El desordre implicat
La interpretació dominant del present acostuma a definir el col·lapse civilizacional com una concatenació de crisis disperses: un incendi forestal ací, una dana allà, un conflicte internacional que s’encén sobtadament, una debacle financera que sorprén els mercats, una pandèmia inesperada, una crisi migratòria massiva, una revolta popular que desferma un conflicte civil. L’aparició successiva d’estes fractures fa la impressió d’un món que es va clevillant per punts febles puntuals, com si es tractara d’un mosaic que es trenca rajola a rajola, d’un trencament en superfície. Però esta percepció és enganyosa. No perquè els fenòmens no siguen reals, sinó perquè la seua aparició fragmentada oculta la dinàmica profunda que els articula. La realitat no està feta de peces aïllades: és un teixit continu, un flux permanent d’interrelacions invisibles que només emergixen quan s’estira massa algun fil. Allò que hui anomenem “col·lapse” és precisament això: la superfície fracturada d’un procés molt més profund, llarg i arrelat del que solem imaginar.
En este punt resulta il·luminador el que plantejava el físic David Bohm. La seua crítica a la fragmentació del pensament modern constituïx una clau interpretativa decisiva: el món fenomènic —allò que percebem com a objectes, esdeveniments, successos, crisis— és només l’ordre desplegat, l’aparença superfície momentània d’un moviment molt més profund. La realitat última és l’ordre implicat, un camp on tots els elements que componen el món estan plegats en els altres, com si cada part continguera el tot. Dir d’altra manera, per a Bohm l’ordre implicat de l’univers, entés en un sentit ampli, global i total, és l’estructura fonamental i profunda de la realitat, un nivell subjacent que conté, plegada o “enrotllada”, tota la informació i totes les potencialitats del que després apareix davant nostre com a món separat, material i manifest. Allò que percebem —objectes, processos, espai, temps— és només l’ordre explicat és a dir, el desplegament temporal i espacial d’eixe ordre més profund. Això no és una metàfora poètica, sinó una intuïció radical: la imatge parcial porta dins de si la totalitat codificada. En un holograma, cada fragment conté la imatge completa. I de la mateixa manera, cada fragment de realitat conté la totalitat del seu patró generatiu profund. No percebem la realitat tal com és, percebem el desplegament puntual i hologramàtic de forces implicades molt potents però subterrànies.
Si acceptem esta intuïció i l’adaptem a la interpretació del col·lapse, podem substituir l’ordre de l’univers al qual al·ludix Bohm pel desordre implícit de la civilització moderna: un substrat profund que conté la lògica destructiva que, desplegant-se, conduïx inexorablement al col·lapse d’esta mateixa civilització. Aleshores, el col·lapse ja no pot ser entés com un conjunt de símptomes explícits i connectats per una lògica d’enfonsament vinculada al capitalisme crepuscular, sinó com un desordre implicat catastròfic que s’ha anat gestant durant segles, fins i tot abans de l’adveniment del capitalisme, que certament ha intensificat i multiplicat eixe desordre implicat i sistèmic. Les catàstrofes visibles —climàtiques, econòmiques, polítiques o sanitàries— són només fragments hologràfics d’un patró profund: no expliquen res per si mateixes, sinó que revelen una dinàmica estructural caòtica que estava plegada i oculta, i que és la que realment explica la realitat del col·lapse. Este no comença quan esclaten les crisis, sinó quan una civilització codifica una determinada manera perversa de relacionar-se amb el planeta i que, en el seu desplegament històric, ja porta inscrita no sols la seua pròpia destrucció sinó també la de la biosfera on s’ha desenvolupat.
Esta codificació profunda no és física ni estrictament tècnica: és cosmovisional. La modernitat occidental —i especialment el seu desenvolupament capitalista, colonial i patriarcal— ha anat construint una arquitectura cultural fonamentada en una constel·lació de “centrismes” que reorganitzen la realitat segons la lògica unilateral del domini. L’antropocentrisme situa l’ésser humà com a mesura de totes les coses, dissolent la idea de límit ecològic i transformant la natura en “recurs”. L’androcentrisme instaura el paradigma del control masculí, la jerarquia i la conquesta com a forma legítima d’ordre. L’egocentrisme convertix l’individu en centre autosuficient, amputant la comunitat i debilitant els vincles interpersonals. L’etnocentrisme imposa el racisme de la cultura occidental com la culminació de la història, deslegitimant sabers alternatius, justament els que podrien haver garantit una relació sostenible amb la terra. I el capitalismocentrisme, la culminació d’este procés, establix el creixement infinit capitalista com a principi organitzador del món i com a criteri moral suprem.
Estos “centrismes” han funcionat —i continuen funcionant— com a plecs del real: formes de replegar la complexitat per adaptar-la al relat del progrés, maneres d’ocultar tensions profundes que, en el moment del desplegament final, només poden convertir-se en col·lapse explícit. No són errors puntuals: són codificacions civilitzatòries d’un col·lapse implícit. No són ideologies circumstancials: són estructures profundes d’ordenació del món. I cada una d’elles inserix en l’ordre implicat un vector corrosiu d’autodestrucció que roman invisible mentre la superfície de la normalitat es manté intacta.
