Fa una setmana que van acabar les votacions en la consulta sobre la llengua base dels escolars valencians i, com és sabut, el valencià ha guanyat en termes absoluts per un estret marge d’un punt. Així, el 50,53% de les famílies ha triat la llengua autòctona davant el 49,47% que ha seleccionat la de Cervantes. Per la mínima, pírrica, però és una gran victòria, sobretot si tenim en compte que els territoris castellanoparlants i els centres concertats, en general, s’han decantat clarament pel castellà. El conseller Rovira valora els percentatges com un sistema equilibrat i de convivència de les dues llengües oficials, però estic segur que no esperava aquests resultats i que estava convençut que l’idioma imperial arrasaria i arraconaria eixa parla vulgar de camperols que per a ell és la llengua pròpia del País Valencià. S’ha topat de cara amb la realitat, el clamor d’una societat valenciana que ha vist amenaçada la seua principal senya d’identitat i les seues arrels amb aquest nou destarifo. I, com deia Napoleó Bonaparte, quan el teu enemic s’equivoca, no el distragues.
Com apuntava, aquesta dada del 50,53% a favor del valencià és global, però amaga una trampa per part del titular d’Educació, ja que ell ha sumat els resultats de les dues zones lingüístiques. Cal tindre en compte que en les comarques castellanoparlants les classes són en aquesta llengua per l’existència de l’anòmala exempció que els eximeix de l’aprenentatge en la històrica, amb la qual cosa el referèndum en aquestes localitats consistia a preguntar-los si volien canviar completament de llengua en l’ensenyament, i òbviament la resposta ha sigut que no, excepte en un cas, els Serrans, una autèntica pedra de toc, una frontera amable on un 51% dels papàs i mamàs ha vist el valencià com un valor. En canvi, si mirem les xifres en les comarques valencianoparlants, el resultat real és d’un 68%, és a dir, una majoria indiscutible de més de dos terços a favor de la llengua d’Ausiàs March pertot arreu, excepte a la ciutat de València i a la conurbació Alacant-Elx, on sembla que encara perdura la percepció que el valencià no és útil. Per tant, en els municipis en què les lliçons són en la llengua del Tirant lo Blanc, vora 7 de cada 10 pares i mares han elegit que continuen fent-s’hi, i a més a més amb percentatges altíssims com el 94% de l’Alt Maestrat, el 93% dels Ports, el 88% del Comtat, el 85% de la Ribera Baixa o el 79% de la Safor, a tall d’exemple.
Per contra, a la meua comarca, l’Alacantí, els resultats han sigut més favorables per a la llengua de poder (76%) que per a la minoritzada (24%). A Alacant, on vaig nàixer, els tants per cent arriben al 83,07% i el 16,93%, respectivament. I a Sant Vicent del Raspeig, on visc i d’on és l’artífex d’aquesta consulta innecessària, tenim 72,58% vs. 27,42%. Segurament, aquests guarismes no serien tan roïns si distingírem entre centres públics i concertats, ja que en aquests últims ha triomfat per golejada el castellà probablement perquè va córrer la consigna que si votaven valencià seria una punyeta des d’un punt de vista organitzatiu i aniria en perjudici dels nens. Però, a pesar de desastroses, les xifres no són del tot tan catastròfiques com intuïa que podrien ser. En aquest sentit, voldria destacar el nom d’alguns centres de la capital alacantina que ja vehiculaven en valencià i on ha continuat sent elegit en tots els cursos, com ara el CEIP Joaquim Sorolla al barri de Sant Blai o l’Enric Valor a la Florida. També l’Azorín al Pla supera el 50% de vots a favor del valencià tant en infantil com en primària, el Rabassa mostra uns resultats semblants i el concertat Aire Lliure assoleix xifres propícies tant en primària com en secundària.
La preocupació ara és saber com es materialitzaran totes aquestes estadístiques en els centres, és a dir, quants grups seran en una llengua o en l’altra, l’adaptació de les propostes educatives, el canvi de llibres i la distribució de l’alumnat en funció de l’opció triada i del percentatge de vot. El desgavell pot ser enorme, perquè si normalment ja hi ha problemes d’aules, la dificultat per a quadrar tot aquest trencaclosques pot ser ben gran. També cal preguntar-se què passarà amb el 42% de l’alumnat els progenitors del qual no han votat. Tot apunta que serà la moneda de canvi per tal d’omplir els grups menys nombrosos, de manera que molts xiquets seran separats dels seus amiguets per motius lingüístics. Prompte arrancarà el procés d’admissió per al pròxim curs i confie que totes aquestes incerteses estaran ja resoltes mitjançant directrius entenedores.
