Una cosa es veu clara en política: quan no tens projecte, necessites soroll. I quan necessites soroll, la veritat és un detall que molesta. El mecanisme és simple: llances una acusació, la repeteixes fins que algú la dona per bona i el relat ja camina sol. Fa temps que el PP només sap funcionar així. Quan no tens projecte per al poble, el relat és l’únic que et queda. I és difícil no veure que el punt de mira està més a Castelló o València que al poble. I quan es mira fora, el poble sempre se’n ressent.
I això, als pobles xicotets, encara pesa més. El soroll no és innocu: les relacions personals, laborals i fins i tot familiars ho travessen tot, i aquests afronts sempre acaben deixant marca. Res d’això aporta res de bo.
El cas de les borses de treball és el millor exemple. Va començar com una acusació i va acabar com una cacera personal. Es va dir que l’exalcaldessa s’havia beneficiat d’un procés de selecció, però la realitat és tan plana que sorprén: no arriba a la puntuació mínima, queda fora i ella mateixa —com a alcaldessa— signa la resolució que certifica que es queda fora. Tot públic i transparent des del primer dia. Avui, eixes borses estan cobertes per contractació externa, així que mai va existir la possibilitat real que ella ocupara cap plaça. Però quan busques desgast i no veritat, els fets són secundaris. El relat és més útil que la realitat.
Amb el Pla Local de Residus, la història es repeteix. Al juliol, en ple, el PP assenyala una frase mal posada: “l’opció triada és el porta a porta”. I jo explique, allí mateix, que és un error que es corregirà abans de l’aprovació definitiva. Que es pot aprovar tal qual i modificar-se després, com marca el procediment. Que és un tràmit. Silenci. Cap al·legació. Cap proposta. Cap moviment. Un mes llarg sense ni una sola línia del PP, tot i saber —o haver de saber— quin és el procediment.
Fins que faig un acte públic per explicar el pla al poble. I allí dic el que ja sabíem: aquest document no tindrà cap validesa real, perquè se n’haurà de redactar un de nou per encabir la coalició de pobles que ja s’estava preparant. És a dir: no tenia cap efecte. I és just en eixe moment quan esclata la polèmica. No abans. Una persona inicia una campanya de desinformació i, de sobte, el PP descobreix que té opinió. Sempre arribant tard, sempre a rebuf. A correcuita i sense cap previsió, fins i tot convoquen un acte públic per sumar-se al soroll. Recollida de firmes, peticions de dimissió, dramatismes de manual. Tot sobre un document que no anava a tindre cap aplicació pràctica, que no tenia cap efecte real i que mai arriba a aprovar-se. Perquè el que sí que arriba —tal com ja havia anunciat— és la licitació de Diputació per redactar un nou Pla de Residus conjunt de cinc pobles. I ara estem on tocava: recollint dades reals per adaptar el model a la realitat. Just el que ja s’havia anunciat. Però clar, això no fa soroll. I quan el soroll és l’únic que tens, qualsevol excusa val.
I amb els pressupostos, més del mateix. L’expedient del pressupost no el fan els polítics. El redacta, informa i tramita la intervenció. El PP ho sap. I enguany, simplement, no ho ha fet. Això ha paralitzat el treball administratiu i ha deixat el poble en un punt mort. Es demana ajuda a Diputació, però té pobles amb menys recursos i és normal que prioritze. Davant d’això, què fem? Esperar mesos o reaccionar? La resposta era òbvia: acord entre els dos partits de govern per adaptar la pròrroga a 2026 i garantir que el poble continue funcionant.
I ací és on es veu el que realment passa. Perquè davant d’una paràlisi administrativa que afecta el poble, el govern actua i l’oposició fa soroll. I no cal ser massa agosarat per anticipar el que vindrà: com en altres polèmiques, quan la mentida es desmunte, deixaran de preguntar i esperaran que un altre soroll els arrossegue.
La paràlisi administrativa provocada per l’interventor té efectes reals i el PP ho sap perfectament, però s’alineen amb el bloqueig. Els és més útil fer mal a l’equip de govern que mirar pel bé del poble. Ací es veu la diferència entre fer soroll i fer faena.
La dedicació és parcial, sí: 16 hores setmanals sobre el paper. Però la responsabilitat no ho és. La realitat és carrer, poble, escoltar, explicar, treballar. I quan cal, també pringar com el primer. Així entenc jo la política municipal: arremangar-se quan fa falta perquè el poble avance. I malgrat el bloqueig, el poble va avançant.
Per això sorprén que sempre parlen el sou dels altres, però mai mencionen els 62.500 € sense passar pel poble que l’ha feta diputada.
La mentida no és un accident. És un mètode. Un recurs per a qui no té res més. Però un poble no es governa així. Almenys el meu no.
I, ja que estem, una cosa més: si la portaveu recuperara la regidora d’altres mandats que sí que mirava pel poble i deixara reposar la diputada que només mira pel partit, el poble ho agrairia. El relat pot fer soroll, però el soroll fa el poble a trossets.
Raül Forcadell és regidor de Compromís a Vilafamés.
