“Les vagues no valen per a res” (I)
Com deia l’activista brasiler Chico Mendes: “L’ecologia sense lluita social és només jardineria”. Així, en l’àmbit de les reivindicacions laborals, una vaga sense una mobilització intensa és com una flor sense olor. I en això estem; uns volent seure i uns altres, fent-se els morts.
Cada centre educatiu és un món; això és cert. Però, si ens hi fixem un poc, trobarem patrons que, majoritàriament, només es repetixen en els centres públics, com ara la concentració massiva de l’alumnat nouvingut, el de compensació educativa i el que té necessitats especials de suport educatiu. Molta casualitat, ei? Mireu; eixa segregació que, indefectiblement, acabarà creant guetos, per si sola ja justifica sobradament una vaga com la convocada per a l’11 de maig.
Però, ben mirat, tampoc no és mal de morir, car només afecta l’ensenyament públic, els pollosos morts de fam que el sostenen i els mindundis indocumentats que el fan servir per anar matant les hores. El capital no necessita una classe treballadora sobrequalificada -que sàpien llegir i que siguen dòcils i ja els va bé. Van pel bon camí.
En un món on la precarietat ho envaïx tot i colonitza les ments, molta gent que viu d’un jornal creu -ingènuament- que és classe mitjana. Tanmateix, l’evidència preclara és que el desenllaç de la pel·lícula és fatal i previsible: la impossibilitat de la majoria de dur endavant un projecte de vida digne, la malaltia mental permanent o l’extremisme ideològic destarotat.
En aquest context distòpic, l’educació és sense dubte l’única oportunitat que té qui no en té ara ni en tindrà mai per molt que s’esforce- no cal insistir ací en la fal·làcia de la meritocràcia o en les ficcions socials d’autoengany. Eixe conte contat ja s’ha acabat. Prou.
Així, en un món de faiçó neoliberal, on inclús la selecció, contractació, formació i despatxament de personal els fa la IA en moltes empreses, l’educació és l’única defensa que li queda al jovent ultraconnectat, alienat i fòmic, és a dir, a la part de la societat amb la vulnerabilitat més extrema. I si a aquesta vulnerabilitat sumem, com hem apuntat adés, les derivades de la seua precarietat econòmica, social i cultural, ja tenim el betlem complet.
Arribats en aquest punt, cal dir ben alt que aquesta vaga per dignificar l’educació valenciana -especialment la pública, perquè a una part de la concertada ja li va bé com va a o no sap o no contesta- es queda curta, molt curta. No s’ha de ser molt espavilat, dic jo, per veure les amenaces que assetgen el nostre sistema educatiu car són ben visibles -però no és que no les veuen, és que no les volen veure. Clar, es fan els morts.
Vos en podria dir mil, però només vos en faré un tast: inestabilitat normativa permanent des de fa quaranta anys, creació de guetos en els centres públics amb la segregació efectiva de l’alumnat, absència de suport i reconeixement real al professorat davant les famílies i la societat en general, arraconament del valencià com a llengua pròpia i de cohesió social, benestar emocional precari -i sovint devastat- de les plantilles, condicions laborals d’higiene i seguretat en el treball desateses, tasca tutorial desesperant i no retribuïda, burocràcia asfixiant i paralitzadora, accés caòtic i aturrullat a la carrera professional, substitucions tardanes o no cobertes, invisibilitat de l’educació de zero a tres anys, ràtios que freguen la crueltat laboral, manteniment de directives ineficients i despòtiques, inexistència de suport administratiu en infantil i primària, arbitrarietat, abús o il·legalitat de molts horaris docents, absència desmotivadora de promoció professional, escassedat d’oferta de cursos de formació permanent, inspecció educativa -amb increment salarial recent, veges tu- totalment aliena als problemes reals dels centres, espera inacceptable de projectes d’edificació pendents, privatització progressiva i emmascarada de la Formació Professional, inexistència d’una oferta pública de cicles formatius d’interés per a l’alumnat i, la cirereta, congelació salarial al professorat durant quasi vint anys. Vos en dic més?
I si, després del que acabe d’exposar, els qui no volen seure continuen assegurant a tort i a dret que la vaga és purament de caràcter econòmic, és que no han entés res -o no ho volen entendre, que encara és més greu.
Les famílies, lluny de deixar els meus cadells a la germana que només té cura de la gata siamesa i del seu Instagram, a la sogra malcarada que ni amb sucre és dolça o al senyor major tan amable del 4t B -el que li arreplega els paquets postals-, el que han de fer és dur-los a les escoletes, col·legis, instituts, centres d’FP, d’Especial o on calga. El paper de l’alumnat en aquesta funció és assistir als centres educatius -obviant el clàssic “per a què, si no fem res”- i el de les famílies, fer-los-hi anar i, si poden i volen, recolzar al carrer i als centres quantes mobilitzacions es programen.
I el professorat, superant prejudicis, dubtes, rancúnies o greuges comparatius passats, hauria d’anar a l’una, sense escletxes, amb la convicció plena que els drets no es regalen, es guanyen al carrer i per a tothom, hi hagen lluitat o no. Per cert, exercir un càrrec directiu no anul·la el dret a la vaga, si es complixen els serveis mínims -que no vos enganyen. Així, davant els obtacles, determinació per tirar endavant i imaginació -molta imaginació- per no perjudicar a qui no en té cap culpa.
En fi, cal ser visibles als carrers, a les places, a les xarxes, fins i tot a cal sogre i allà rebatre desacomplexadament l’argumentari enllaunat del Xatcunyat que hi atacarà amb unflor de venes i vehemència inoïda -car no oblidarà mai que no aprovà l’oposició per culpa d’una conspiració sadomasònica inhumana contra la seua persona. I potser té raó, que colló!
Compte fet, com en les relacions sentimentals, guaridores, tendres i salvatges alhora, aquesta vaga és una declaració d’amor dolorosa, salvatge i sacrificada envers allò que s’estima, que està ferit i que es vol salvar. Però, ai las!, abans caldrà lluitar, amor, en el dur camp de batalla del teu cos.
Ah, per cert! Davant l’ocurrència -amb traça d’il·legalitat- d’incloure dins els serveis mínims tot el professorat de 2n de Batxillerat, potser l’administració educativa haurà de buscar, a hora horada i davall les pedres, personal corrector per a les PAU, perquè no siga que, com la nóvia de Pinet, es quede amb la cara llavada i el monyo fet.
