El País Valencià no és Catalunya

El títol de l’article no és, ni molt menys, una proclama anticatalanista. És una evidència, més bé una forma simbòlica de dir que les realitats polítiques de Catalunya i el País Valencià són ben diferents i que aquest fet condiciona les decisions que han de prendre els diferents partits, sempre pensant (seria el comportament adequat) en el futur del país. Aquesta vaga reflexió no prové d’altre lloc que de la pretensió de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de desembarcar a terres valencianes per presentar llistes que opten a la presidència de la Generalitat. La CUP ha estat present ja per aquesta zona i ha obtingut alguns bons resultats a nivell local però la recerca de les legítimes quotes de poder no pot truncar la solució d’un problema major que sobrevola el País des de fa anys: desallotjar el Partit Popular de la Generalitat Valenciana. Parafrasejant al gran de Sueca, el País Valencià desallotja el PP o no serà. Aquesta reflexió no suposa una pretensió de manifestar a la CUP la meua contrarietat a que traslladen al territori valencià el seu èxit obtingut a Catalunya (i que sols és el principi del que vindrà). Al contrari. Simplement cal unitat. El que cal és una adequada lectura de la idiosincràsia política del País Valencià. S’intentà amb l’Entesa i després va fructificar, encara que sense Esquerra Unida, amb Compromís. Eixe és el camí. La mata de jonc, la unitat de les forces que, si s’obliden matisos i personalismes assedegats de poder (que hi ha a tots els llocs) sabran entendre’s per lluitar per allò que tots tenen en comú, fer fora al PP i recuperar un País perdut fa ja molts anys. El País de l’essència valenciana, la llengua que ens fa pensar diferent a la resta del món, les arrels històriques i la cultura ara alternativa però que encara uneix alguns utòpics, idealistes i ingenus (Alabajos dixit) amb els seus iaios i iaies. Recuperar la Generalitat que representa al poble i no els poderosos, rehabilitar l’estructura comarcal que unifica el territori contra els provincianismes.

La CUP manifesta la seua defensa dels drets polítics del poble i la llengua pròpia, la democràcia participativa, dels drets de les classes popular i la igualtat cap a una societat de redistribució de la riquesa, la lluita pels serveis públics, l’establiment de mecanismes de control popular de l’economia i el desplegament de polítiques efectives que garantisquen la igualtat de gènere, així com també la defensa del territori contra les agressions ecològiques i urbanístiques. No és eixe el País que desitgen molts valencians? L’única confrontació important entre les diferents opcions polítiques pot arribar pel marc nacional, però caldria que fos secundat (encara que no és tema per marginar) dins una entesa que lluite en un País que batega en silenci des de fa molts anys per no deixar de ser. És moment d’entesa. Quants valencians i valencianes es veurien identificats per una unió de partits en la que estigueren Compromís (amb les seus parts formant un tot), Esquerra Republicana del País Valencià, la CUP i totes les formacions ecologistes? Amb Esquerra Unida ja seria el “no va más”. No cal tindre por a despertar vells fantasmes. S’acusarà les formacions de catalanistes i es tornarà a treure el blaverisme més reaccionari al carrer. Però no es farà pels moviments de les formacions d’esquerra sino perquè la dreta vorà perillar el poder. Ho va fer a la Transició i permeté una societat pseudo-bel·licista i ho tornarà a fer en uns mesos perquè el PP està més fora que dins. És el que la història o la ciència política estudien com les cleavage, separació en blocs de la societat amb la introducció de factors externs per modificar la tendència del vot quan les previsions no són favorables, cas de problemàtiques entre religió i Estat, centre i perifèria, rics i pobres o, en el cas valencià, suposats catalanistes contra blavers. És per això que no importen els moviments de la dreta. Cal ser pràctics i treballar per una «entente cordiale».

Sembla massa utòpic però el contrari pot ser una nova divisió del poder valencià entre formacions ínfimes que tornen a quedar sense representació parlamentària. Pot ser una nova victòria del PP. S’està difonent un triomfalisme entre l’esquerra que pot ser molt perjudicial. Com ens veuríem a nosaltres mateix si tornem a facilitar el triomf de la dreta a aquest País, secundant indirectament tota la seua política realitzada en els darrers anys? On van els milers de vots de l’esquerra que queden sense veu al parlament valencià? Què pot ser d’aquest País si no es produeix un tomb electoral?

Carles Senso