Qui neteja les habitacions dels hotels on ens allotgem? Qui canvia els llençols, frega els banys i deixa a punt les habitacions perquè el turisme continue funcionant? Darrere de cada hotel, de cada apartament turístic i de cada procés de turistificació hi ha dones que sostenen una part essencial d’aquesta indústria. Són les Kellys: a Benidorm i la Marina Baixa, però també a tants altres llocs. Dones invisibilitzades, sotmeses a ritmes de treball extenuants, externalitzacions, precarietat i problemes de salut que massa vegades no obtenen el reconeixement que mereixen.
Com a professora de Formació i Orientació Laboral, he tingut l’oportunitat de portar les Kellys a l’aula perquè expliquen en primera persona què significa treballar en aquestes condicions. També hem conegut la seua realitat a través del documental Hotel Explotación: Las Kellys, de Georgina Cisquella. Escoltar-les és entendre que darrere de la comoditat d’uns quants hi ha precarització laboral feminitzada, no podem parlar de progrés si aquest benestar es construeix sobre l’explotació de les treballadores.
Fa uns dies tornàvem a sentir parlar de la possibilitat d’estudiar coeficients reductors per avançar l’edat de jubilació de les cambreres de pis. És una reivindicació justa i necessària, però encara queda molt per fer: reconéixer les malalties professionals, garantir unes condicions laborals dignes i posar fi a una precarietat que té rostre de dona. Ojo, la piràmide no existeix si les dones de baix cauen. Si cauen les que la sostenen, cau tota l’estructura.
Aquesta desigualtat no és una realitat aïllada. Forma part d’un sistema que travessa la vida de les dones i que es manifesta de moltes maneres. La violència masclista no comença amb un assassinat. És un iceberg: en la part visible trobem els feminicidis, les agressions sexuals, les amenaces i els colps; davall de l’aigua, el control, la humiliació, els comentaris sexistes, la invisibilització, el menyspreu i totes aquelles conductes que massa vegades es normalitzen. Quan tolerem aquestes expressions quotidianes de desigualtat, estem deixant créixer l’arrel de la violència.
I, en la seua expressió més brutal, aquesta violència posa fi a la vida de les dones. Les últimes dades oficials disponibles abans d’aquest article comptabilitzaven 44 dones assassinades per les seues parelles o exparelles durant 2026. Cada assassinat ens hauria d’interpel·lar. No podem limitar-nos a lamentar-lo i continuar com si res.
Per això cal posar el focus on correspon: en els agressors i en la responsabilitat d’una societat que encara reprodueix relacions de dominació. Els homes han de formar part d’aquesta transformació. No n’hi ha prou amb no agredir: cal revisar els privilegis, assumir la corresponsabilitat en les cures i les tasques domèstiques, qüestionar els models de masculinitat basats en el domini i construir masculinitats alternatives fonamentades en el respecte, l’afecte i la igualtat.
També cal que les institucions estiguen a l’altura. Els ajuntaments, per la seua proximitat, són imprescindibles: els tallers als centres educatius, les activitats de sensibilització, els espais de trobada i els recursos d’acompanyament no són actes menors ni simples activitats de calendari. Són prevenció, són comunitat i poden ser una xarxa de protecció. Però perquè funcionen necessiten pressupost, continuïtat i voluntat política.
I necessitem, sobretot, consensos democràtics. Els discursos negacionistes que qüestionen la violència masclista no són innocents: debiliten la resposta col·lectiva, desprotegeixen les víctimes i contribueixen a normalitzar la desigualtat. La violència contra les dones no és una qüestió ideològica ni una exageració del feminisme. És una realitat estructural que exigeix una resposta integral de les institucions i de tota la societat.
La violència, a més, no s’acaba en l’àmbit privat. També s’exerceix contra les dones que ocupen espais de poder, que discrepen i que participen en la vida pública. La incorporació de la violència política contra les dones al IV Pla Estratègic per a la Igualtat Efectiva 2026-2029 és un pas important per reconéixer unes pràctiques que busquen intimidar-les, desgastar-les i apartar-les de la política. En el meu llibre Lawfare: la guerra bruta judicial contra Mónica Oltra he abordat com determinats processos i campanyes poden convertir-se en instruments de desgast polític. També cal mirar aquestes pràctiques des de la seua dimensió de gènere: què passa quan una dona desafia els espais de poder i el preu que ha de pagar per fer-ho.
Hannah Arendt va parlar de la banalitat del mal per explicar com l’horror pot acabar normalitzant-se quan deixem de qüestionar-lo. També ens hauria d’inquietar la banalització de la violència contra les dones quan una agressió es converteix en una notícia més o quan es qüestiona la víctima i no l’agressor, quan es ridiculitzen les polítiques d’igualtat o quan es pretén que el feminisme és una amenaça. En aquest context, el feminisme és un dic de contenció davant el feixisme i l’autoritarisme.
Un altre 25 de novembre. I tenim massa dones assassinades, massa treballadores explotades, massa silencis imposats i massa drets que encara hem de defensar. Però tenim també una xarxa de dones que no callen, que s’organitzen, que es troben i que planten cara. Tenim la força del municipalisme, de l’educació, del moviment feminista i de totes les persones que no acceptem fer ni un pas arrere.
El vot de les dones va ser una conquesta democràtica que va costar moltes lluites. La nostra participació política continua sent imprescindible per defensar els drets conquerits i impedir que l’autoritarisme i el feixisme guanyen espai. Que no ens facen creure que la igualtat està aconseguida, que la violència és inevitable o que no hi ha alternatives.
Perquè les dones que sostenen el món també són les que el poden transformar. I no deixarem de fer-ho.
La lluita continua!
Seguim!
Mari Carmen González Vidal és regidora de Compromís a Casinos.




