Hi ha un moment en què el clima deixa de ser una circumstància de la competició esportiva i es converteix en un dels seus protagonistes. Este estiu ho hem vist en el ciclisme. En el Tour de França, les temperatures extremes van obligar a retallar una etapa, mentre que els incendis forestals van reduir el recorregut de l’última etapa a París. A la Vuelta, una granissada va provocar la suspensió d’una etapa als Pirineus i la calor extrema va obligar a acurtar-ne una altra 80 quilòmetres, a petició dels mateixos ciclistes. No són simples incidències meteorològiques. El clima ja no és només el decorat de la competició: comença a formar part de les regles del joc.
No parlem només de si fa calor o de si els ciclistes són capaços d’aguantar-la. Parlem d’una cosa molt més profunda: què passa quan les condicions ambientals deixen de ser un simple escenari de la competició i es converteixen en un dels seus principals adversaris? Durant dècades hem construït l’esport sobre una idea aparentment senzilla: entrenar més, preparar millor el cos, superar els límits, anar més ràpid, més lluny, més fort… Però què ocorre quan el límit ja no el posa l’esportista, sinó el planeta?
La resposta habitual de l’esport davant la calor ha sigut preparar millor l’esportista per suportar-la: hidratar-se, aclimatar-se, refredar el cos, modificar l’alimentació, utilitzar gel, roba tècnica o qualsevol altra tecnologia disponible. Tot això és necessari. Però potser ens estem fent la pregunta equivocada. Potser el debat no hauria de ser només com aconseguir que el cos humà suporte temperatures cada vegada més extremes, sinó fins a quin punt té sentit exigir-li que ho faça.
Sotmetre el cos a temperatures extremes en nom del rendiment no és una qüestió menor. Quan la temperatura ambiental s’acosta o supera els 40 graus, el cos ja no està simplement competint contra un altre esportista, contra el cronòmetre o contra la muntanya, sinó que ha de fer front també a l’enorme exigència de dissipar la calor que genera. El cor ha de treballar més per mantenir el flux sanguini cap als músculs i, alhora, afavorir la pèrdua de calor a través de la pell; la sudoració augmenta, es perden líquids i electròlits i la capacitat de mantenir una intensitat elevada disminueix. La calor es converteix així en un adversari més, que afegeix una exigència fisiològica extraordinària a l’esforç esportiu. En estes condicions, continuar competint pot deixar de ser una demostració de capacitat física per convertir-se en una prova de fins on estem disposats a portar el cos abans que este diga prou.
Hem convertit la superació dels límits en un valor en si mateix: aguantar el dolor, resistir el cansament, patir una mica més que l’adversari… La cultura esportiva ens ha ensenyat a admirar qui continua quan qualsevol altra persona pararia. Però no tots els límits són psicològics ni tots es poden superar amb entrenament, voluntat o disciplina. Hi ha límits fisiològics que no depenen de la mentalitat de l’esportista. Quan la calor extrema posa en risc la capacitat del cos per regular la seua temperatura, insistir a superar aquest límit no és necessàriament una mostra de fortalesa. Pot ser, simplement, una manera d’apropar-se perillosament al límit.
Si el cos té un límit, també l’ha de tindre la competició. I ací la responsabilitat ja no és de l’esportista. Un ciclista pot decidir fins on està disposat a arriscar, però no és ell qui fixa el recorregut, el calendari, l’hora de la sortida ni les condicions en què haurà de competir. Són els organitzadors, les federacions i els organismes esportius els que han de decidir quan una temperatura deixa de ser una dificultat pròpia de la competició i es converteix en un risc per a la salut que no se li pot exigir assumir a l’esportista. Durant molt de temps, suspendre o modificar una prova per calor extrema podia semblar una concessió, una renúncia a l’esperit competitiu. Ara hauríem de començar a entendre-ho just al contrari: protegir l’esportista no és afeblir la competició, sinó preservar-ne el sentit.
Però, paradoxalment, l’esport també contribueix al problema del qual ara intenta protegir-se. L’esport professional mou milions de persones d’un lloc a un altre, recorre el món en avions, construeix i manté grans instal·lacions que cal climatitzar, consumeix enormes quantitats d’aigua i genera una indústria global de roba, calçat, material i infraestructures. Un gran esdeveniment esportiu no és només el que passa durant les cinc hores que pot durar una etapa ciclista o els noranta minuts d’un partit de futbol. Al seu voltant hi ha desplaçaments, allotjaments, consum d’energia, construcció, transport de materials i tota una complexa maquinària econòmica. I alguns esports depenen directament de recursos cada vegada més amenaçats pel canvi climàtic: pistes de neu artificial, camps que necessiten grans quantitats d’aigua o instal·lacions que han de ser refrigerades permanentment.
Tot açò ens obliga a formular una pregunta incòmoda: quant contribueix l’esport professional al mateix canvi climàtic que després obliga a modificar els seus calendaris, els seus recorreguts i les seues competicions? Seria massa fàcil presentar l’esportista com una víctima innocent de la calor. El problema és més complex. L’esport pateix les conseqüències d’un model de desenvolupament que, en part, també contribueix al canvi climàtic. I això hauria d’impulsar-lo a fer alguna cosa més que protegir les persones que competeixen a alt nivell de les temperatures extremes: hauria de revisar la seua pròpia petjada ambiental i l’impacte que tenen els grans esdeveniments esportius sobre el medi natural. No té gaire sentit posar gel sobre el coll d’un ciclista que competeix a 42 graus i, al mateix temps, mantindre intacta una maquinària esportiva que contribueix a escalfar el planeta.