Una realitat catastròfica hol·logramàtica
Però esta superfície no és estable per naturalesa; és una construcció activa, sostinguda permanentment. És ací on la noció d’hipernormalització esdevé central. Quan una societat no pot permetre que el patró real de desordre —el que està implicat— es faça visible, fabrica un desplegament artificial per fer veure que tot discorre dins les coordenades de l’ordre i la “normalitat”: una imatge, un relat, una ficció que dissimula les tensions caòtiques profundes. La modernitat, atrinxerada darrere la narrativa del progrés, ha anat fabricat una realitat simplificada que substituïx la realitat autèntica. Quan els sistemes polítics i econòmics no poden gestionar la creixent complexitat del món, creen una versió reduïda, domesticada, suposadament controlable, i exigixen als ciutadans que la prenguen com a veritat. Adaptant ací els termes de la teoria de Bhom, això equival a un desplegament d’una ficció, una pantalla que oculta el desordre implicat i retarda el moment de la seua inevitable irrupció.
La Tesi IX de Walter Benjamin en la seua obra Sobre el concepte d’història (1940), ens proporciona la imatge més precisa d’esta situació. En ella, l’Àngel de la Història que la protagonitza contempla el passat no com una seqüència de progressos, sinó com una única catàstrofe que acumula ruïnes sobre ruïnes. El vent que empeny l’àngel cap al futur, allunyant-lo d’allò que contempla en la seua visió —el vent que nosaltres anomenem “progrés”— és exactament la força que fa impossible afrontar realment la destrucció acumulada que l’àngel observa impotent. El progrés no avança malgrat la catàstrofe: avança produint-la i dissimulant-la. És la formulació històrica del desordre implicat ocult davall d’un desplegament d’esdeveniments en superfície. L’Àngel de la Història voldria detindre’s i reparar el que s’ha trencat, però no pot: el vent del progrés, que bufa molt fort, li ho impedix. És la mateixa lògica que manté la hipernormalització en funcionament: impedir veure la catàstrofe fins que esta es fa irreversible i integral.
Arribats ací, el col·lapse ja no pot interpretar-se com un conjunt de desastres o episodis destructius dispersos, sinó com l’holomoviment d’una civilització exhaurint el seu propi patró generatiu. Cada crisi visible és el col·lapse sencer codificat en una forma fenomènica. Cada incendi conté el paradigma energètic fossilista que l’ha fet inevitable; cada pandèmia porta dins la destrucció de la biodiversitat que la provoca; cada crisi financera és l’expressió brutal d’un metabolisme econòmic insostenible; cada guerra revela la realitat geopolítica del capitalisme tardà; cada dana és la vibració local del caos climàtic global. Tot està connectat perquè tot fenomen catastròfic és el desplegament d’un mateix patró catastròfic implicat. Res és aïllat: cada fragment és un holograma de la dinàmica profunda del col·lapse.
Bohm, Benjamin i la crítica de la hipernormalització confluïxen en una tesi central i incòmoda, però imprescindible d’assumir: el col·lapse civilizacional en curs no és un accident ni una crisi més, sinó el desplegament natural d’un desordre implicat inscrit en la mateixa matriu de la modernitat, i fins i tot alimentat per patrons culturals anteriors (antropocentrisme, androcentrisme, etnocentrisme). Allò que veiem hui no és la conseqüència d’un error del sistema, sinó la realitat estructural que el sistema havia mantingut oculta o difuminada. El sistema és l’error. La nostra civilització va interioritzar, en el seu nucli cultural, un patró sistemàtic d’acumulació per despossessió, de construcció per destrucció, d’estratificació per explotació: una manera de veure, pensar, actuar i habitar el món que només podia culminar en l’esgotament i devastació de les condicions per a una vida humana digna. El col·lapse, doncs, no és la interrupció del progrés modern i capitalista: és la seua culminació lògica, la seua veritat última, aquella que cal desvelar per a intentar imaginar i construir, amb la modèstia que reclamen estos temps apocalíptics, altres mons possibles.
Els biaixos cognitius de la hipernormalitat
En realitat, la hipernormalitat del present funciona gràcies a un conjunt reduït, però decisiu de biaixos cognitius, àmpliament estudiats des de la psicologia cognitiva i social, que operen de manera soterrada per mantenir la ficció d’una normalitat que ja no existix. Abordarem ací sols aquells que actuen com a veritables pilars perceptius d’esta ceguesa col·lectiva just en el moment en què la catàstrofe explícita s’està convertint en la nostra nova normalitat, encara que no vullguem o siguem capaços de reconéixer-la.
El biaix de confirmació actua com un filtre primari: selecciona només aquella informació que reforça els pressupòsits que ja tenim interioritzats, sovint heretats de dècades de normalitat industrial i consumisme. Qualsevol dada que qüestione l’ordre aparent és descartada com a exageració, alarmisme o anomalia passatgera. Així, este biaix no sols consolida la visió del món anterior, sinó que fa pràcticament impossible interpretar els senyals del col·lapse com a avisos, perquè immediatament s’incorporen dins del marc narratiu que vol seguir creient que tot continua funcionant. Serien sols crisis passatgeres.
