Des del passat dilluns, els impulsors de l’anomenat Institut València de la Memòria Democràtica disposen de la instal·lació en què ubicaran aquest centre d’investigació i divulgació de la memòria històrica. Se situarà a Alacant, concretament a l’edifici de Sanitat Exterior del port, que s’haurà de remodelar per donar cabuda al material, al personal i per habilitar-lo a conveniència després de dècades en desús. El passat dilluns, el president de l’Autoritat Portuària d’Alacant, Julián López, va lliurar les claus d’aquest immoble a la consellera de Participació, Rosa Pérez Garijo (Unides Podem), impulsora del projecte.
L’objectiu és que l’Institut estiga en funcionament abans que acabe la legislatura vigent, que caduca al maig de l’any que ve. En cas que no siga així i que hi haja un canvi polític al País Valencià, és ben poc probable que la dreta done continuïtat a un projecte de memòria històrica, una política que sempre ha estat rebutjada per aquest sector polític. Per posar-lo en marxa, es preveu una inversió de 900.000 euros. Seria la culminació d’un projecte del qual es parla des del 2019, any en què les Corts van aprovar la creació d’aquest Institut a Alacant i que ha tingut diverses alternatives per a instal·lar-se arreu de la ciutat. Finalment s’ubicarà al Port, un dels indrets més representatius de la Guerra d’Espanya, des d’on molts refugiats van marxar per la mar camí a l’exili. Molts altres no ho van poder fer i van ser traslladats als camps de concentració.
Alacant, una de les ciutats més significatives durant la República i la Guerra d’Espanya –va ser l’última capital provincial a ser ocupada pel franquisme– no ha pogut desenvolupar grans polítiques de memòria. Els últims anys només ha comptat amb un govern d’esquerres que no va acabar la legislatura (2015-2018), integrat per PSPV, Guanyar –marca local dominada per Esquerra Unida– i Compromís, que va voler desplegar diverses polítiques de memòria en un curt període de temps. Una de les més destacades, com era el canvi de nomenclàtor, va quedar anul·lada pels tribunals. Pel que fa als governs de dreta, el regidor actual del ram, Antonio Manresa, de Ciutadans, ha promocionat tímidament el turisme cultural per a visitar els nombrosos refugis de guerra que hi ha a Alacant. No es coneixen més polítiques d’aquest tipus en una ciutat en què els ajuntaments s’han mostrat ben hostils contra aquestes mesures. Com a exemple paradigmàtic hi ha la negativa de l’exalcaldessa Sonia Castedo (2008-2014) a incloure la paraula «feixista» a la placa que homenatjava les víctimes del bombardeig contra el Mercat Central de la ciutat el 1938, provocat per l’aviació italiana de Mussolini, de la qual l’alcaldessa es negava a destacar la seua ideologia i, per tant, la seua motivació política. També hi ha l’actuació de Luis Díaz Alperi (1995-2008), també del PP i predecessor de Castedo, qui per retirar els honors de la ciutat al dictador Francisco Franco, tal com li ordenava la llei, va demanar als qui exigien aquest canvi l’entrega de 25.000 signatures per dur-lo a terme.
Tot i aquests antecedents, Alacant es pot convertir en una ciutat referent en polítiques de memòria. Però no són pocs els qui consideren que, tot i la bona intenció de la Generalitat, el projecte de l’Institut de la Memòria corre riscos de caure en certs vicis que s’haurien d’evitar.
D’una banda, hi ha el dubte sobre si l’Institut serà capaç d’aprofitar el treball que les entitats per la memòria històrica han fet tots aquests anys, i de manera totalment voluntària, per rescatar dades i coneixements de la Guerra d’Espanya i la dictadura. En aquest sentit hi ha els censos de desapareguts, de morts als camps de concentració i de represaliats en general, desenvolupats aquests anys per molts especialistes –acadèmics o no– que han posat llum sobre una foscor imposada durant tantes dècades. Si bé bona part d’aquestes iniciatives han comptat amb l’ajuda econòmica de la Generalitat, a la Universitat d’Alacant, per exemple, hi ha duplicitat de treballs en aquest sentit, amb iniciatives com l’Arxiu de la Democràcia i el de la Memòria Recuperada, liderades per distints investigadors i desenvolupades per distints patrocinadors públics. La posada en comú o no d’aquests treballs i, en conseqüència, la seua optimització per part de l’Institut, resta pendent, si bé des de la Conselleria asseguren que la unificació d’aquests treballs per crear un cens comú és un objectiu prioritari i que compten amb el vistiplau de les universitats per fer-ho realitat.