Precisament, és ací on apareix una de les grans dificultats: l’esport no només ha d’adaptar-se a un clima que està canviant, sinó que ha de revisar un model que, en part, també contribueix a este canvi. El problema és que l’esport d’alt nivell està construït al voltant d’uns calendaris i uns rituals que costa molt modificar. Les grans voltes ciclistes, els campionats, els tornejos i les competicions internacionals es programen amb anys d’antelació i responen a interessos televisius, turístics i econòmics. Canviar una etapa, avançar un partit o suspendre una prova té conseqüències que van molt més enllà de l’esport. Potser ha arribat el moment d’assumir que el canvi climàtic també obliga a canviar estes premisses. Si cada vegada són més freqüents els dies en què competir a determinades hores comporta un risc inacceptable, el problema no és que la calor estiga interferint en el calendari esportiu. El problema és que el calendari esportiu ja no s’està adaptant a les condicions del planeta.
Si acceptem que les temperatures extremes no són una anomalia passatgera, sinó una de les conseqüències d’un clima que està canviant, l’esport haurà de començar a canviar amb ell. No n’hi haurà prou amb afegir més gel, més punts d’avituallaments o més personal sanitari al costat de la carretera. Potser algunes proves hauran de començar a primera hora del matí o quan el sol ja s’haja amagat; potser determinats esdeveniments hauran de traslladar-se a altres èpoques de l’any o a altres latituds. I potser haurem d’acceptar que una competició no deixa de ser esportiva perquè s’ajorna, es retalla o se suspèn quan les condicions posen en perill els seus participants. Al contrari, potser la capacitat d’adaptar-se serà una de les grans virtuts de l’esport del futur.
Però esta transformació no pot quedar restringida a l’esport professional. Si un ciclista del Tour o de la Vuelta disposa d’un equip mèdic, protocols de refrigeració i assistència permanent, què podem dir d’un adolescent que juga un partit de futbol en ple estiu, d’una corredora popular que ix a córrer a les sis de la vesprada o de l’alumnat que fa Educació Física en el mes de maig en un pati sense ombra? El canvi climàtic pot convertir una activitat que considerem essencial per a la salut en una activitat potencialment perillosa si no canviem també les condicions en què la practiquem.
Ací apareix una altra dimensió del problema: no tothom té les mateixes possibilitats de protegir-se’n o d’adaptar-se a la calor. En l’esport professional, darrere de cada persona que competeix hi ha equips mèdics, fisiòlegs, nutricionistes, sistemes de refrigeració, begudes fredes, gel i protocols específics. Fora d’este àmbit, la realitat és diferent. Un club modest, una escola, una família o una persona que practica esport pel seu compte no disposen necessàriament d’estos recursos. Tampoc no tenen la mateixa capacitat per decidir quan entrenar, on fer-ho o si poden evitar les hores de més calor. El canvi climàtic, per tant, no sols planteja un problema de salut esportiva: pot aprofundir les desigualtats en l’accés a una pràctica física segura.
Açò ens obliga a mirar més enllà de les grans competicions. Quan parlem dels efectes de la calor sobre l’esport, solem pensar en ciclistes del Tour, en futbolistes de Primera o en tennistes dels grans tornejos. Però el veritable repte és molt més quotidià: què passarà amb l’esport escolar, amb els clubs de base, amb les activitats municipals, amb les carreres populars o amb totes aquelles persones que simplement volen eixir a caminar o córrer? Si l’esport és un dret, i si l’activitat física és una eina fonamental per a la salut pública, garantir que es puga practicar en condicions segures haurà de formar part també de les polítiques d’adaptació al canvi climàtic. No podem permetre que, en un futur cada vegada més calorós, practicar esport amb seguretat es convertisca en un privilegi de qui té els recursos per protegir-se.
Potser, per tant, el repte de l’esport davant del canvi climàtic no és simplement aprendre a suportar més calor. És decidir quin esport volem practicar en un planeta cada vegada més calent. Durant dècades hem assumit que el calendari, els horaris, els recorreguts i les condicions ambientals eren un marc immutable dins del qual l’esportista havia de demostrar la seua capacitat. Però este marc no és immutable (com tampoc són neutrals els interessos econòmics als quals respon). Si les temperatures extremes obliguen a retallar una etapa, modificar un recorregut o ajornar una competició, no és l’esport el que està fallant. És la nostra idea d’esport la que necessita adaptar-se a una realitat que ha canviat.
La imatge dels ciclistes avançant sota temperatures pròximes als 40 o 45 graus hauria de fer-nos pensar més enllà de la pròxima etapa, de la pròxima Vuelta o del pròxim gran esdeveniment esportiu a l’aire lliure. El canvi climàtic no sols està incrementant la temperatura, fonent glaceres, augmentant el nivell de la mar, escalfant el Mediterrani (on este estiu ha arribat a temperatures màximes) o alterant ecosistemes. També està modificant les condicions en què els nostres cossos poden córrer, pedalejar, nadar o jugar a l’aire lliure. Durant molt de temps hem pensat que en l’esport els límits els posava el cos i que la grandesa consistia a superar-los. Potser ha arribat el moment d’entendre que el planeta també té els seus límits. I que respectar-los no significa renunciar a l’esport, sinó garantir que puguem continuar practicant-lo a l’aire lliure. Perquè adaptar l’esport a un planeta cada vegada més calent serà necessari, però no suficient. Si volem continuar gaudint de la pràctica esportiva a l’aire lliure durant l’estiu, també haurem d’actuar per evitar que el planeta continue escalfant-se.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
