Em sorprengué sentir una persona que afirmava estar decebut amb Compromís per tenir una política massa espanyolista (ja m’enteneu) i reconéixer tot seguit que havia votat el PSOE. Cap on enfocava la seua brúixola? No penseu que és un tarambana. És una persona raonable, culta, autor de llibres i amb qui és un plaer fer-se un café i dialogar sobre temes diversos.
Vaig pensar que, arribat el moment, escriuria un article sobre aquella conversa. I el moment ha arribat. L’escric perquè trobe que no és un cas únic. El vot dual és freqüent. Si et consideres molt valencianista, però et mors de ganes de votar el PSOE en les eleccions generals del 29 de novembre, fes-ho. És el teu dret. Tanmateix, potser no és gaire productiu que et capfiques gaire a justificar-ho o a exigir als altres una coherència que tu no tens.
Com altres convocatòries, hi ha raons per a votar una determinada força o coalició política i raons per no fer-ho. Sense anar gaire lluny, a mi, que sí que votaré Compromís, no m’entusiasma gens algun candidat i, sobretot, preferiria personalment no integrar candidatures d’esquerra amb seu a Madrid. M’estimaria més un grup parlamentari en solitari sense relació directa amb els progres de l’M-30 endins.
Però les coses són com són i no com m’agradarien a mi. Ja tenim un mica d’experiència, dic jo, per a saber distingir la realitat de la ficció, el ser i l’haver de ser, i, alhora, no esdevenir uns desvergonyits que acaben justificant engolir-se qualsevol gripau. A parer meu, s’ha de fugir de dos extrems en política, i en la vida: la ingenuïtat i el cinisme. Entre, d’una banda, no votar perquè cap proposta està a la teua altura, pur puríssim, o, en una variant semblant, optar per algun partit d’il·luminats i, d’una altra, donar suport Pedro Sánchez, perquè li ho perdones tot, el que ha fet i el que no ha fet, trobe que hi ha, al bell mig, alguna acció més defensable i més responsable.
Pots argumentar que aquests t’han decebut, que esperaves molt més. Està bé ser exigent i crític. Però, com de congruent és insistir en el desengany i alhora optar per aquells que no sols estan molt més lluny ideològicament, sinó que tenen una praxi que, una vegada i una altra, es distancia sideralment del que diuen que faran? Així, no votaràs Àgueda Micó perquè no sé quins dies parlà en castellà al Congrés dels Diputats i votaràs Pilar Bernabé que —a banda de ser la cap d’antiavalots al País Valencià fins fa dos dies, que han pegat de valent ciutadans pacífics— no n’amolla ni una, en valencià. Potser t’ho has de fer mirar.
Si observem algunes xarxes virtuals, tenim una bona nòmina de martells d’heretges. No en passen ni una. Tot, poc. Tot, malament. Cada piulada és una lliçó de dignitat viva. De vegades, em recorden els qui xiulen el seu equip mentre està jugant amb un rival, que no poden esperar que l’àrbitre xiule el final. Sé que vivim un període de tensió política, però cal mostrar la fel tothora contra els teus?
El periodista Hibai Arbide Aza té al seu compte d’X una biografia que em fa gràcia, per intel·ligent: «menys de cinc contradiccions és dogmatisme». I, no caldria, però, tenint en compte com està la cosa, ho diré: el dogmatisme és molt pitjor que segons quines contradiccions. En la novel·la El dit de Déu, de Raquel Ricart, la narradora escrivia que «quan vius t’embrutes i la pols de tots els teus pecats se t’enganxa en la pell de l’ànima, com sutja». En efecte, quan vius t’embrutes. I t’equivoques. Per això, cal fer neteja, reflexionar, adaptar-se si cal, de tant en tant. Sense, això sí, que la prudència ens faça traïdors.
La realitat és complexa. I el dogma de la immaculada concepció, el deixem per a creients de debò. Al capdavall, qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra. A la xarxa comprada per Elon Musk, però, les pedrades, fins i tot les lapidacions, des del saló estant, són constants. T’acostumes a opinar de tot i acabes convençut que tens raó en cadascuna de les enrònies que amolles. No és la generositat més revolucionària que el ressentiment?
Hem vist governar la ultradreta a Hongria i fins i tot als EUA. Hem comprovat com actuen. Tot i que Viktor Orbán ha perdut les darreres eleccions, encara patim un impresentable Donald Trump, que fins i tot dubte que complisca la norma constitucional d’un màxim de dos mandats. Recordem que promogué, ni més ni menys, que un assalt al Capitoli. Serà el Regne d’Espanya el següent estat en caure en la foscor?
També hem vist que la socialdemocràcia, ella sola, no és suficient per a evitar l’arribada de governs que retallen llibertats i drets, com ara la manifestació, l’avortament, el matrimoni igualitari, l’eutanàsia, etc. Una esquerra (més o menys) arrelada als problemes de la gent, amb totes les contradiccions que vulgueu, és una manera eficaç d’oposar-se a Trump, a Putin i al capitalisme salvatge.
Juguem amb les cartes marcades. Castella i Lleó, amb menys de la meitat de població del País Valencià, tria els mateixos diputats. I molts més senadors. Coses del pacte constitucional. Presentar llistes unitàries sota la denominació Compromís-Front Valencià fa més visible el valencianisme polític que coalicions predecessores. I amb una candidatura amb rivals de l’esquerra espanyola, Compromís s’hauria limitat segurament a obtenir un escó per la circumscripció de València i cap per les d’Alacant i Castelló. Pensem-hi.
El que ha passat a la resta de l’estat amb l’esquerra del oso y el madroño és lamentable. Però per nosaltres, els valencians, no quedarà. Ací ja sabem què fan els del PP i Vox units. Volem que governen l’amic del narco que demanarà sacrificis, en un context de bonança econòmica, als de baix i afavorirà, encara més, els de dalt, en companyia del barbut que no ha fet la mili i es creu Hernán Cortés? I volem un PSOE sense límits? Amb la llista unitària han posat més difícil encara allò del vot útil. Veurem que fan aquesta vegada…
