Aquestes columnes les escric sempre la nit de diumenge. El dilluns de matí els pegue una repassada i les envie a Diari La Veu perquè es publiquen dimarts de matí. Aquesta és una setmana estranya aleshores. Mentre escric aquestes línies és encara 8 d’octubre i quan algú o alguna llija aquestes línies (una columna sempre és un poc com una botella al mar) ja serà 10 d’octubre. Haurà sigut, per tant, el primer 9 d’octubre amb Carlos Mazón de president de la Generalitat i de María José Catalá com a alcaldessa de València, el primer en un grapat d’anys que no serà una celebració laica.
La temptació de no escriure sobre aquest tema és molt forta aleshores, però pense que no cal ser endeví per a saber el que haurà passat en l’ahir dels lectors i les lectores: que els i les valencianistes hauran sigut escridassats i escridassades pels feixistes davant la passivitat de gent que passa per ahí i que d’alguna manera estranya sent que la gent insultada s’ho mereix, que la valencianitat desfermada és precisament insultar a qui estima la llengua i el país. A la vesprada haurà sigut la manifestació de la Comissió 9 d’Octubre i, en el millor dels casos, la policia haurà estat molt ocupada encapsulant-la en lloc de protegir-la de la contramanifestació feixista.
Jo, per la meua part, m’hauré quedat amb Vero al nostre poble d’adopció, a la nostra plaça d’adopció, compartint una paella amb els veïns i les veïnes. Serà la nostra manera cívica i festiva de fer barri, de fer poble, de fer país. I hauré recordat tants matins i tantes vesprades de 9 d’Octubre a València, i especialment l’any aquell que, molt abans de tot, un joveníssim Pere Fuset amb la gent de Joventut Valencianista o de Valencianisme.com ens va animar a tractar de recuperar el matí, l’acte tradicional, per al valencianisme, i anàrem amb il·lusió i una mica de por, i vam ser insultats i insultades com mai. Recordaré tota la vida una dona, una anciana pràcticament, que ens mirava amb odi i ens escopia corfes de pipes.
El 9 d’Octubre sempre em posava trist. És de veres que cada vegada són -som- més els valencianistes que ens atrevim a eixir al carrer, al matí i a la vesprada, però dol veure l’odi de gent que podria estar al nostre costat, que parla valencià habitualment, bramant braç a braç amb els feixistes que volen exterminar la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat com a poble. És el dia en què es veu fins a on arriba l’alienació, l’autoodi, i enguany amb autoritats que representen tot això, que són part de les elits colonials que volen traure profit afalagant l’amo i humiliant-nos a nosaltres, els que pensen que parlar valencià és un defecte.
Això, és clar, no ha de fer-nos oblidar les errades pròpies, les febleses i les vacil·lacions que crearen desafecció, l’abandonament que sentírem alguns dels que ens clavàrem darrere d’aquella pancarta a resistir que ens insultaren i ens escopiren quan algú dels companys d’aleshores va tocar moqueta, i, és clar, la pulsió sucursalista del valencianisme polític. Però l’espectacle desfermat de l’autoodi, del complex d’inferioritat, de la voluntat conscient o inconscient d’autodestrucció fa molt de mal.
Vaig llegir l’altre dia a Diari La Veu un article sobre els joves que en 1965 escrigueren «Parlem valencià» en les parets de València la vespra del 9 d’Octubre. Els mateixos que demanaren amb ingenuïtat i fe pocs anys després que els valencians i les valencianes s’uniren. «Valencians, unim-nos», és un lema d’aquells anys. Quins herois aquells, quins herois oblidats per aquest poble sense memòria. Utòpics, idealistes, ingenus, que cantaria Pau Alabajos parlant d’altra generació, però també extremadament lúcids. És com si en el fons ja saberen abans de moltes coses que això és el que ens mancaria, la unitat, la unitat de mínims per enfrontar el centralisme, per saber-nos majors d’edat i existir com a poble entre els pobles del món. Valencians (i valencianes), unim-nos. Això va passar el 9 d’octubre del 77 i això sembla impossible que torne a passar en qualsevol altre 9 d’Octubre.
I malgrat tot, com al remat sempre acabe dient, contra tota evidència, mentre existisca en algun lloc, en alguna plaça de poble, la consciència alegre i ferma de ser valencians i valencianes, em resistisc a perdre l’esperança. Valencians (i valencianes), unim-nos. En açò, unim-nos. Encara s’ha de dir. Encara s’ha d’esperar. I encara podem fer camí. Per fer possibles algun dia altres 9 d’Octubre.
