LaMarinaAlta.com, 2026).
D’aquesta manera, podem dir que estem a les portes d’una Nova Primavera Valenciana, a les portes d’una mobilització que feia anys que no es donava.
