Deia Heidegger que el llenguatge és la casa del ser. Això, fins i tot com a metáfora, és sens dubte una exageració. Les coses, afortunadament, no necessiten del llenguatge per a existir. Una part de raó, tanmateix, s’amaga darrere d’aquesta asseveració del filòsof alemany. La nostra parla ens dóna una visió concreta de les coses, en certa forma ajuda a les coses a ser. Perquè què considerem com a cosa en depén en part. No podem concebre el món, no podem descriure-lo i interpretar-lo si no és a través de la llengua i la llengua en que ens hem criat i ens hem educat ens proporciona els conceptes amb què el copsem; ens dóna, llavors, una imatge determinada del món, d’un món que no inclou només les coses físiques, sinó també la cultura i la manera de sentir i relacionar-nos els uns amb els altres. La llengua, cada llengua és la que converteix la massa amorfa del món preconceptual i prelingüístic en una cosa estructurada; fixa d’alguna manera els fets i les coses. Allò que en una llengua és una acció, una cosa que es fa, és en una altra quelcom que merament esdevé, una cosa que passa. En anglés, per exemple, les coses que ens agraden són les que fan l’acció d’agradar, en la nostra llengua simplement es deixen fer. El que en un idoma és només una cosa, poden ser coses diverses en una altra. I, al capdavall, el nostre món és el món en tant que conegut.

La llengua de cadascú, doncs, configura el seu món, el seu món interpretat que és l’únic que li és accesible. Així el nostre món depén de la nostra llengua i, en la mesura que nosaltres, cadascú, som el resultat de la nostra interacció amb el món i els altres, és aquesta la que determina la nostra identitat. Sóm, doncs, el que sóm, en bona part com a resultat de la llengua què parlem, de la llengua amb la que copsem el món i que alhora el fa.

Ja em perdonareu aquest romanç, però crec que és esencial perquè és comprenga el que vull dir. La llengua emprada no sóls és un vehicle per a comunicar coses. Si fóra això només, tant se valdria una com una altra per a dir, per a comunicar, per a informar. Però si el que dic és cert, la llengua no és sols el mitjà per a expresar un contingut, sinó que forma part del contingut mateix que es comunica. Perdre la llengua, doncs, és perdre el nostre món i part de nosaltres mateixos. Val a dir que, parafrassejant Raimon, qui per la llengua perd identitat.

A diferencia del que pensaba, aquest filòsof que hem citat, no hi ha una llengua privilegiada per a parlar i descriure el món. No hi ha una llengua que siga l’única que desvele la realitat o que la revele d’una forma millor o més completa que una altra. La nostra és tan bona com qualsevol altra per a això. Però una llengua és el que els seus usuaris fan que siga, i una manera d’elevar-la és universalitzar, diversificar, ampliar els objectes del seu discurs. Una llengua que s’empra només i com deia aquell, en la intimitat, o per a parlar únicament de coses banals és una llengua ferida de mort. Cal obrir-li les portes i donar-li camps diferents d’actuació. Així, què millor que emprar-la per a narrar allò que passa, per parlar d’allò que afecta les nostres vides i és objecte inexcusable del nostre interés. Emprar la llengua propia en els mitjans de comunicació és una bona manera de traure-la fora dels purs encontorns domèstics i de prestigiar-la; de fer-la apareixer, davant d’aquells dubitatius i insegurs sobre les seues virtuts i qualitats, com quelcom digne i vàlid.

En els temps que corren, la falta de mitjans ha fet que la premsa escrita en la nostra llengua s’haja reduït considerablement i això és ben preocupant per tot el que he dit. A més una premsa valenciana escrita en la llengua dels valencians ha sigut sempre una anomalia. Així, que aparega una iniciativa com La veu del País Valencià, que vol justament fer que una anomalía deixe de ser-ho i esdevinga quelcom normal, només pot suposar que ens hàgem de congratular. És tracta, doncs, d’un projecte alhora ambiciós i necessari, difícil però imprescindible. Ara bé, les coses no mai es fan soles i si, veritablement ens preocupa i ens interesa poder parlar de les coses que passen al nostre territori en la llengua del territori, que vol ser una llengua normal i de àmbit temàtic universal, haurem de posar de la nostra part. Ho haurem de recolzar i en la mesura del posible, contribuir-hi. Així ho espere i així us ho demane.

Tobies Grimaltos

Audiovisual de l’acte “Martí Gasull, tot un camí per la llengua”