Dine amb l’editor Joan Escrivà, el vinater Voro Suay i un alt funcionari de la Conselleria de Cultura.
Agafa la paraula el funcionari i diu poquet i bo d’uns quants lladres que mantenim a Picassent. Uns mesets de vacances pagades i a viure com a paixàs la resta de la vida amb els diners que ens han furtat a tots.
A continuació la dissertació del funcionari versa sobre la confortabilitat del poder. Ens ho exemplifica amb tres individus que tots els de la taula tenim la fatalitat de conèixer. Són un catedràtic d’institut, un mestre d’escola i Formigueta. Tots tres amb carnet del PSOE. Tots tres provinents del PSPV.
El primer té fama de ser un dels homes més xarradors del món. Alhora, pèssim escoltador. Tot sovint, després d’haver-se esplaiat amb una exposició maratoniana, per poc que tinga un seient mínimament estable es posa bé i sucumbeix a la dolça abraçada de Morfeu. Actua així fins i tot en el cas que tinga només un interlocutor, a qui deixa amb la paraula a la boca en el supòsit que el pobre pretenga replicar el pantagruèlic discurs del Catedràtic Llauna.
Aquest bocut, a més d’haver usdefruitat direccions generals i sinecures semblants, cobra des del principi del temps l’astronòmic sou d’acadèmic de la llengua. Em demane si hi deu prendre la paraula sovint. No m’estranyaria gens, atesa l’escassa productivitat de l’onerós organisme.
El segon individu acomodat és mestre d’escola i com a tal exercia, però, prerrogativa del carnet, va ascendir per decret a bestseller d’institut, director literari, gramàtic, lexicògraf i pedagog il·lustre.
Recorde un dia que vaig anar a sa casa arrossegat per un amic comú. Encara al·lucine. Més ase que Tacó que ha sigut sempre, al mestretites li faltava només fumar amb broquet per semblar Joan Fuster. L’hauríeu d’haver sentit parlant ex cathedra sobre el bé i el mal. Ara, a diferència del savi de Sueca, que podia tractar un munt de temes amb coneixement de causa, aquest tòfol arrogant proferia tan sols tòpics i banalitats. Se m’antullà un nou ric que fa el ridícul ara i adés en moure’s en uns ambients que clarament el superen.
Era, a més, el típic mestre que proclama que estima amb bogeria la professió, però a la primera oportunitat que tenen deixen l’aula i no hi tornen a entrar ni a punta de baioneta.
Pel que fa a Formigueta, les primeres maniobres que va fer per aconseguir la confortabilitat del poder, les sé perquè me les contà el malaguanyat alcalde de Sueca Vicent Vera. Més tard, jo també el vaig veure actuar a la Conselleria de Cultura i Educació. (Com a director escolar, m’hi havia de deixar caure de tant en tant.) Era humiliant de necessitat. Formigueta s’escapava del seu trist despatx funcionarial al poble i passava les hores pels corredors de l’edifici de Campanar. Gosset lleper, esperava que s’obriren les portes i n’isqueren els capitostos. De seguida movia la cua. Les antenetes, atesa la seua condició d’insecte formícid.
Un dia el Conseller li va dir que prenguera seient. Formigueta no s’ho deixà repetir i l’endemà era assegut. Sobre la propietat de la cadira, alguns sostenen que pertanyia al mobiliari oficial; uns altres, entre els quals em trobe, sospitem que la va portar de casa.
Un altre dia tenia una taula. I uns papers fins i tot; ignore si en blanc, ja que els tapava quan t’hi acostaves.
Treballava en la Conselleria, ho havia aconseguit, bravo! De franc, però, sense cobrar-ne ni cinc, per amor a l’art. Ens en podem riure: unes setmanes més tard el van nomenar director general d’una cosa que no existia encara, però director general al cap i a la fi. Amb nòmina i despatx. La butaca, se suposa que també entrava en el lot. Del contrari, ell no en faria casus belli: la duria de casa i en pau.
Ha plogut molt des d’aleshores i el PSOE ha aürtat contra els esculls, ha fet aigua i ha naufragat. De tant en tant torna al poder. Formigueta ha surat sempre com l’oli i no li ha mancat mai un o altre ben pagat càrrec oficial: diputat autonòmic, membre d’organismes culturals…