Sens dubte, el plebiscit de Mazón i Rovira ens deixa també dues lectures interessants que m’agradaria comentar. Primera, el resultat al Baix Segura, on s’ha imposat el castellà amb un 96% dels vots, demostra que continuen rebutjant l’oportunitat d’aprendre la llengua que s’hi va parlar fins al segle XVIII i que tantes portes laborals els obriria ara, i aquest odi obeeix, al meu parer, a la terrible batalla cultural i identitària que des de fa molt de temps la dreta hi du a terme i a l’escassa pedagogia positiva envers el valencià que s’hi ha fet per part de les diferents autoritats educatives al llarg del temps. Evidentment, mentre els xavals no coneguen la llengua, no l’estimaran mai. La segona reflexió, arran l’èxit imparable i unànime del castellà en els centres concertats, és constatar com la preferència lingüística té un indiscutible biaix de classe social i, sobretot, saber quan aquest model educatiu semiprivat deixarà de ser subvencionat amb diners públics. Em sembla obscé que amb els impostos que paguem tots es mantinguen uns col·legis i uns instituts que han tret fora l’ensenyament en valencià.
Tot i l’optimisme inicial pel triomf del valencià en el còmput total, no estem per a llançar les campanes al vol perquè la situació de la llengua autòctona és crítica des d’un punt de vista sociolingüístic, fet que es reflecteix a les aules perquè no n’avança l’aprenentatge, i aquesta mai pot ser una bona notícia. Ara bé, si el mentider de Mazón i el seu gos falder van muntar aquesta pantomima sota el paraigua d’una suposada Llei de llibertat educativa per tal de dur a terme el seu anhelat lingüicidi, acabar amb allò que sembla que els destorba tant i imposar el castellà com ja va fer el seu pare espiritual Francisco Franco Bahamonde, és evident que la jugada els ha eixit molt malament perquè la societat valenciana, ben mobilitzada, ha respost en massa en defensa de la llengua vernacla i han aconseguit precisament l’efecte contrari del que buscaven, que és reviscolar-nos, organitzar-nos i empoderar-nos. Encara que siga per un 1% de diferència, el valencià ha vençut, i això els fot molt, moltíssim.
En qualsevol cas, a desgrat que una enquesta com aquesta no s’hauria d’haver fet mai i malgrat que hi ha molta feina a fer encara, podem estar moderadament satisfets amb la reacció de la gent en el suport al valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament dels xiquets i els adolescents. Hem de sentir-nos ben orgullosos per la tria feta per uns pares i mares que se situen en un rang d’edat, si fa no fa, entre els 35 i els 55 anys. El mantra que el valencià és una cosa de vells queda demostrat que és un mite fals. La gent jove aposta per la llengua de la terra, i això obri una escletxa d’esperança i de futur pel que fa a la supervivència. Així, l’elecció del valencià creix sobretot en les primeres etapes de l’ensenyament, fet que també hi reforça l’escolarització en els següents nivells. I tampoc cal menysprear els importants percentatges de valencià en comarques castellanoparlants limítrofes on ve de lluny l’exclusió en l’escola, com ara el Racó d’Ademús (36%), l’Alt Millars (35%), la Foia de Bunyol (33%) o la Canal de Navarrés (31%), que han capgirat els tradicionals mapes sociolingüístics i hi ha reeixit de manera digna.
L’intent del serf de Mazón d’atiar el conflicte lingüístic i de separar-nos ha fracassat. La resposta dels pares i les mares ha sigut contundent, rotunda, i l’elecció del valencià ha triomfat en aquells territoris en què s’esperava que ho fera i, fins i tot, en alguns en què no. La trompada d’aquest senyor que es pensava que això seria bufar i fer ampolles i que s’ha dedicat a sembrar zitzània, a intentar exterminar la nostra llengua i a confrontar la població ha sigut monumental. Tota la supèrbia que li sobra és respecte que li falta per la llengua originària d’aquesta terra i que ben probablement van parlar els seus avantpassats; el seu cognom n’és una bona prova, encara que en desconega l’origen. El PP, per enèsima vegada, ha volgut atacar-nos amb la convocatòria d’aquesta votació absurda, però el poble ha parlat clar i ras: el valencià i el castellà no són llengües enemigues. Mentre que el plurilingüisme és enriquidor, el monolingüisme és empobridor.
Al remat, la saviesa popular diu que qui sembra vents, arreplega tempestats. L’única forma que té Rovira d’arrecerar-se d’aquest xàfec és renunciar al càrrec i tornar a la seua còmoda, tranquil·la i anodina vida anterior com a desapercebut, jo diria que desconegut professor universitari sense potestat per a convocar consultes tramposes i segregadores com l’orquestrada ara des de la poltrona de la Conselleria que dirigeix. Almenys s’evitarà anar per llana i eixir esquilat com en aquesta ocasió.
PD: Diari La Veu del País Valencià està editat 100% en valencià i en clau valenciana. Treballem per articular el corredor mediàtic català-valencià-balear. Necessitem el vostre suport econòmic: dona i agermana’t a través d’aquest enllaç. És bonificable.
