Ahir a primera hora del matí vaig rebre un mail de l’amic Llis Miquel amb qui per aquestes meravelles de la tècnica mantinc una relació de comunicació gairebé diària, era molt escuet i l’encapçalava de la següent manera:

Afer: ni una bona notícia

Ha mort George Moustaki.

Em vaig imaginar el seu estat d’ànim, ben fotut, com el de totes les persones de bé en estos temps de misèria política i moral que ens ha tocat de viure on el nostre món està girat com un calcetí i sembla que quan hom és més malànima, més xoriço, o potser més bèstia li donen un càrrec més gros… un veritable femer.

Per la meua part ahir tenia un dia ben complicat doncs de matí tenia incidències hospitalàries que dissortadament ara formem part de la meua vida quotidiana amb Isabel, i per la vesprada havia d’anar a Alcoi acompanyant a Toni Mollà per presentar un llibre car… el combat de sempre continua i per això mateix.

Hem arribat de matinada a casa fets una coca — ens hem fet major i això es nota però… ací estem— , i no he tingut ni ganes d’escoltar la ràdio que m’acompanya normalmente al llarg de tota la nit doncs sempre he sigut poc dormidor i ara meys. Amb els ulls com a plats en venia a la memòria les matinades compartides amb Lluis Miquel, Al Tall, el Sifoner, Monleón i Pavessos, Paco Muñoz, L’Ovidi, Carles Barranco, Cuixa, L’Araceli Banyuls… Lleonard sempre, el Pere, i el nostre Carraixet quan als anys 70 compartírem tantes actuacions al llarg i ample del País Valencià, de vegades veritables odissees on solidàriament ho compartíem tot, instruments, músics, equips, sopars, furgonetes, i allò de “quants en caven al vostre cotxe?” Tots en una veritable i fraternal muntonera… I allò més important, érem joves i agosarats i en arribar a casa en clarejar el dia i després de portar ni se sap els km, haver muntat, actuat, desmuntat, carregar els trastos i conduir ni se sap i ha cabotades, encara pegàvem un “tàvec” com a colofó brillant de la jornada i la majoria de nosaltres empalmàvem en la faena de cada dia sense dormir… la clau era que: érem joves, la gran meravella de la vida.

Alguns com ara jo mateix, encara ho podem contar, d’altres van traspassar i inexorablement ahí anirem caient tots, uns primer, d’altres després…

Avui en aixecar-me, després del suc de taronja i la cigarreta he endollat el Mac com cada dia i… una meravella, com si el Lluismi, m’hagués acompanayt en les meues cabòries de matinada, m’ha enviat una foto per alegrar-me el dia.

Gràcies Lluismi

>

Georges Moustaki – Ma liberté

Comme une perle rare, per aportar alguna cosa al nostre homenatge compartit a Moustaki tot desitjant llarga vida a la seua memòria… a les seues cançons.