Les declaracions del papa Lleó XIV durant el seu viatge a l’Argentina, en la trobada amb representants del món del treball, han estat especialment significatives. Davant treballadores i treballadors, empresaris, sindicats i moviments populars, va reivindicar el paper de les organitzacions sindicals i va afirmar que «el sindicat és una institució indispensable quan defensa els qui no tenen veu i es resisteix a la mercantilització de la força de treball». Una reflexió que hauria de fer pensar alguns dirigents polítics, especialment els del Partit Popular.
Les declaracions de Borja Sémper, portaveu nacional del PP, coincidint amb la vaga general de l’11 de novembre, qüestionant l’acció sindical, la convocatòria de la vaga i la credibilitat de les organitzacions de classe, no són un fet aïllat. Responen a una manera d’entendre les relacions laborals que considera una molèstia qualsevol expressió col·lectiva de les treballadores i els treballadors en defensa dels seus drets.
La Constitució espanyola és ben clara. L’article 7 reconeix els sindicats de treballadors i les associacions empresarials com a organitzacions que contribueixen a la defensa i promoció dels interessos econòmics i socials que els són propis. L’article 28.1 garanteix la llibertat sindical, mentre que l’article 37.1 reconeix el dret a la negociació col·lectiva i la força vinculant dels convenis. Són drets que formen part dels fonaments de la nostra democràcia social.
També la Declaració Universal dels Drets Humans, en l’article 23.4, reconeix el dret de tota persona a fundar sindicats i afiliar-s’hi per defensar els seus interessos. L’Organització Internacional del Treball, mitjançant els convenis 87 i 98, protegeix igualment la llibertat sindical, el dret de sindicació i la negociació col·lectiva.
El PP no sols qüestiona els sindicats, sinó que també s’oposa a mesures que milloren els salaris, les pensions i la protecció social de la classe treballadora i dels sectors més vulnerables. Ho ha demostrat amb els seus vots contra la reforma laboral i diferents iniciatives de l’escut social. En canvi, no mostra el mateix zel a l’hora de qüestionar les subvencions i els recursos públics destinats a les organitzacions empresarials. El contrast és evident: bel·ligerància contra els sindicats i permissivitat amb els interessos patronals.
El problema de fons és un model de dreta radical que representa el PP que prioritza els interessos empresarials i la rendibilitat econòmica per damunt de la redistribució de la riquesa, la protecció social i els drets laborals.
La història demostra que cap dret laboral important ha arribat per generació espontània. La jornada de huit hores, les vacances, els convenis, els salaris dignes, la protecció social i les pensions són fruit de dècades d’organització, mobilització, negociació i lluita col·lectiva.
Potser alguns voldrien un sindicalisme silenciós, subordinat i sense capacitat de mobilització. Però un sindicalisme que no incomoda el poder econòmic ni defensa els qui més ho necessiten perd la seua raó de ser.
Com ens recorda Robert Francis Prevost, Lleó XIV, els sindicats són imprescindibles quan defensen els qui no tenen veu. El senyor Sémper i el seu partit haurien de deixar d’amenaçar el moviment sindical, respectar la legislació vigent i abandonar la seua complicitat amb els discursos i les polítiques de la ultradreta, representats per dirigents com Milei, Bolsonaro o Trump.
La llibertat sindical no és negociable. És un dret constitucional i un dret humà, una conquesta històrica i una garantia democràtica. Qui qüestiona els sindicats qüestiona també la capacitat de la classe treballadora d’organitzar-se, defensar els seus interessos i conquistar nous drets, així com els mateixos fonaments de l’estat de dret i del sistema democràtic. Sense sindicats autònoms, lliures i forts no hi ha democràcia plena.
