El 10 de juny de 2017, fa cinc anys, nombroses entitats i partits van convocar una manifestació a la ciutat de València per reivindicar la «Retirada del pressupost. Contra l’espoli, volem les claus de la caixa». Aquesta mobilització es feia per un espai recentment constituït amb el nom de Crida pel Finançament Valencià. Un espai unitari, plural i transversal que agrupava (i agrupa) sindicats, partits i entitats que denuncien «les dècades d’un mal finançament per part de l’estat espanyol, que afecta l’equilibri social i la competitivitat del país».
La primera pancarta de la manifestació, que deia «No als Pressupostos Generals de l’Estat. No a l’espoli», era portada per persones de les entitats que formaven la Crida pel Finançament. A més, en la manifestació, hi eren persones significatives de la societat valenciana que van decidir donar suport a aquesta primera iniciativa conjunta per tal de denunciar la manca d’inversions de l’estat i l’espoli fiscal que patim les valencianes i valencians.
L’èxit i el caràcter unitari de la manifestació va fer trontollar alguns despatxos a Madrid, i també a casa nostra. Alguns no volien que un moviment autònom, plural, horitzontal, transversal i reivindicatiu abanderara aquestes demandes que afecten el propi autogovern i el futur del poble valencià. Un moviment difícil de controlar per les institucions i els aparells dels partits, que els posava en evidència davant d’una realitat molt crua per als nostres interessos, i que feia de l’organització, des de les comarques, i de la mobilització social sostinguda en el temps una de les eines fonamentals per posar fi a la forta discriminació que pateix el País Valencià. Per això van preferir altres vies menys combatives, més institucionals i mediàtiques, però també més controlables per «reivindicar» un «finançament just».
Com hem comprovat, el temps posa a cadascú al seu lloc i, passats cinc anys d’aquella primera manifestació, el balanç no és positiu malgrat el canvi de govern a l’estat, les actuacions de les institucions valencianes i d’aquells que van apostar pels selfies com a eina de pressió per a aconseguir un finançament just. Ara mateix continuem a la cua de les inversions de l’estat, també de l’execució de les inversions programades i del finançament. Ningú no nega que tenim un deute il·legítim, motivat per l’infrafinançament, que té com a conseqüència, en paraules d’un membre rellevant del govern valencià, que «a pesar de l’arribada de recursos extraordinaris procedents de la UE i del Govern central, la realitat és que els ingressos de les autonomies deriven principalment dels impostos i, en conseqüència, del sistema de finançament, per la qual cosa no podem continuar acceptant un sistema caduc, discriminatori i que impedeix als valencians i valencianes disposar d’uns serveis públics fonamentals de qualitat, igual que la resta d’espanyols».
Doncs, vist açò, cal acabar amb aquest sistema caduc i discriminatori al més aviat possible i, per fer-ho, cal que les valencianes i valencians siguen sabedors i conscients de la gravetat de la situació i s’organitzen i mobilitzen per a aconseguir-ho. No serà l’habilitat negociadora del Consell, ni les conclusions de cap comissió d’expertes o experts en la matèria qui ho aconseguirà, serà l’empoderament del poble valencià, des de Vinaròs fins a Oriola i des d’Ademús a Dénia, i la seua organització, pressió i mobilització activa la que ho farà. Si volem posar fi a les discriminacions i l’espoli fiscal històric, si volem les claus de la caixa per millorar la vida dels valencianes i valencians, el camí és ben sabut, cal eixir als carrers per a aconseguir-ho.
