Mónica Oltra ha tornat a parlar en un estudi quasi quatre anys després d’eixir de la primera línia política. Ho ha fet en una entrevista a Julia en la Onda, amb Julia Otero, en què ha barrejat sensibilitat personal, denúncia política i declaració d’intencions sobre el seu retorn com a candidata de Compromís a l’alcaldia de València. El relat que deixa és el d’una dirigent travessada per la causa judicial, però també el d’una dirigent que vol convertir la tornada en una esmena a la seua expulsió de la política. “Jo em vaig plantejar: ens rendim o ens alcem? I vaig dir: ens alcem”, va resumir.
Oltra es presenta ara com una dona “aplomada”, “serena” i “en equilibri”, però no amaga el cost d’estos anys. “M’ha costat molt decidir-me a tornar a la vida pública”, va explicar, abans d’admetre que ha patit “molts atacs d’ansietat” durant este temps. De fet, va revelar que la setmana prèvia a acceptar el repte de tornar va tindre “molts episodis d’ansietat” i que, paradoxalment, fer el pas l’ha tranquil·litzada: “Ha sigut acceptar el repte i no n’he tingut ja cap; es veu que ha sigut terapèutic també”.
“M’ha costat molt decidir-me a tornar a la vida pública. Però ara que ho he fet, ha sigut terapèutic”
La imatge més íntima del retorn la va situar en la veu de sa mare. En recordar l’acte en què va acceptar ser candidata, Oltra va reproduir les paraules que li havia dit: “Si algú pot fer alguna cosa contra el feixisme, eres tu”. I a continuació va confessar: “Ahí em vaig trencar”. Es va trencar, diu, perquè sabia “el que ve”, perquè és conscient que la seua reaparició pública és també una provocació per a aquells que han intentat “matar-la políticament”.
“L’objectiu era asseure’m al banc i traure’m de la política”
Eixa idea travessa tota l’entrevista. Oltra sosté que l’objectiu de la causa no era només judicial, sinó sobretot polític. “L’objectiu era asseure’m al banc dels acusats, l’objectiu era traure’m de la política”, va afirmar, per a afegir que renunciar definitivament hauria sigut donar per bona eixa operació. “Si jo em plegue a això, hauran guanyat. I eixa va ser la força motriu que va fer posar-me dreta”.
“La part de Puig hauria de reflexionar sobre la meua dimissió”
La dirigent de Compromís va aprofitar l’entrevista per a descriure amb detall l’embolic processal que continua pesant sobre ella. Va recordar que la causa s’ha arxivat diverses vegades i que dos jutges instructors han conclòs que no hi havia indicis, però que, malgrat això, l’Audiència de València ha ordenat obrir judici oral. Com a advocada, admet que ho viu encara pitjor: “Jo crec que no s’ha donat mai o quasi mai que l’Audiència ordene a un jutge instructor, en contra del seu criteri, obrir juí oral”. I encara va ser més contundent quan va resumir el nucli de la seua defensa: “No hi ha ni una sola prova”.
La seua lectura del cas és demolidora. Oltra carrega contra el paper de Vox, l’escissió ultra Gobiérnate i España 2000, i rebutja la idea que el procediment es justifique pel simple “dret a acusar”. “El dret a acusar és inquisitorial”, va dir. I va insistir que, després de quatre anys d’investigació i de milers de correus revisats, el que hi ha és un procés sostingut malgrat l’absència d’indicis. “Això s’estudiarà en les facultats de Dret, este cas”, va arribar a afirmar.
“A mi em fa molta il·lusió la ciutat de València”
Però la causa no apareix en l’entrevista només com una batalla judicial, sinó com una experiència de trencament personal i de pèrdua de fe en les institucions. “Jo vaig tindre una crisi de fe”, va confessar, en referència a la justícia i també al seu retorn a l’exercici de l’advocacia. Va explicar que la família i els amics ho han viscut “amb molt de dolor” i que fins i tot el seu germà li va advertir abans de tornar: “No cometes els errors del passat de confiar en gent en qui no has de confiar”.
En esta reconstrucció dels fets, Oltra també va deixar un retret clar cap a la manera com es va gestionar la seua dimissió en 2022. Sense desdir-se de la decisió que va prendre, sosté que va ser una eixida forçada: “La responsabilitat política no em deixava fer una altra cosa”. Però al mateix temps assenyala que altres actors haurien de revisar què va passar: “Eixa pregunta se l’han de fer altres persones”. I encara més explícitament sobre l’ala del PSPV i de Ximo Puig del Botànic: “Ells van ser una part important”, en referència a la pressió que, segons va relatar, arribava també des de la presidència de la Generalitat.