Alhora, la presència, destacada o no, dels centres acadèmics en aquest nou Institut també és una incògnita. Durant la legislatura anterior del Botànic, la consellera Gabriela Bravo (independent, si bé nomenada pel PSPV) era l’encarregada de liderar les polítiques de memòria històrica sota una consigna clara: donar protagonisme a les universitats. D’aquesta manera es va crear l’anomenada Càtedra Interuniversitària de Memòria Democràtica, amb la implicació de les universitats d’Alacant, València i Jaume I de Castelló de la Plana. Hi ha qui tem que, en cas de canvi de govern, el fet que el nou Institut estiga gestionat directament per la Conselleria i no pels centres acadèmics podria fer més senzilla la seua dissolució, atés que la càtedra i les universitats esmentades sobreviurien a un hipotètic relleu a la Generalitat.
També hi ha, però, qui considera que seria un encert que el nou Institut no se centrara exclusivament en l’àmbit acadèmic i donara més participació a la ciutadania. «És fonamental no fagocitar iniciatives d’associacions i entitats, no suplantar-les, acompanyar-les i proporcionar-les un punt de trobada, d’escolta i de consulta per tindre en compte la seua visió». Són paraules d’Aquil·les Rubio, membre del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant, una de les entitats que treballa també per la recuperació de la memòria històrica. Rubio, que és professor d’història en un institut, també assenyala que hi hauria d’haver línies d’investigació que es facen fora de les universitats per donar suport als investigadors independents «per poder treballar en condicions dignes», i considera que l’Institut haurà de «mesurar bé l’equilibri entre el món acadèmic, l’institucional i l’associatiu a parts iguals perquè no se centralitze el treball». De moment, segons indica aquest historiador, el treball de la Conselleria amb les entitats està sent positiu, «d’acompanyament i no de suplantació».
Segons Rubio, a més, l’Institut s’ha de coordinar amb el món institucional per implicar administracions com ara la Diputació d’Alacant –governada pel PP– o alguns ajuntaments que, per qüestió ideològica, s’han apartat de les qüestions de memòria. «Hi ha institucions que, si no les colles perquè hi participen, no es mouran, i calen iniciatives perquè els ajuntaments s’impregnen de les línies memorialístiques», diu.
Alfredo Campello, membre d’Alicante Vivo, reconeix que Alacant ha començat tard a treballar les qüestions de memòria històrica. De fet, «més enllà d’iniciatives aïllades, les concentracions per recordar les víctimes del Mercat Central tenen continuïtat des de fa poc més d’una dècada», recorda. «Hem sigut lleugers en aquest sentit i hi ha una falta d’interès», però entén que aquesta situació es pot capgirar si s’estimula el coneixement. Segons Campello, Alacant ha experimentat el fenomen d’una migració molt forta que ha fet que «molts dels actuals alacantins ho siguen de segona generació». Són alacantins que, per tant, no tenen avantpassats que van viure la guerra a la ciutat i que no han pogut pogut rebre una memòria oral i familiar dels fets.
La iniciativa, en tot cas, considera que és «molt positiva». Campello opina que l’Institut hauria de donar importància a la memòria de les dones, «poc tractada en el nostre entorn», i també a fenòmens repressius que es van produir també fora del franquisme, com ara el dels nadons furtats, que es va prolongar fins després de la mort del dictador. Campello, en canvi, tem que l’espai on s’instal·larà l’institut és massa petit com per a centralitzar documentació. Amb aquest parer coincideix Aquil·les Rubio, qui entén que «cal buscar un espai més ample per acollir despatxos, biblioteca, sales d’estudi, d’exposicions, d’actes o d’arxiu». «Un edifici com l’escollit és molt xicotet per a un projecte d’aquest tipus, encara que l’espai siga important a nivell simbòlic: es pot quedar curt a nivell de dotació».
Siga com siga, si el projecte s’acaba fent realitat, l’Institut València de la Memòria Democràtica dotaria Alacant d’un simbolisme en memòria històrica que ja va tindre amb la importància de la ciutat durant la República en termes ideològics, durant la guerra en termes estratègics i durant la dictadura en termes repressius. Un simbolisme que es va perdre amb l’oblit i que ara pretén recuperar.
