Cada vegada que es publiquen dades sobre malbaratament alimentari, els titulars apunten en la mateixa direcció: “Més del 50% del menjar es tira a les llars”. I, tot seguit, apareix una bateria estereotipada de recomanacions individuals: planificar la compra, aprofitar les sobres, congelar més sovint. Aquesta mirada, però, té un efecte clar: concentra la responsabilitat en la persona consumidora i relega a un segon pla el malbaratament estructural generat pel model agroalimentari industrial.
És evident que a les llars es perd menjar. Ara bé, també ho és —i s’explica molt menys— que abans d’arribar a la nostra cuina ja s’ha descartat una part considerable dels aliments. Aquestes pèrdues queden fora de les estadístiques perquè no hi ha hagut una anàlisi sistemàtica que investigue les causes de fons, ni identifique clarament els responsables dins del sistema.
La part del problema que no apareix a les estadístiques
Les dades indiquen que les llars concentren el 53% del malbaratament, mentre que la producció i la transformació representen un 29% i la distribució i el comerç minorista un 10% (Eurostat, 2025). Però aquesta lectura és parcial i incompleta: deixa fora totes les pèrdues invisibles que es produeixen abans d’arribar als supermercats —descarts per estàndards estètics, baixes de qualitat o excedents que no troben sortida comercial— i que no es registren o no es computen on correspon.
Què passa amb les fruites i hortalisses que ni tan sols es cullen perquè no compleixen el calibre, la forma o el color que exigeixen les grans cadenes de distribució? On s’ubiquen en el relat majoritari els quilos de producte rebutjat per criteris que res tenen a veure amb la seua comestibilitat? I, sobretot, qui n’és el responsable: l’agricultor/a —a qui sovint es recrimina una suposada falta de planificació— o els supermercats que imposen uns estàndards impossibles d’assolir?
La resposta és a la vista. Les grans superfícies decideixen què és “vendible”: pimentons rectes, carlotes simètriques, pomes d’un calibre exacte, tomaques impecables. La naturalesa no funciona així, però el mercat sí. I això genera una paradoxa difícil d’ignorar. Una part del malbaratament no és accidental: és el resultat directe d’aquests criteris comercials. La responsabilitat recau sobre qui produeix, però el benefici se l’emporta qui fixa les regles.
Davant d’aquest escenari, els llauradors i llauradores només tenen dues alternatives: assumir pèrdues o enviar el producte “imperfecte” a canals secundaris molt menys rendibles. Siguen quines siguen les opcions, el cost sempre recau en la base de la cadena. Mentrestant, les xifres oficials continuen blindant el sistema: allò que es descarta al camp no entra en el recompte del malbaratament dels actors que han imposat aquests criteris tan restrictius.
Una altra trampa estadística: la sobreproducció estructural
Una altra cara de la mateixa moneda és que el sistema industrial està construït sota la lògica de l’excés: produeix més del necessari per garantir subministraments continus i preus competitius per a la gran distribució. Aquesta sobreproducció —que sovint no es comercialitza— tampoc es registra com a malbaratament; es considera simplement un “cost operatiu”. Així, el malbaratament continua presentant-se com un problema domèstic, quan en realitat és el símptoma d’un model que prioritza l’eficiència econòmica per damunt del sentit comú ecològic i social. Només canviant aquesta lògica podrem reduir-lo de debò.
Quan la responsabilitat es posa on no toca
És més fàcil demanar a la ciutadania que planifique millor la compra que assenyalar els actors que realment condicionen el sistema alimentari: les grans cadenes de distribució, els intermediaris i el model agroindustrial globalitzat. Per això, el discurs públic posa tant d’èmfasi en el que passa a les llars: és l’espai on la responsabilitat es pot individualitzar, moralitzar i reduir a una qüestió de bones pràctiques. Però, mentre la mirada es concentra allí, s’esborra del debat el malbaratament estructural d’un sistema que exigeix uniformitat, abundància i disponibilitat permanent.
El malbaratament no és un problema de persones que no saben aprofitar. És un problema de cadenes que imposen estàndards irreals, preus que no cobreixen els costos de producció, logístiques que prioritzen els marges empresarials abans que la sostenibilitat, normatives i estadístiques que invisibilitzen pèrdues massives i mercats que exigeixen estètica abans que qualitat nutricional o justícia econòmica.
Per això, si volem abordar seriosament el malbaratament alimentari, cal deixar de mirar només les cubelles de fem de les llars i començar a preguntar-nos: qui decideix què es produeix, com es produeix i què és “acceptable” per ser venut? Qui s’emporta els beneficis i qui n’assumeix les pèrdues? Qui marca les regles del joc?
Una invitació a canviar el relat
Fins que no incorporem el malbaratament estructural en les estadístiques i en la conversa pública, continuarem intervenint només sobre la punta de l’iceberg. No necessitem únicament una ciutadania més conscient; necessitem un sistema agroalimentari que deixe de generar malbaratament per disseny. El malbaratament no és una errada del sistema: és una conseqüència inherent al sistema tal com està plantejat. I això és, precisament, el que cal canviar.
Marta Herrero és coordinadora de Justícia Alimentaria al País Valencià.
1