El biaix d’estatus adquirit que reforça esta inèrcia cognitiva: el que ha funcionat fins ara és percebut com a natural, raonable i preferible, encara que el context objectiu haja canviat radicalment per anar a la baixa. Este biaix és decisiu en la hipernormalització, perquè projecta el passat sobre el futur, convertint la idea de continuïtat en una premissa moral i psicològica. Encara que les condicions materials ja no permeten sostenir els ritmes, els consums o les estructures institucionals heretades, el biaix de status quo bloqueja la percepció del límit i transforma la deterioració en una simple desviació que es corregirà sola.
El biaix de normalitat és la resposta automàtica davant de qualsevol fenomen disruptiu: assumir que les coses “tornaran al seu curs” i que el sistema sap absorbir qualsevol sacsejada. En un entorn de col·lapse este biaix té un efecte devastador: convertix les disfuncions estructurals —climàtiques, econòmiques, energètiques, polítiques— en fets passatgers, negant la possibilitat que siguen part d’un patró general. És el nucli psicològic de la hipernormalització: la incapacitat d’acceptar que la catàstrofe pot ser la nova condició normal, com ja apuntàvem en este article.
El biaix de disponibilitat determina què arriba a ser percebut: allò que és més present en els discursos dominants, en els mitjans, en les xarxes, en els imaginaris urbans. Si el relat hegemònic evita representar el col·lapse —i el substituïx per històries de recuperació, creixement verd o expansió econòmica—, aleshores el cervell només recorda i utilitza eixes imatges accessibles. Tot allò que contradiu la narrativa del manteniment de l’ordre queda fora del camp perceptiu, literalment en les ombres. És un biaix que no opera sol, sinó que és administrat pels dispositius culturals del capitalisme tardà.
A mesura que el deteriorament s’acumula, entra en joc el biaix de l’habitualització: cada degradació successiva —una crisi energètica, un episodi meteorològic extrem, un col·lapse de serveis, una retallada social, una guerra més— es registra primer com un xoc i immediatament després com a rutina. El que ahir hauria semblat un indici clar d’afonament, hui s’integra com a part del paisatge habitual. La societat aprén a conviure amb el que es considera intolerable, i la repetició transforma la fractura en escenari estable. És una forma de narcotització perceptiva.
Sobre estos biaixos se superposa el biaix de la dissonància cognitiva, que genera justificacions i relats compensatoris per protegir la coherència interna del marc mental. Si la realitat contradiu les expectatives de normalitat, la ment fabrica explicacions ad hoc: és un cicle econòmic més, són fenòmens meteorològics extraordinaris, tot és culpa d’un govern concret, d’un enemic extern, d’una mala gestió circumstancial. Estes justificacions no busquen comprendre el món, sinó restaurar la comoditat psicològica.
Finalment, el biaix de conformitat establix el límit social d’allò que es pot dir, pensar o advertir. La major part de la població tendix a ajustar les seues percepcions al que expressa la majoria, fins i tot quan la majoria està equivocada. Davant d’un col·lapse en marxa, este biaix manté el silenci col·lectiu, evita l’alarmisme socialment percebut i imposa la prudència com a forma d’autocensura. Ningú vol ser el primer a afirmar que l’estructura s’ensorra, perquè això comporta cost social i simbòlic. Així, es genera una espiral de mutisme, on tots saben que alguna cosa va mal, però pocs ho verbalitzen.
El resultat d’este conjunt de biaixos —personals, socials i narratius— és una imatge socialment construïda d’estabilitat fictícia, mentre el deteriorament s’accelera. L’efecte final és la hipernormalització: un règim psicològic i cultural que impedix reconéixer el col·lapse encara que estiga davant dels ulls. El resultat és un ecosistema mental col·lectiu que fa possible que la societat visca immersa en una fantasia de control civilitzatori mentre la catàstrofe mundial es desplega en les fosques tenebres del present.
Però, paradoxalment, en temps de col·lapse, l’ordre aparent —esta ficció de la normalitat— es fractura. La hipernormalització comença a clivellar-se i el patró profund irromp, cada vegada amb més força i visibilitat. És el moment històric en què el vel cultural perd eficàcia i la realitat es presenta tal com és, sense concessions ni filtres amortidors. Quan això ocorre, l’holograma deixa de ser fragment i revela la totalitat de la dinàmica de col·lapse que conté. El desplegament superficial ja no pot dissimular el patró de desordre implicat: les crisis s’acceleren, s’entrellacen, es retroalimenten, multipliquen els punts de no retorn i desfermen dinàmiques no lineals que escapen a qualsevol control. És aleshores quan el món exhibix, cruament i sense maquillatge, la maquinària destructiva que l’ha sostingut durant segles, deixant al descobert els brutals engranatges que la normalitat fingida havia mantingut ocults.
