“Y a veces se me olvida” que estem governats per incompetents. Que he de tornar a reconnectar amb la humanitat, quan pareix que ara parlar d’humanitat només és un discurs d’esquerres. Quina barbaritat! A quin punt hem arribat? Tot és política, sí, però això no vol dir que tot haja de ser qüestionable.
La vivenda és un dret. Tots hauríem de poder viure tranquil·lament entre quatre parets, amb llum, aigua i menjar: el mínim per sobreviure. I no és massa demanar.
Però el dia a dia diu una altra cosa. Estem cansats i cansades d’esperar vint minuts o més, un autobús que, quan arriba, porta el cartell de “complet”. De vore com cada negoci que tanca es converteix en apartament turístic. I jo, des del pis on visc, veig com els turistes entren al portal com si res, com si aquell fora el seu barri i no el meu.
Sé que tinc sort. Visc amb gent que suporte i pague un preu assequible. Però l’habitatge no hauria de ser qüestió de sort. Ho va dir Ibai, i no puc estar més d’acord: “Abans el somni era ser futbolista, ara és tindre una casa”. No tots els somnis es poden complir, ni tots els objectius es poden aconseguir.
L’acampada en Sol és un clar exemple de la lluita del poble i de què la joventut va més enllà de criticar per xarxes socials amb un missatge pessimista. Com diria La Gossa Sorda: “Que diguen el que vullguen, que estem ben vius”. L’acampada s’ha estès arreu de l’Estat i és una clara demostració que l’esquerra està en moviment, i eixe moviment cal aprofitar-lo.
Per això, ara que s’acosten les eleccions, cal ser coherents i votar el partit “menys dolent”. Almenys això pense jo. No podem permetre que la dreta i la ultradreta formen govern, ni al País Valencià ni a Espanya. Em preocupa el país del qual formem part, fins i tot més que el nostre propi, perquè no vull ni un desnonament més, siga a València, a Barcelona o a Madrid.
Una cançó pot fer-se viral encara que la cante una família que no sap què és la vivenda perquè ja en té -més d’una, i de dos, i de tres…- que ignora el que és patir per no trobar feina perquè, probablement, heretaran l’empresa dels seus pares. I encara que aquesta cançó ens persegueix cada dia, durant un temps indefinit, podem alegrar-nos d’una cosa: els carrers de nou, davant les xarxes socials s’omplin de lluita i obliguen les institucions a respondre. Unes institucions incapaces de resoldre un problema que ni tan sols hauria d’existir.
