València mereix una alcaldessa a temps complet, plenament dedicada a la ciutat i a la seua gent. Ser alcaldessa no és una activitat secundària ni una plataforma per a projectes partidistes a Madrid. Governar una ciutat com València exigeix compromís, dedicació, responsabilitat i, sobretot, un projecte de futur que pose les necessitats de la ciutadania per damunt dels interessos econòmics privats.
La pregunta és inevitable: quin model de ciutat està construint María José Catalá? Més enllà de la propaganda, les fotografies i els anuncis, València necessita un rumb clar, una planificació a mitjà i llarg termini i un govern capaç d’afrontar els problemes reals. No es pot prioritzar el protagonisme polític ni projectar una imatge de ciutat d’èxit mentre s’agreugen les dificultats que afecten la vida quotidiana de milers de valencianes i valencians.
L’habitatge és una de les principals emergències socials. Els preus dels lloguers i de compra expulsen famílies, joves i treballadores i treballadors dels seus barris. Mentrestant, la turistificació transforma habitatges en negocis, augmenta la pressió sobre el mercat residencial i altera la vida veïnal. Necessitem més habitatge públic, polítiques efectives que garantisquen l’accés a una llar digna i mesures que frenen l’especulació. Una ciutat no pot convertir-se en un producte per a inversors i visitants mentre viure-hi esdevé un privilegi.
El PAI de Benimaclet, aprovat amb els vots de PP i Vox, és un exemple del model urbanístic que qüestionem. L’Ajuntament presenta el projecte com una oportunitat per a construir habitatges i ampliar les zones verdes i els equipaments. Però aquestes promeses no poden ocultar les discrepàncies sobre el volum d’habitatge realment públic, el pes dels interessos immobiliaris i, especialment, l’oposició sostinguda de les entitats veïnals. Planificar un barri no consisteix a decidir des dels despatxos i demanar després que el veïnat accepte els fets consumats. Cal escoltar, dialogar, respectar la participació ciutadana, protegir l’horta i prioritzar l’interés general.
Tampoc no podem ignorar els problemes del transport públic. Els autobusos i altres serveis pateixen una pressió creixent, amb línies massificades, freqüències insuficients i dificultats per a garantir els desplaçaments per la ciutat i l’àrea metropolitana. Una ciutat moderna necessita un transport públic accessible, fiable i ben dimensionat, que connecte els barris i reduïsca la dependència del vehicle privat. Això requereix inversions, planificació i una aposta decidida per la mobilitat sostenible, no solucions improvisades.
Mentrestant, nombrosos barris denuncien brutícia, falta de manteniment, espais públics deteriorats i insuficiència d’equipaments educatius, esportius, culturals i socials. La qualitat de vida no es mesura només al centre de la ciutat ni als espais que freqüenten els turistes. Es mesura també en la neteja dels carrers, la conservació dels parcs, la disponibilitat de zones verdes i la possibilitat de tindre serveis públics prop de casa.
El comerç local tradicional també necessita suport. Les botigues de proximitat donen vida als carrers, generen ocupació i mantenen les relacions de barri. Però no poden competir en condicions d’igualtat si les polítiques municipals no n’afavoreixen la continuïtat, els lloguers comercials es disparen i la turistificació transforma els carrers en parcs temàtics, cada vegada més homogenis i orientats al consum ocasional.
Tots aquests problemes tenen un denominador comú: la falta d’una política municipal que connecte les necessitats presents amb una visió de futur. València necessita inversions sostingudes, pressupostos orientats a millorar la vida de la gent i una estratègia que no canvie segons les urgències de la propaganda i del negoci privat. Necessita barris vius, habitatge assequible, transport públic digne, serveis de qualitat, comerç de proximitat i participació ciutadana real per a construir un model de ciutat al servei de les valencianes i els valencians.
L’alcaldia no pot estar al servei dels interessos privats ni afavorir que uns pocs facen negoci a costa de la majoria, ni respondre a interessos partidistes. És una responsabilitat pública que obliga a escoltar, gestionar i donar resposta als problemes de la ciutat cada dia. València no necessita només una alcaldessa que hi siga present, sinó una alcaldessa que s’hi dedique plenament, a temps complet, i que governe per a totes i tots, no per als interessos d’uns pocs.
Perquè València no ha de ser només una ciutat per a visitar, invertir o fer negoci. Ha de ser, abans que res, una ciutat per a viure-hi, pensada per als seus barris i al servei del seu veïnat.
