El ciutadanicidi
Hi ha conceptes que encara no existixen perquè descriuen realitats que la nostra societat no vol veure ni creure. Un d’ells seria el que proposem designar com ciutadanicidi. Perquè, si “ciutadania”, entesa com la condició de formar part activa d’una comunitat política, amb drets, deures i participació, és allò que ha de garantir-nos un lloc com a protagonistes col·lectius de la vida pública democràtica, el ciutadanicidi és exactament l’invers: l’operació —sovint silenciosa, estructural i progressiva— mitjançant la qual es destruïx o anul·la la ciutadania i cívica en el seu sentit més complet. És el procés pel qual les institucions, les polítiques i les formes de poder convertixen al “ciutadà” en objecte, en massa, en actor passiu, en usuari, en espectador, i desfan així la condició de subjecte polític fins a deixar-lo preparat per a ser súbdit prescindible, víctima deles pitjors polítiques d’un poder que sols pensa a salvar-se a si mateix. En paraules més clares: el ciutadanicidi és el crim de matar la ciutadania sense vessar sang aparent; és convertir la participació viva, l’espai públic i la responsabilitat col·lectiva en tràmits buits i alienats, mentre es du a terme tota una política de l’abandonament que sembla no tenir límits.
El ciutadanicidi es consuma quan la gent deixa d’esperar res de les institucions i estes deixen d’esperar res de la gent, més que la submissió. Quan els drets civils són ja paper mullat i la participació política es degrada en ritual electoral buit. Quan l’espai públic s’esterilitza, el teixit associatiu s’asfixia, els servicis públics es degraden a consciència i la democràcia esdevé només un procediment sense ànima. És un procés que no necessita dictadures per operar; el seu èxit és precisament que es desplega dins dels marcs formals de la democràcia liberal, aprofitant-ne les escletxes i les contradiccions fins a convertir-les en norma. I és també, i sobretot, una operació de degradació cultural: destruir la ciutadania vol dir dinamitar la idea que la vida en comú pot ser organitzada des de baix, col·lectivament i de manera justa. Fins que arriben les catàstrofes i totes estes operacions subterrànies ixen pavorosament a la llum del dia.
En este paisatge de degradació democràtica i social, els fenòmens climàtics extrems com les danes, com la patida per diversos territoris valencians el 29 d’octubre de 2024, funcionen com acceleradors i reveladors. Cada vegada que un d’estos episodis colpeja el País Valencià o qualsevol altre territori, no sols s’inunden carrers i camps: es posen al descobert les estructures nues d’un sistema que, gestionat per la dreta/extrema dreta davant la impotència i divisió de l’esquerra, ha decidit abandonar els seus habitants. La pluja intensa i concentrada és un fet meteorològic, encara que l’origen remet als efectes globals d’un capitalisme depredador de la natura. Però en tot cas les seues conseqüències devastadores són un fet polític de primera magnitud. Quan carrers sencers s’enfonsen, quan barris sencers queden incomunicats i famílies ho perden tot en qüestió d’hores, no és només perquè plou més que abans. És perquè els recursos públics s’han desviat, perquè la planificació territorial ha obeït interessos especulatius, perquè la natura ha estat menyspreada per la ideologia del creixement a tota costa i perquè la prevenció ha estat substituïda per la retòrica de la improvisació. Perquè s’ha cregut que la ciutadania era sols una incòmoda condició per al poder nu i que calia acabar amb ella ja.
La dana
La dana del 29 d’octubre de 2024 és la metàfora perfecta del ciutadanicidi perquè mostra com unes institucions públiques poden abandonar les persones sense necessitat de reprimir-les o perseguir-les. N’hi ha prou amb no protegir-les. Amb no invertir en infraestructures resilients, amb permetre urbanitzacions en zones inundables, amb desmantellar els serveis d’emergència, amb convertir la protecció civil en una foto de premsa. L’aigua que entra per les finestres i arrossega cotxes, no és només aigua: és la plasmació física d’una deixadesa institucional que tracta la vida humana com a variable secundària del pressupost. I així, cada dana es convertix en una prova: no del que la natura és capaç de fer, sinó del que el poder és capaç de no fer.
Però hi ha més. El ciutadanicidi també es consuma quan, després del desastre, el relat oficial parla d’“episodis excepcionals” o de “fenòmens imprevistos”, com si el canvi climàtic i el col·lapse ecosocial no foren ja una realitat estructural i irreversible, com si no sabérem fa dècades que les pluges extremes serien cada vegada més freqüents. Esta retòrica del xoc i la sorpresa és un mecanisme de desresponsabilització: si tot és imprevisible, ningú és responsable. És així com es construïx la normalitat de la catàstrofe, un marc discursiu que naturalitza el sofriment i desactiva la indignació. I és també així com es perpetua el ciutadanicidi: negant la possibilitat mateixa d’exigir comptes.
