Va haver-hi un temps -no tan llunyà com podria pensar-se- que el 2 de maig solíem desdejunar, en el bar o a casa, fullejant la premsa a la recerca de la informació sobre les manifestacions en les quals havíem participat el dia anterior. I, encara que hui semble increïble, en molts mitjans s’arreplegaven (d’aquella manera, però hi apareixien) les mobilitzacions del sindicalisme alternatiu; bé és cert que exceptuant-hi honroses excepcions es donava excessiu protagonisme a les comitives del sindicalisme majoritari i les d’altres sindicats apareixien com a simples apèndixs de les oficials, amb les seues sigles equivocades, sense fotografies de banderes i pancartes, etc.
Més d’un mitjà -i parlem de periòdics propietat d’empreses capitalistes- arribava a publicar cada Primer de Maig un parell de pàgines amb articles d’opinió de responsables orgànics de pràcticament totes les organitzacions sindicals amb presència en la zona. No obstant això, eixe exercici de respecte a la pluralitat sindical i la pràctica rigorosa de la llibertat de premsa han anat perdent espai a mesura que les empreses de creació d’opinió es van concentrant cada vegada en menys i més brutes mans.
També és cert que al llarg dels 140 anys que porta commemorant-se la tragèdia de Chicago, no n’hi ha hagut tan sols un en què aquesta jornada no haja sigut reprimida en algun lloc del món i el seu verdader sentit no ha deixat de patir temptatives de tergiversació: Festa del Treball, sant Josep Obrer o les demostracions del sindicalisme franquista en el Santiago Bernabéu… Al final han acabat deixant-lo en un consumista “pont de maig”.
Prenent com a exemple aquest Primer de Maig de 2026 i la ciutat de València, cal denunciar que havent-hi tres manifestacions (que a més eixien de la mateixa plaça de sant Agustí) eixos mitjans (locals i estatals, públics o privats) solament han arreplegat una d’elles i publicat el que els dirigents d’UGT i CCOO i els polítics afins han volgut comptar. La molt nodrida i combativa manifestació de CGT o el potent concert que aquest sindicat i diversos col·lectius socials van celebrar en el barri del Carme han sigut escamotejats al públic que paga eixos mitjans i mereix que li compten les coses sense retallades o manipulacions. El mateix cal dir del tractament donat a l’altra manifestació alternativa, convocada per CNT, IV i COS: silenci absolut.
Podria pensar-se, sent considerablement crèduls i ingenus, que aquest tracte tan descaradament favorable als ara anomenats agents socials es deu a la seua condició de majoritaris. No obstant això, tal privilegi es manté també en sectors i territoris on van perdent eixa majoria o fins i tot ja són minoritaris. Ací sorgeix el dubte raonable sobre si tals ens no hauran arribat a “majoritaris” precisament pel suport mediàtic, patronal i institucional. És curiós que el silenci que pretenen imposar al sindicalisme alternatiu (i molt principalment a l’anarcosindicalisme) s’aplique amb més intensitat quan la seua presència en els centres de treball i en les lluites socials augmenta amb tanta claredat com disminueix l’hegemonia dels partits i sindicats de l’ona socialdemòcrata.
Però a molts dels portaveus d’aquests mitjans, que clamen amargament en defensa de la llibertat i la veritat en editorials i tertúlies, acusant de mala praxi els influencers ultres i al que anomenen despectivament pseudomitjans, convindria assenyalar-los que dir veritats incompletes tampoc és una pràctica exemplar.
Està molt bé apel·lar a la història heroica de sindicalisme de classe i recordar que ha sigut amb la lluita social com s’han aconseguit els drets que hui gaudim la classe treballadora. Però és una emmurriada manipulació ocultar que les història del moviment obrer és molt més que la trajectòria d’UGT i CCOO. De fet, en el cas del nostre país, la presència en el món del treball i la cultura i el potencial transformador han tingut històricament en l’anarcosindicalisme el seu màxim exponent.
Una altra pràctica basta i tramposa és defensar als agents socials perquè són víctimes de les polítiques neoliberals i d’ells depenen la conservació de tots els drets i llibertats. Reconeixent l’important paper dels sindicats en la història, no es pot renunciar a la crítica rigorosa i documentada del canvi experimentat pels anomenats “majoritaris” a partir dels pactes de la Moncloa i de les retallades que han signat des de llavors.
Ens sermonegen amb el molt que han millorat els nostres salaris i condicions de vida gràcies al sindicalisme responsable dels dos sindicats en qüestió, però encara estan per valorar la responsabilitat d’eixos agents socials en el retard de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i en la resta d’atacs a les pensions. Tampoc ens han explicat com és possible que sent més del 80% dels convenis signats per CCOO i UGT, els salaris i condicions de treball hagen empitjorat tant, que ni amb dues ocupacions pot el personal aspirar a comprar-se un habitatge.
Enfront d’aquesta unanimitat mediàtica, que ignora tot allò que se n’isca del model de democràcia controlada en què vivim, afortunadament existeixen abundants i plurals maneres de distribuir informació veraç i opinió crítica. En aquest moment moltes persones, especialment joves, s’informen acudint directament a les fonts que generen les lluites, buscant notícies en les seues pàgines i xarxes socials o compartint els mitjans alternatius (premsa, ràdio i televisió).
Si els mitjans convencionals (privats i públics, que en això del boicot als sectors crítics s’assemblen com dues gotes d’aigua) ignoren el que interessa als sectors populars, la resposta no pot ser una altra que deixar de recórrer a ells i fer costat activament a periòdics autogestionats, ràdios lliures i altres formats de contrainformació.
Antonio Pérez Collado, Confederació General del Treball País Valencià i Múrcia.
