A dos dies del termini per registrar les coalicions que concorreran a les eleccions del 29 de novembre (escric aquesta columna el dimecres 14 d’octubre) el galliner de l’esquerra dita alternativa, és a dir, la que habita l’ampli horitzó que s’estén a l’esquerra del PSOE, es troba certament esvalotat. Tot són presses. No va fer els deures com les formigues, que aprofiten la bonança i el temps dels fruits per fer estalvi de menjar i emmagatzemar progames de supervivència, i a les envistes de l’hivern s’ha posat nerviosa. No és per menys: s’hi juga el sou i l’existència. La passió pel cant i el sarau d’aquesta esquerra inspirada en l’alegre i sorollosa xitxarra li ha impedit veure-les venir amb temps per posar-se a cobert i les precipitacions electorals l’han tornada a agafar amb el cul a l’aire i sense paraigua. Ara que plouran vots, urnes, eslògans i espots publicitaris i en el furor de la campanya es diran massa estupideses i massa poques paraules sensates, se’n recorda, de Santa Bàrbara. I a bons vells sants s’encomana, Colau, Montero, Rufián i tutti quanti, que temps han tingut de sobres per fer alguns dels miracles que van prometre.
Quan tot ja semblava dat i beneït amb l’Ada Colau de cap de cartell per la capital del Regne al front del Front Ampli a l’espanyola (perquè el nom és de procedència uruguaiana i amb ell ja va brillar l’enyorat Pepe Múgica), que havia d’agranar cap a casa les engrunes de Podem, Sumar, els Comuns, Esquerra Unida i no sé qui més, va i Gabriel Rufián, que és una xitxarra que canta sola i desafinada per molt que pertanya a la coral d’Esquerra Republicana de Catalunya, se’n despenja amb la seua aliança amb els d’Irene Montero. Quin panorama! Per evitar la previsible trencadissa l’exalcaldessa de Barcelona ha ofert el seu cap a la guillotina alternativa per obrir la possibilitat que algú que concite més consens o menys suspicàcies lidere el vell invent del Front Ampli. És, sens dubte, un gest que l’honora. Si a cals republicans de Catalunya no acaben de saltar totes les alarmes pel seu Llanero Solitario Rufián –que per prescripció estatutària havia d’haver sotmès el projecte electoral a consulta de la militància–, potser el de Santa Coloma, tan aficionat als flaixos, podria postular-se per al càrrec. Veurem quantes xitxarres no hauran d’anar a demanar aixopluc a ca les laborioses formigues del PSOE, si és que el tsunami de la dreta no s’ho emporta tot plegat a la merda. Quin guirigall! I a aquestes hores ja haurem eixit de dubtes pel que fa a les coalicions fetes a correcuita sense que haja cessat el xivarri.
Vist des del País Valencià, on també som molt donats a l’escataineig i al xic-xic de la xitxarra, l’espectacle serveix almenys per aprendre que en política, com en tantes altres coses de la vida, és més recomanable l’actitud de la formiga que la del simpàtic i cantaire himenòpter. A hores d’ara sabrem així mateix en què ha parat la proposta d’obertura de Compromís, feta també d’aquella manera en temps de descompte, a altres forces de l’esquerra valenciana, però –i tant com ens agradaria equivocar-nos–, arrossegats pels seus germans majors d’Esquerra Unida, de Podem i d’ERC, deuen haver declinat l’oferta de manera que una vegada més ens quedarem ací per vestir sants tremolant de fred a la intempèrie. De l’esquerra explícitament i insistentment anomenada independentista, ni en parlem, perquè la CUP s’ha posat la bena en previsió de la ferida electoral i ha decidit no presentar-se a les eleccions. Cal aprendre, doncs, de les formigues basques i gallegues com el Bloque Nacionalista Galego i Bildu i treballar amb temps i perspectiva per projectar i consolidar una esquerra valenciana capaç de posar ordre i trellat en el galliner autòcton. I que les llastimoses urgències dels valencians troben per fi les veus i els canals que les facen moure, les traguen del territori de la invisibilitat i la sordera i les posen a treballar com a bones formigues.