La dana del País Valencià ha mostrat amb cruesa esta dinàmica. Zones senceres sense sistemes de drenatge adequats, barris populars convertits en basses, serveis d’emergència desbordats, protocols antiquats i, sobretot, institucions absents o que arriben tard. I mentre les famílies treien l’aigua com podien de les seues cases, els responsables polítics compareixien davant les càmeres parlant de “resiliència” i prometent ajudes que sols són pagades per no encarar la realitat de fons. És el mateix patró que veiem davant els incendis forestals, les onades de calor, l’escàndol de les mamografies o les crisis de l’habitatge: unes estructures de govern que s’apareixen només com a gestors del desastre, mai com a agent preventiu ni com a garant de drets.
El ciutadanicidi té també una dimensió global. Les polítiques neoliberals han anat desmantellant l’Estat social i la seva capacitat de resposta davant els riscos col·lectius. L’obsessió pel dèficit zero i les retallades ha convertit la protecció civil en una despesa prescindible i l’adaptació climàtica en un luxe. Mentrestant, els mateixos governs que no troben recursos per reforçar els servicis públics aproven sense dubtar pressupostos militars astronòmics i subvencions milionàries a empreses contaminants. És el que Naomi Klein va anomenar la “doctrina del xoc”: aprofitar cada crisi per a aprofundir les desigualtats i privatitzar el que encara és comú. Cada dana, cada incendi, cada onada de calor, es convertix així en una oportunitat per transferir poder i recursos a les elits mentre la ciutadania s’afona literalment sota l’aigua.
Este procés té noms concrets a escala local. Quan els ajuntaments preferixen invertir en macroesdeveniments o en propaganda institucional abans que en clavegueres i sistemes de prevenció, estan cometent ciutadanicidi. Quan es projecten noves urbanitzacions, centres comercials i polígons industrials en zones d’alt risc d’inundació perquè ho exigixen els promotors immobiliaris i altres interessos econòmics inconfessables, s’està perpetrant ciutadanicidi. Quan es menyspreen els avisos de la comunitat científica i s’ignoren les propostes de les associacions veïnals, s’està consolidant el ciutadanicidi. I quan, a més, es criminalitza la protesta social i es desqualifica tota crítica com a “polititzada”, el cercle es tanca: la ciutadania ja no és interlocutor, sinó molèstia a desactivar.
Hi ha, tanmateix, una dimensió encara més inquietant. El ciutadanicidi no sols és resultat d’una acció institucional; també és conseqüència d’una transformació subjectiva profunda. S’ha inoculat en àmplies capes socials una acceptació resignada de la catàstrofe com a part inevitable de la vida moderna. Igual com Mark Fisher parlava del “realisme capitalista” per descriure la incapacitat d’imaginar alternatives al capitalisme, comença ja a insinuar-se un realisme capitalista colapsista: la idea que com el col·lapse és inevitable — i certament ho és — no hi ha més remei que adaptar-s’hi individualment sota paràmetres imposats pel necroliberalisme, i que el que no puga sobra. Este realisme capitalista colapsista, humanicida i ecocida, despolititza les causes del desastre i les seues conseqüències, i reduïx la catàstrofe a qüestió d’atzar o d’elecció personal, convertint la col·lectivitat en un conjunt d’individus atomitzats buscant una salvació pròpia, que l’extrema dreta els promet amb falsedats i enemics inventats.
La resposta
En este escenari, eixa minoria d’elits que opta per salvar-se a si mateixa mentre abandona la resta avança sense obstacles. El ciutadanicidi és el seu instrument més refinat: si ja no hi ha ciutadans, tampoc no hi ha resistència. Si ja no hi ha espai públic viu ni comunitat política, el poder pot gestionar el col·lapse com una simple qüestió d’ordre públic. Mentrestant, en les ciutats i els pobles, la gent s’acostuma a viure amb el fang fins als genolls i amb la por clavada al cos cada vegada que el cel s’enfosquix. I només cal estendre esta lògica a altres esferes de la vida quotidiana dins d’un sistema podrit.
Però no tot està perdut. Cal una resposta. Reconéixer el ciutadanicidi és el primer pas per combatre’l. Significa recuperar la idea de ciutadania com a pràctica activa i col·lectiva, no com a etiqueta administrativa. Significa exigir institucions que protegixen i anticipen, no que improvisen i justifiquen. Significa articular formes d’autoorganització popular que no esperen el permís de ningú per defensar el territori i cuidar la vida. Significa també polititzar el clima i entendre que darrere de cada desastre hi ha decisions humanes, interessos econòmics i prioritats polítiques.
Potser la pròxima dana tornarà a colpejar-nos. Potser la pròxima onada de calor serà més llarga, i els incendis, més devastadors. Però si aconseguim convertir cada catàstrofe en una raó més per organitzar-nos, per exigir responsabilitats i per reimaginar la vida en comú, aleshores el ciutadanicidi haurà trobat el seu límit. Perquè allò que el poder tem més que cap altra cosa no és la pluja ni el caos: és la ciutadania desperta que emergix del fang i diu prou. Que diu: autodefensa o barbàrie.
