Observe d’un quant temps ençà en nombroses ocasions, Sr. Pastor, que vosté, síndic del PP en les Corts Valencianes, apel·la al terme “Països Catalans”, millor dit, “Países Catalanes” perquè sempre s’expressa en castellà, adscrivint-lo a l’oposició com a plantejament polític, dins d’un enfocament maligne i malintencionat.
Això no deixa de ser una manipulació tergiversadora de la realitat. Conjuntura que utilitzen aquells quan es troben sense arguments amb els quals poden confrontar idees. A falta de proposicions, s’han de fer servir de vells fantasmes amb la finalitat de captar el vot al preu que siga, i per descomptat anul·lant qualsevol principi ètic.
Ara bé, eixa estratègia a hores d’ara ja no ven, i per tant no hi ha qui la compre.
Vosté és nascut a Alcoi, també ho fou tota la meua ascendència. Ben bé sabem que la unitat lingüística és un fet inqüestionable assumit per tota la comunitat filològica mundial. Que ho retraga com una eina política destinada a l’enfrontament demostra poca alçada intel·lectual. Resultaria més apropiat per al Sr. Mazón o per al Sr. Barrachina, o per al Sr. Rovira, així mateix també per al molt honorable Juanfran Pérez Llorca, tots ells companys seus de partit, però mai no per a un alcoià com vosté, eixe argumentari no li encaixa massa bé.
A ma casa sempre s’ha dit que parlem valencià, llengua parlada dins d’un àmbit territorial anomenat País Valencià. No obstant això, mai hem dubtat que constituïm una unitat lingüística emmarcada en una extensió molt més ampla, amb diferents denominacions d’una mateixa llengua.
A sa casa moltes voltes s’hauran emprat paraules i expressions del lèxic alcoià, com botiga, miqueta, bacallà, emprenyar, fil de vint, bolet, capellà referit al peix, bajoca, pericana, borreta, etc., vocables utilitzats també en altres territoris que confirmen eixa diversitat, eixa riquesa, i al mateix temps eixa unitat idiomàtica.
Ser alcoià és tot un orgull, Alcoi un poble que fins i tot havent estat condicionat per la seua orografia, ha sabut combatre-la desenvolupant una emprenedoria en diferents vessants (paper, tèxtil, metal·lúrgia, indústries peculiars com la de les olives farcides, on sense tindre les matèries primeres ha fet història).
Un poble que ha imprés el seu caràcter amb el ludisme i la revolució industrial, amb celebracions donant-li una empremta pròpia (Nadal-Sant Esteve, Reis Mags, Betlem de Tirisiti, Moros i Cristians, Pasqua Florida i Pentecostal, Fira Modernista, etc.) tot formant part d’un costumari típic mediterrani.
Terra d’artistes, pintors, escultors, músics… Un poble que sap gaudir tant del treball com de l’esbargiment, amic de la muntanya, amant de la natura, i com deia l’Ovidi, “un poble que ofeguen, però que mai mataran”. A més a més, ha projectat arreu del món el desig de fer possible allò que sembla impossible amb la màxima utòpica de “tindre més moral que l’Alcoià”.
Tot això, i moltes coses més és ser alcoià, i per tant no soc jo qui estiga autoritzat per a donar-li recomanacions, però no faça el ridícul adduint posicionaments falsos, impropis d’un càrrec públic i damunt sent alcoià.
