Emili Someño la Xirimita més forta, potent i dolça d’aquest País

Emili pren una cadira i pregunta si pot començar l’acte. La primera pregunta era inevitable: “Com va sorgir fa 10 anys aquest disc?” Llavors comença a contar als presents la història de com Inyaki Peña, en aquells moments a Radio3 al programa Trébede, i altres persones, li van proposar el projecte de gravar un disc i el van convidar a Madrid per veure com altres autors, com Carlos Núñez, Hevia o Kepa Junquera, feien la seua música autòctona. ”Em vaig adonar que ací, al País Valencià, també es podia fer alguna cosa semblant amb la nostra música”.

Després van vindre dos discs més, ‘Penyal d’Ifach’ (2006) i ‘L’Eliana’ (2008). També li proposaren fer la pàgina web, per a poder penjar tot aquest treball i, a dia de hui, qualsevol pot gaudir-la i descarregar-la gratuïtament.

Emili comenta orgullós a tots els presents com va notificar, a l’SGAE, que la seua música és d’utilitat pública i que se la descarrega la gent a qualsevol lloc del planeta. També com, fa tres anys, l’Alcalde d’Algemesí li va telefonar un dia, per a demanar-li si podia sonar la seua Muixeranga al Museu Pushkin de Moscou, on hi havia una exposició sobre la música i la festa d’Algemesí. O com Montesinos va fer sonar tot el Dolça Dolçaina a la ‘Pasarela Cibeles’.

Ara també comenta que està intentant cabdellar el President de la Diputació per al seu nou projecte que s’anomenarà ‘València’. Ell diu que ”això del micromecenatge per internet és molt modern; jo preferisc fer com feien abans els artistes, buscar un mecenes que solte els diners i no marejar-se tant en uns i en altres”.

Diu, ”tots els dies li propose a algú un dels meus projectes”, i rient-se per baix del nas, ens comenta que ”en lloc de País Valencià, podríem anomenar-lo el ‘País del No’, sempre és no, no, i no… fins que un dia ix algú”, i com ja hem vist , duu a terme un dels seus projectes. Ara mateix ja en són tres.

”Fa 10 anys no ens trobàvem en crisi, però jo estic com fa 32, sempre al límit”. Comenten que dóna igual si n’hi ha o no, de diners, i ell diu que ”no, que mai han hagut diners per a aquestes coses, i que és un miracle que estiguem parlant hui d’aquestos tres projectes musicals”.

Ara la pregunta del milió: Si Pep Botifarra és el ‘cantaor dels cantaors’, per què Emili Someño no és el Xirimiter dels Xirimiters?… somriu, i de sobte es posa seriós. ”M’alegre per Pep i pel que ha pogut fer, però Emili Someño no és Pep Botifarra”. ”La veritat és que aquest tipus de música encara es té per música de carrer, de festa, de processó i de romeria”. ”No li han donat el prestigi i la solera que es mereix”. En aquest punt, entren la política i els polítics, que de cap de les dues bandes, no s’han preocupat, en aquest País, de la promoció i del suport als artistes, ni de la recuperació de les tradicions per a poder dur, amb el temps, innovació i frescor a les arrels de la música valenciana.

Finalment, trau la Xirimita i s’arranca amb la Muixeranga allí mateix, al mig del Café Plaça. Un so que posa el pèls de punta amb la força, la potència i la dolçor que imprimeix a les seues interpretacions. Un dels millors Xirimiters del País Valencià, que ens ha fet gaudir i estimar la seua veu, la veu de la terra, la veu de la xirimita i el tabal, la veu d’un poble.

Visca la Mare que ta parit, Emili Someño i Selva.