Hem de mirar cap a la Xina i, al mateix temps, pensar en Nàquera. Per allò de pensar global i actuar local.
Cada dia ens unflem, ens unflen, de notícies. Moltes de les quals, si mirem de prop, són excessivament globals i poc nostres. I no vull dir ara que tot siga un desastre. Alguna cosa hem aprés i fins i tot tenim petites ferramentes per a lluitar i construir el nostre marc mental. En tot cas, els i les que estem ací, això ho tenim clar. Però ara penso en els altres, en la majoria. En aquella gent que ha votat dreta i ultradreta.
Per això hem de posar la nostra mirada, la nostra anàlisi, en aquests dos territoris geogràfics tan distants l’un de l’altre.
Xina, ara ho sabem un poc més, és una cultura que no mira ni actua a curt termini. Venen d’un temps molt antic, més que el nostre. I actuen amb el coneixement d’eixe factor com a font i ferramenta de defensa. I si es pensa així saben que les peres cauran per madures. Insistir en els valors a llarg termini.
Però nosaltres hem de mirar també allò local. A Nàquera sense anar més lluny. I comprovar què passa.
Venim també d’un llarg moment. I alguna cosa s’ha fet per a construir-nos com som. Però ara, no de sobte sinó com una història repetida i repetida, tornem a tenir condicions adverses.
Per a defensar-nos i no caure en el desesper cal que mirem lluny, que pensem en un futur més amable i nostre. I saber que, malgrat els entrebancs, estem millor del que hem estat. Encara que siga dins un món global que tot ho tritura i fagocita on allò local té el perill de fer-se folklòric i purament lúdic.
I, doncs, mirem Nàquera. I advertim que tot i el petit desastre resistim. I que hi ha conquistes que, guanyades pam a pam, no podran ser revertides. I encara ho farem amb molta oposició. I no solament de la gent que som del País, sinó d’aquell munt social que forma la massa que s’ha acostumat, l’hem acostumada a contemplar amb mirada diferent. I una mica més nostra.
Nàquera és una pedra al camí. Una més a les que tant estem acostumades. I què? Ho deixarem estar? No. I no solament no abandonarem els nostres propòsits nacionals i socials, sinó que fins i tot aquella gent que ha votat contra la nostra presència, han d’assumir que som presents. I que si cau una bandera, se n’alcen d’altres.
Tal vegada és cert que, per a bé i per a mal, som com aquella mata de jonc que es dobla i no el roure perfecte. Mai no hem estat com aquest arbre. Som un poble quasi sense política. I malgrat la Nàquera d’avui, podem dir que hem estat capaços de construir unes estructures socials i culturals pròpies i sovint sense més ajuda que la voluntat de la gent, que són un rerefons indestructible que, àgil i plural, mantindrà els valors que s’han construït. Aquesta multitud d’iniciatives populars és ben viva. Així doncs, fem com la Xina: mirem lluny. I continuem. Com sempre. Ens ve d’un dia tot açò?
