Sergi Tarín / València.
Un punt roig al final del passadís. A les 13.30, l’alcaldessa de València, Rita Barberá, finalitza la seua declaració i enfila la buida immensitat de la Ciutat de la Justícia. “¡Ja ve, ja ve!”, murmuren els periodistes mentre la regidora avança amb la mateixa parsimònia que el planeta Melancholia abans d’impactar contra la Terra. Quan creua la divisòria de guàrdies civils, salutació marcial inclosa, el meteorit d’alcaldessa s’enfonsa com un cràter ràpidament envoltat de micròfons.
“No he participat ni en l’organització ni en la decisió ni en cridar a ningú ni en donar instruccions ni en votar ni pressionar”, recita Barberá la seua exculpació respecte del cas Nóos, nom de la fundació del duc de Palma, Iñaki Urdangarín, que sota l’aval de la Casa Reial saquejà el rebost de diferents administracions arreu de l’estat. En el cas valencià, va organitzar, suposadament a dit, tres edicions (2004-2006) de la Valencia Summit, certamen per promocionar la marca turística i esportiva de la ciutat. Una faena que li reportà uns 3,5 milions. A més, també hauria cobrat 380.000 euros pels Jocs Europeus, que a la fi mai no se celebraren. Tot amb diners públics.
L’aristòcrata i l’alcaldessa
La investigació d’estos fets es realitza al Tribunal Superior de Justícia de Palma de Mallorca, on esclatà el cas, i està a càrrec del magistrat José Castro. El juny passat, Castro aprecià indicis delictius (falsedat documental, prevaricació, malversació de fons públics i frau a l’Administracuó) en la gestió de Rita Barberá i l’expresident de la Generalitat, Franscesc Camps, i així ho comunicà al TSJ valencià per a què formalitzara la imputació dels dos polítics i diputats autonòmics, per tant aforats. Inesperadament, els tribunal valencià decidí no inculpar-los. I ho feu a través d’una interlocutòria esquizofrènica on alhora rebutjava i declarava provats l’existència d’elements criminals. Acte seguit, tornà la pilota a Palma per si Castro volia aportar més proves.
I en això està el magistrat instructor. Divendres viatjà a València per interrogar diferents càrrecs i excàrrecs valencians. Entre ells, Rita Barberá, que ahir acudí com a testimoni. Segons l’alcaldessa, va ser Juan Antonio Samaranch, expresident del Comité Olímpic Internacional, mort el 2010, qui li posà en contacte amb Iñaki Urdangarín, que tenia “unes idees, encara no un projecte concret, que em semblaren molt positives per a la ciutat”. Hi hagué per tant una reunió entre l’aristòcrata i la regidora i esta el derivà a la direcció de la Ciutat de les Arts i les Ciències (Cacsa) i la fundació Valencia Convention Bureau, dedicades a la promoció turística. “Em sent estafada perquè vaig creure que era una entitat [Nóos] sense ànim de lucre”, justificà Barberá l’acollida en el seu dia al duc i la facilitació i accés als ressorts administratius autòctons.
Iaioflautes vs kaleborrita
Mentrestat, a fora dels jutjats, una atmosfera glaçada fa sotsobrar la protesta. A partir de les 11.00 hores hi havia convocada una concentració amb un miler de suports en les xarxes socials. Finalment tot queda en la participació d’una trentena d’irreductibles iaioflautes. Enfront, allò que es coneix com la kaleborrita, una escridassadora facció de dones majors, guàrdia pretoriana de Barberá en les seues derives pels mercats i fires de la ciutat. I ara als jutjats, és clar. Un batalló també altament especialitzat en el cos a cos amb els contraris. De fet, el xoc arriba cap a les 12.00. Al crit de “¡Canal 9 en castellano!”, hi ha un primer i últim intent d’assalt al territori iaioflauta. La superioritat numèrica i anímica esdevé decisiva. KO per consignes: “¡On estan els diners dels valencians!”, “¡Il·legalitzar el Partit Popular!”, “¡Rita i Camps a Picassent!”.
Magolada, l’host dretana busca sostre, calor i essències en el proper bar Don Pelayo. L’esplanada queda lliure per als avis del 15-M, bressolats com a joncs per un vent estepari. “¿Fred? Els majors estem assaonats, encara tenim sentiment de classe i aguantem el que siga”, assegura Antonio, 78 anys, dos dècades emigrat a Suïssa i exmilitant del Grup Fidelista Espanyol. Al seu costat, Cele, de 87 anys, té la pell feta a qualsevol intempèrie: “He vist la República, m’he mort de fam i de por durant la dictadura i ací estic, defensant els drets dels meus nets”. Igual que Pilar, 65 anys, criada ideològicament durant l’hivern del tardofranquisme “Obrera, sí senyor, com les meues sis filles i els gendres, tots en l’atur. ¡Que estos lladres tornen el que han furtat!”. La conversa s’anima i compta amb la participació d’Adolfo, 68 anys, emissari des de Covadonga. “La que és del PP és la dona. Només li faig de xofer”, es justifica i reprèn: “però s’ha de reconèixer que Rita i Camps han fet molt per València”. I com que la desconfiança esdevé majoritària, busca l’afalac impossible: “Jo també sóc de barri perifèric, com vostès, de Malilla, però molt a prop de Russafa, què conste! I he militat en CC.OO., però les jornades de lluita em venien massa grans”.