El fil conductor del seu discurs és que la seua caiguda no només anava contra ella, sinó també contra una determinada manera d’exercir el govern. Per això reivindica la seua etapa al capdavant de Polítiques Socials i avisa del missatge de fons que, a parer seu, es va voler imposar: “En este país no es poden fer polítiques d’esquerres”. I remata: “Això és feixisme”. Segons la seua interpretació, si la conclusió col·lectiva és que governar per a la majoria social acaba inevitablement en destrucció personal i política, el resultat és la desmobilització i la desconfiança en la democràcia mateixa.
Oltra també va apuntar cap als interessos econòmics que, segons ella, hi havia darrere de la seua persecució. Va vincular el seu cas als moments en què el Botànic va començar a revertir privatitzacions i a defensar la gestió pública directa, tant en sanitat com en serveis socials. I va insistir que “hi ha interessos econòmics darrere”, perquè “hi hagué empreses que van deixar de guanyar molts milions”, en referència per exemple a Ribera Salud.
En eixe punt, l’entrevista va deixar de ser només una conversa sobre el seu cas per a convertir-se en una declaració política més àmplia. Oltra contraposa govern i poder i ho formula amb una frase que busca resumir tota una concepció del sistema quan va tenir la vara de comandament de la vicepresidència: “Jo estic en el govern. En el poder estan uns altres”. Eixos altres són els qui “acumulen capital, acumulen recursos, acumulen poder”, en unes democràcies cada volta “més dèbils” davant dels oligàrquics.
També per això rebutja el salt a la política estatal, malgrat que reconeix contactes i temptatives prèvies. “Espanya és massa gran per a mi”, va dir. “A mi m’agraden els projectes tangibles” i “estar molt apegada a la pell”. La ciutat de València apareix així, no com una retirada, sinó com l’escala on creu que es pot fer una política més concreta, més física i més pròxima. “A mi ara mateix això de la ciutat de València em fa especial il·lusió”, assegura.
“Espanya és massa gran per a mi”
De fet, el tram final de l’entrevista és quasi un esbós de campanya. Oltra reivindica una política urbana amb vocació de majoria social, inspirada en experiències que associen fiscalitat i serveis públics. Ho explica a partir del model de Mamdani a Nova York i d’una defensa oberta dels impostos com a ferramenta de redistribució. “Quan un polític et diu ‘abaixarem els impostos’, el que diu és que els abaixarà als rics”, afirma. I hi contraposa un discurs de pedagogia social: “I eixos són els impostos, volgut, eixos són els impostos”.
“Les elits ja no ens han declarat la guerra a una classe social; ens han declarat la guerra a la vida”
La seua idea de ciutat, en tot cas, no passa només per mesures econòmiques, de moment, sinó per una recuperació del vincle social. “Això ha de ser un moviment ciutadà imparable”, va afirmar sobre la seua candidatura. I va deixar una de les frases amb més potencial de titular de tota la conversa: “El més revolucionari en este moment és reivindicar el món físic”. O, dit en la seua formulació més col·loquial: “Menys tic-toquejar i més toquejar”.
“El més revolucionari en este moment és reivindicar el món físic”
En eixe diagnòstic, Oltra connecta la desafecció política amb l’acceleració del temps, la precarietat, la salut mental i l’aïllament en les pantalles. “Les elits ja no ens han declarat la guerra a una classe social; ens han declarat la guerra a la vida”, sosté. I per això defensa ciutats que tornen a ser “espais de trobada” i no només “espais de circulació”.
“Menys tic-toquejar i més toquejar”
La tornada de Mónica Oltra, per tant, no és només la reaparició d’una dirigent coneguda ni el moviment més rellevant que ha fet Compromís des de fa anys. És també l’intent de ressignificar la seua eixida forçada, de convertir el banc dels acusats en plataforma de retorn i d’ordenar políticament tot allò que li ha passat. En l’entrevista amb Julia Otero, la frase que millor resumeix esta operació és probablement la més simple: “Han guanyat aquella batalla, però jo crec que si no ens rendim no guanyen. I jo no m’he rendit”.
