La tercera manifestació demanant la dimissió del President Carlos Mazón ha tornat a ser massiva. Mentre fonts policials asseguren que ha aplegat unes 80.000 persones, des de Diari La Veu hem comptabilitzat fins a 45 minuts passant gent sense parar i sense gaires forats, en una carrer Colom amb tots els carrils i voreres plenes. De fet, la capçalera tenia problemes per eixir de la plaça de Sant Agustí, ja que una multitud ja omplia bona part del carrer Xàtiva.
Però més enllà del mèrit inqüestionable d’omplir els carrers en un cap de setmana situat entre Nadal i Cap d’Any, amb molta gent fora per vacances o pensant en les compres de Reis, hi ha una altra dada que hauria de preocupar més encara, si açò pot ser, a Mazón i a tot el PP.
Aquesta volta, la marxa l’obrien set tractors, en part homenatge a l’heroica tasca dels llauradors les primeres setmanes després de la tragèdia, meitat reivindicació que, una volta més, tornen a ser els grans oblidats a l’hora de les compensacions. Aquests tractors donaven un aire de cavalcada a l’inici de la manifestació, molt adient per aquestes dates i era la primera imatge que rebien els milers i milers de persones que es trobaven fent les seues compres pel carrer Colom, alienes a qualsevol protesta o reivindicació i que en bona mesura reaccionaven amb aplaudiments, les selfies amb els tractors de fons i mostres de suport amb les bosses d’Intimissimi i Primark penjades del braç. Que aquesta siga la resposta espontània de la gent que omple el centre de València per a comprar, enlloc d’enfadar-se perquè els molesta una manifestació, pot servir de termòmetre de fins a quin punt s’ha socialitzat el rebuig a la gestió de Mazón de la tragèdia i la posterior reconstrucció. Un malestar que al PP li costarà molt de fer oblidar.
Per ara els populars ho apostaven tot a que el pagament de les primeres ajudes i l’alegria nadalenca farien reduir la pressió al carrer i normalitzarien mínimament la situació. La manifestació d’aquesta vesprada ha demostrat que no.
Pancarta amb les víctimes
Si hi ha una qüestió que aquesta demanda de dimissió de Mazón siga tant persistent en el temps –costa de trobar referents d’una protesta tan massiva i continuada a la història recent valenciana- és que són els afectats i els voluntaris qui se l’han feta seua. Les entitats convocants, a més, els han donat tot el protagonisme necessari. Hui, una pancarta, feta a mà, amb el lema «heu matat el meu iaio» i la foto de la víctima en qüestió provocava una onada de silenci a mesura que la capçalera avançava.
Parafrasejant el 15-M ben bé es podria dir que açò no va «d’esquerres ni dretes», sinó de «ineptes i víctimes de la ineptitud». I és en aquests escenaris, on el PP no pot tirar mà de la por als rojos o als catalanistes, quan més ho pateixen electoralment. Els resultats del 2015 en va ser la millor prova.
Per ara pareix que l’estratègia dels populars segueix sent la de bunqueritzar-se i resistir. Una estratègia possible gràcies a la crossa de Vox i la indecisió del PSPV. Però si aquest malestar persisteix i continua visibilitzant-se –les falles seran un bon nou termòmetre- el que queda de legislatura pot convertir-se en una agonia, no soles per a Mazón, sinó per a tot el PP, que pot quedar irremeiablement tocat per molts anys.
