És l’ésser humà bo per naturalesa o, al contrari, és egoista i malvat? Heus ací un gran dilema filosòfic que ha travessat la modernitat sense poder ser mai aclarit. O tenia raó Rousseau o la tenia Hobbes. La cosa té la seua importància, perquè afecta les polítiques públiques a escala mundial. Si hem de fer cas als titulars de la premsa cada matí, l’home és un llop per a l’home, així que cal lligar-lo curt. Un llibre recent, però, defensa la hipòtesi contrària. En La Humanitat. Una història d’esperança (Empúries), l’holandés Rutger Bregman fa una refutació meticulosa de tots els discursos (d’El senyor de les mosques a El gen egoista) que han tendit a resaltar la maldat natural de les persones.
Segons Bregman, les persones som, per naturalesa, amables i altruistes, almenys en una proporció majoritària. I posa com a exemple una curiosa estadística relativa a les guerres, el gran contraexemple de la seua teoria. Es fixa en les causes de decés dels soldats britànics en la Segona Guerra Mundial i revela que només un percentatge baixíssim va morir en lluita cara a cara amb un enemic. La gran majoria van ser víctimes de bombardejos, armes químiques, mines, metralla o bombes d’aviació. És a dir, els van matar des de lluny. Molt poca gent és assassina per naturalesa. Eixa és la tesi d’aquest llibre. L’home, de natural, és empàtic i col·laboratiu, però els problemes socials que hi juguen en contra van començar quan vam deixar de ser caçadors-recol·lectors i vam inventar la propietat privada o les religions (sic). A pesar d’això, la lliçó de Jesucrist de posar l’altra galta als enemics (la que va guiar tota la política en llibertat de Nelson Mandela, per entendre’s) va a favor de l’autèntica naturalesa humana.
Té raó Rutger Bregman, o és només un venedor més? És el que es preguntarà ara el lector. Sincerament no ho sé. Però he fet aquesta introducció per a poder comentar d’una manera diferent, fora de la visceralitat i la ideologia, l’episodi que va fer saltar la setmana passada el nom de Borriana, el meu poble, a les xarxes socials i fins i tot els grans mitjans de comunicació estatals.
Com crec que tots ja sabeu, el nou equip de govern municipal ha decidit cancel·lar la subscripció de diverses revistes en català a la Biblioteca. Segons destacava el flamant regidor de Cultura, Jesús Albiol (Vox), «el ayuntamineto de Burriana no seguirá promoviendo el separatismo catalán con el dinero de los burrianenses». Bé està. Però si mirem la llista de les publicacions censurades, al costat de El Temps o Llengua Nacional trobem Camacuc o Cavall fort.
Jo no crec que siga missió d’un polític dir-los als clients d’una biblioteca quin llibre o quina revista han de llegir. Crec que això ho ha de decidir el lector en qüestió, i que el gestor l’únic que ha de fer és preocupar-se perquè l’oferta siga el més variada possible. Però anem al rovell de l’ou de l’afer: Camacuc promou el «separatismo catalán»? Això seria com dir que Barri Sèsam promou el marxisme. Sincerament…
Es dona la circumstància que la persona que ha triat el pacte PP-Vox per a assumir la regidoria de Cultura és un home de profundíssimes conviccions religioses. Forma part del moviment Camino Neocatecumenal (té 8 fills) i caldria suposar que, almenys, ha llegit la Bíblia, o n’ha sentit sovint molts passatges. Una altra cosa és que, per a ser precisament regidor de Cultura, caldria exigir d’un polític que llegira habitualment, i a poder ser en els dos idiomes oficials de la seua ciutat. Però, és clar, en un país on ni tan sols el nou president de la Generalitat és bilingüe…
No sé a què li té por el senyor Jesús Albiol. El seu partit, Vox, té una gran por als immigrants, als pobres, al personal LGTBI, als catalans, a les dones, als comunistes. Rutger Bregman demostra que, quan més contacte té una persona amb les seues suposades amenaces aquestes s’esfumen com per art d’encanteri. Potser, aplicant la doctrina cristiana, el que hauria de fer Albiol és confraternitzar habitualment amb la gent que fa o que llegeix les revistes que li causen urticària. Potser la por i l’odi són molt humans, però l’empatia i la bondat encara ho són més. O potser Bregman no té raó i la gent de Vox en són la demostració més palmària i manifesta, d’això. M’agradaria saber-ho, sincerament.
